RECULL DE PREMSA ANC – 2-3 OCTUBRE 2012
Secretariat Nacional de l’ANC – Comunicació
L’ANC fa una crida a omplir el Camp Nou d’estelades en el Barça-Madrid
L’entitat demana als espectadors que cridin a favor de la independència a partir del minut 17 amb 14 segons
Considera que és “una gran ocasió per fer visible la voluntat majoritària dels catalans”
01/10/12 18:18 – BARCELONA – ACN
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida a omplir d’estelades tots els estadis i pavellons del país el proper cap de setmana i a cridar a favor de la independència a partir del simbòlic minut 17 amb 14 segons. El plat fort serà el partit que disputaran diumenge 7 d’octubre al Camp Nou el F.C. Barcelona i el Reial Madrid. “Una gran ocasió per fer visible la voluntat majoritària dels catalans d’assolir un estat independent”, es pot llegir a la convocatòria.
El lema escollit per l’ANC és “tots els camps són un clam per la independència”, amb clares referències a l’himne del Barça. Després de l’Onze de Setembre, al Camp Nou ja s’han pogut escoltar crits a favor de la independència en diverses ocasions.
http://www.ara.cat/politica/estelades-Camp_Nou-futbol-ANC_0_784121727.html
Què cal fer per votar el 25 de novembre
L’agrupació de l’ANC de Nova York activa una web que fa molt entenedor el procés de vot, especialment des de l’estranger
El 25 de novembre hi haurà eleccions per a renovar el Parlament de Catalunya, i podran participar-hi tots els catalans amb dret de vot. Ara, no tothom qui voldrà votar serà aquell dia a prop del col·legi electoral que li correspongui. Per això l’agrupació de l’Assemblea Nacional Catalana de Nova York ha activat Vota.cat, una web que fa molt entenedor, sobretot als qui resideixen a l’estranger, el procés que cal seguir per a poder votar en aquestes eleccions.
Els catalans residents a l’estranger que han preparat la web expliquen que l’han desenvolupada després de constatar, durant molts anys, la complexitat dels procediments electorals, ‘sovint no exempts de greus incidències’: terminis que passen per alt, informació que no arriba a temps al consolat, informació redactada amb formalismes innecessaris… ‘Creiem que hi ha qui es pot beneficiar de tenir aquesta informació d’una manera més clara’, diuen.
La informació de la pàgina, avisen, és orientativa i explica a l’usuari, responent unes quantes preguntes, quins són els procediments que cal seguir per a poder exercir el dret de vot, tant si hom viu a l’estranger com si el dia de les eleccions és fora del seu municipi.
Calendari electoral
Dimarts va entrar en vigor el decret de convocatòria de les eleccions del 25 de novembre, que posa fi a la legislatura i obre el calendari electoral.
Fins el 15 de novembre hi ha temps per a sol·licitar el vot per correu. Els electors que resideixen a l’estranger, o s’hi troben temporalment, poden sol·licitar el vot fins el 27 d’octubre; la documentació relativa al vot dels discapacitats visuals es pot sol·licitar fins el 29 d’octubre.
Del 8 d’octubre al 15 es pot consultar el cens i, si escau, presentar reclamacions.
El 24 d’octubre es publicaran al DOGC les candidatures presentades, i el dia 30 s’hi publicaran les candidatures proclamades. Del 27 al 31 d’octubre es formaran les meses electorals.
La campanya electoral començarà el 9 de novembre i s’acabarà el dia 23. L’endemà, 24, serà jornada de reflexió. L’escrutini general es farà entre el 28 de novembre i l’1 de desembre, i del 2 de desembre al dia 10 es proclamaran els candidats electes.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4044505/20121003/cal-votar-25-novembre.html
La campanya contra Vidal-Quadras s’internacionalitza
La carta ha estat vista des de 90 països diferents – Help Catalonia informarà del cas a nivell mundial
Declaracions antidemocràtiques de Vidal-Quadras
La gravetat de les declaracions antidemocràtiques del vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, i l’èxit de les accions de denúncia han propiciat la posada en marxa d’una segona fase de la campanya que consistirà en la internacionalització de l’escàndol.
Help Catalonia, entitat que des de fa gairebé dos anys treballa per internacionalitzar i guanyar adhesions internacionals al procés català, enviarà un escrit a més de 80 mitjans de tot el món presentant el cas i destacant que sigui un càrrec europeu el que proposi una intervenció militar a Catalunya i la suspensió de l’autonomia.
Segons ha avançat l’entitat a Llibertat.cat, la nota inclou les declaracions de Vidal-Quadras i informa de les desenes de milers de cartes que els catalans han enviat al president del Parlament Europeu, Martin Schulz, demanant-li que prengui “les accions disciplinàries apropiades” contra l’exdirigent del PP per unes declaracions que “són clarament d’una persona que no accepta el sistema democràtic i recorden perillosament el règim militar feixista de la dictadura de Franco”.
A més, Help Catalonia ha tramès als mitjans un vídeo amb les declaracions de Vidal-Quadras subtitulades a l’anglès.
L’entitat s’ha coordinat amb l’ANC per proposar i aconseguir l’enviament massiu de cartes a Schulz. Una campanya que en quatre dies ha rebut 85.000 visites del web de l’ANC i prop d’11.000 des de la pàgina de Help Catalonia, segons han explicat aquestes entitats a Llibertat.cat.
Carta vista des de 90 països
De la seva banda, l’ANC ha informat que la carta ha estat visitada des de 90 països dels 5 continents. D’aquesta manera, afirma s’ha aconseguit “la internacionalització de la protesta catalana contra les crides a la militarització del procés cap a l’estat propi de Catalunya”.
Paral·lelament, el Col·lectiu Emma s’ha sumat als milers de catalans i ha elaborat una carta dirigida a Schulz i signada pels eurodiputats catalans Raül Romeda i Ramon Tremosa i també per l’exeurodiputat Oriol Junqueras.
http://www.llibertat.cat/2012/10/la-campanya-contra-vidal-quadras-s-internacionalitza-19493
Cristians per la independència a tv3
l’enllaç correcte és aquest: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4265190
(Dispenseu l’error)
Jutgen el veí de Vilajuïga vexat per la Guàrdia Civil per parlar en català
Els agents van denunciar Colls per faltes de desobediència i resistència a l’autoritat i aquest va denunciar la Guàrdia Civil per vulneració dels seus drets lingüístic
“Volem viure plenament en català” (Plataforma per la Llengua)
Simó Colls, el pagès de Vilajuïga (Alt Empordà) que el passat mes de maig va ser vexat per dos agents de la Guàrdia Civil per negar-se a parlar en castellà serà jutjat aquest dimecres a dos quarts d’onze del matí a Figueres.
Serà un judici amb denúncies creuades, ja que els agents van denunciar Colls per faltes de desobediència i resistència a l’autoritat i aquest va denunciar la Guàrdia Civil per vulneració dels seus drets lingüístics.
La Plataforma per la Llengua, que exerceix la defensa de Colls, considera el cas “una flagrant vulneració de la legalitat vigent” i recorda que “l’ordenament jurídic actual estableix el dret dels ciutadans d’adreçar-se en la llengua oficial que s’escullin davant els agents públics”.
La vista del judici es va celebrar el passat 4 de juliol al Jutjat d’instrucció número 7 de Figueres i va ser suspès per la jutgessa després que el fiscal acceptés el recurs de la defensa contra l’arxivament de la denúncia de l’empordanès, en considerar que els fets denunciats podien ser punibles. Per tant, en el judici d’aquest dimecres Colls serà part denunciant i denunciada.
Un control rutinari que va acabar acabar amb vexacions verbals i físiques
Els fets jutjats es remunten al 30 de maig quan Simó Colls va ser aturat per un control rutinari de la Guàrdia Civil en una rotonda del municipi de Vilajuïga. Durant l’escorcoll, els agents van exigir-li que es dirigís a ells en llengua castellana, però el ciutadà empordanès es va negar a renunciar als seus drets lingüístics reconeguts en la legislació legal vigent.
Els agents van reaccionar vexant verbalment i físicament a Colls i, posteriorment, van denunciar la víctima per una suposada falta de desobediència i per resistència a l’autoritat. L’home, per la seva banda, també va denunciar les vexacions rebudes a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Roses.
No és un cas aïllat
Paral·lelament, la Plataforma per la Llengua ha posat el cas en mans de l’Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració de diversos eurodiputats catalans s’ha formulat una pregunta parlamentària a la Comissió Europea demanant un posicionament clar d’aquesta institució envers les agressions sofertes per diversos ciutadans que usen el català davant les forces de seguretat de l’Estat.
L’ONG del català expressa “la seva profunda preocupació” per la proliferació de casos de vexacions i vulneracions dels drets civils i lingüístics dels ciutadans perpetrats per les forces de seguretat de l’estat espanyol.
L’entitat fa una crida a tots els ciutadans que hagin vist vulnerats els seus drets lingüístics i civils a que ho posin en coneixement de l’entitat.
Endavant (OSAN) publica un document on analitza l’ANC
Conclou que “tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l’ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l’esquerra independentista”
Portada del document d’Endavant (OSAN) sobre l’ANC
Endavant (OSAN) ha elaborat un document on analitza l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i en sotmet a crítica “les propostes polítiques que es desprenen dels postulats orgànics de l’ANC i també als postulats ideològics del post autonomisme”.
El document, consultable en línia, conclou que “tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l’ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l’esquerra independentista”.
L’organització assenyala que “un dels conceptes més utilitzats pels partidaris de treballar al si de l’ANC ha estat el de la lluita ideològica”, és a dir, “intervenir en organitzacions àmplies, amb gent oposada ideològicament per tal de confrontar idees i guanyar partidaris entre els indecisos”.
Tot amb tot, per a Endavant (OSAN) en el cas de l’ANC la lluita ideològica no és vàlida perquè la “redueix al si d’una estructura que orgànicament rema en el sentit contrari al nostre”.
Per a l’organització, “la principal acció de lluita ideològica de l’esquerra independentista ha estat la convocatòria pròpia de l’Onze de Setembre” que serveix per “prevenir-nos davant discursos acrítics que acaben confluint cap als interessos de CiU”.
“Els resultats del treball dins l’ANC han resultat estèrils”
En canvi, “els resultats del treball dins l’ANC de cara a posar en valor els principis de l’esquerra independentista han resultat estèrils”, assegura.
Tot amb tot, veu “comprensible” l’aposta de treball amb l’ANC “en determinades conjuntures locals” perquè “restar al marge de la dinàmica local de l’ANC és vist com a absolutament incomprensible per bona part de l’entorn de l’esquerra independentista”. Ara bé, fer-ho a nivell nacinal “suposaria subordinar l’estratègia política de l’EI a la de l’ANC”, remarca.
Endavant (OSAN), que considera que un dels eixos centrals de l’ANC és “la creença que sense CiU no hi ha independència”, critica que l’assemblea simplifica el context socioecònomic, té el nou estat com un instrument neutre, no té en compte la realitat dels Països Catalans i que fixa el marc de la Unió Europea com l’única opció.
http://www.llibertat.cat/2012/10/endavant-osan-publica-un-document-on-analitza-l-anc-19469
Els mossos i la policia espanyola deixen clara la seva fidelitat en cas de conflicte
La delegada del govern espanyol amenaça la Generalitat amb la policia espanyola · I els mossos recorden que deuen fidelitat a la Generalitat i els fets de la República
El 14 d’octubre farà vuitanta anys que el president de la Generalitat republicana, Lluís Companys, va ordenar el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori català. La guerra del 36-39 va frustrar aquest primer intent de reconstituir l’històric cos de policia, sorgit durant la Guerra del Francès per a protegir els ciutadans. I el portaveu dels mossos, Joan Miquel Capell, va recordar ahir que, quan va esclatar el conflicte amb Espanya, la policia catalana va ser fidel al president i a la Generalitat.
Una exposició commemora al Palau Robert de Barcelona aquesta data.
La delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, va dir justament ahir, en un acte amb els policies espanyols que encara hi ha a Catalunya, que eren la força que caldria per a imposar la constitució espanyola, si el govern de la Generalitat feia un referèndum o declarava la independència.
Ara, el conseller d’Interior, Felip Puig, no va voler opinar sobre les declaracions de Llanos de Luna; solament va dir que la delegada era del PP i que les seves opinions ‘devien ser coincidents‘ amb les del vice-president del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras. Però abans d’inaugurar l’exposició dels mossos va recordar que la policia catalana estava al servei del país i que una de les estructures d’estat que desitjava la majoria dels catalans.
Jordi Pujol: “El procés cap a l’Estat propi ha de ser curt”
L’expresident assegura que una Catalunya independent no li fa “por”
Sembla que l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ara també té pressa. En una conferència al Centre de recerca en Economia Industrial i Economia Pública de la URV a Reus, Pujol ha assegurat avui que el “procés cap a l’Estat propi ha de ser curt”, però s’ha de fer de manera “ben negociada i ben plantejada”.
A més, Pujol ha manifestat que no li fa “por” una Catalunya independent, perquè creu que si el país segueix com fins ara, serà “inviable” i estarà condemnat “al declivi”. Pujol ha reconegut que el procés cap a l’estat propi pot comportar algun moment de “trasbals” i també algunes repercussions econòmiques.
Segons l’expresident, la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent és “innegable” i troba “lògic” que cada cop més catalans s’inclinin per la independència, davant “l’ofec econòmic i social” de l’Estat espanyol, per això el procés no pot aturar-se.
Cimera independentista
Esquerra convoca demà una trobada amb Solidaritat, Reagrupament, les CUP i Laporta per intentar teixir una entesa electoral que s’albira complicada
També es vol aprofitar la reunió per buscar sintonies amb vista al futur
L’esperança és l’últim que es perd i aquest tòpic es pot aplicar a l’intent de bastir una candidatura independentista per les eleccions catalanes. A hores d’ara és una via remota, gairebé una quimera, com diria el rei espanyol, però les formacions volen exhaurir totes les opcions.
Amb aquest context de fons, ERC ha convocat per demà una cimera entre tots aquests partits. Fins ara hi ha hagut contactes discrets i multilaterals entre les diferents parts per separat, però ara els republicans demanen que tots els actors s’asseguin a la mateixa taula: ERC, Solidaritat, Reagrupament, les CUP i Joan Laporta. Els d’Oriol Junqueras volen palpar de primera mà quin és l’ambient que es respira per intentar teixir la coalició pel 25-N.
Però també es planteja el repte d’explorar vies d’entesa amb vista al futur si, com tot fa preveure, no fructifica l’aliança per a aquests comicis. Es vol enterrar la destral de guerra que molts cops apareix dins del món sobiranista i començar a caminar plegats.
Si s’aconseguís conjuminar la hipotètica coalició, fonts de les formacions implicades vaticinen que es podrien convertir en la segona força i superar el PSC. Fins i tot hi hauria la possibilitat de concórrer junts a les urnes i després formar grups parlamentaris diferents.
Ara per ara, una de les posicions més separades és la d’ERC i SI. Els republicans, com va avançar ahir aquest diari, consideren que un pas enrere d’Alfons López Tena i Uriel Bertran podria facilitar l’acord, cosa que els solidaris veuen inviable. Per la seva part, SI ha rebut amb recel l’opa d’Oriol Junqueras cap als catalanistes del PSC.
Al marge d’aquestes negociacions, els partits ja preparen les llistes. ERC no descarta que la secretària general, Marta Rovira, vagi a la candidatura, mentre que la número tres de SI podria ser Núria Cadenes o Isabel-Clara Simó.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/581018.html
El Dr. Pere i Mr. Hyde
Salvador Cot
Pere Navarro haurà estat deu anys al capdavant de la quarta ciutat de Catalunya, però a Terrassa ningú no parla de navarrisme, un fet que demostra un tarannà dialogant i relativament poc sectari. Fins no fa gaire, el perfil de Navarro era tan poc controvertible que la majoria dels que hi tractaven s’hi referien com “el Pere”, adversaris inclosos. L’encara alcalde de Terrassa és una persona de tracte cordial que ha comès pocs errors en la gestió de l’ajuntament i que hauria pogut acabar el mandat de forma tan còmoda com sigui possible en una ciutat de més de dos-cents mil habitants massacrada per l’esclat de la bombolla immobiliària.
Però Navarro ha decidit jugar-se-la. Primer, al capdavant d’un partit que fa aigües per tot arreu, on la disciplina de l’antic aparell ja no és suficient per assegurar una cohesió que es compactava amb el ciment dels càrrecs institucionals. I ara sabem que també serà el principal contrincant d’Artur Mas, un president que magnetitza la totalitat del catalanisme social.
Tot plegat té una dimensió políticament tràgica. Pere Navarro lidera un partit enfonsat en el desastre demoscòpic i amb una organització precària. A més, ha hagut d’adquirir un perfil agressiu, marcant distàncies amb el sobiranisme i expulsant uns quants companys de partit de les institucions i les llistes. El Pere que havia governat plàcidament amb ERC s’ha convertit en el Navarro que entra en combat amb les armes de Ferraz. L’alcalde amable es transforma en unionista dur.
Pere Navarro s’aboca al precipici per un sentit del deure que l’honora. Però per una causa que el pot deshonrar.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47392/pere/hyde
Una Esquerra nacional forta per garantir que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa
editorial
Ens trobem davant uns moments històrics i transcendentals per el futur del nostre país, la independència ha guanyat la centralitat política i això ha agafat a contrapeu a moltes forces polítiques. Mentre que al centre dreta, el sobiranisme de CiU té la hegemonia davant un PP escorat cap a la seva radicalitat nacional espanyola, a l’esquerra, el domini ha estat fins ara pel PSC, recordem però que al inici de la transició, l’històric PSUC va perdre l’oportunitat de ser-ho.
La renuncia del PSC a l’eix nacional i la seva decisió de defensar un federalisme que no vol ningú -ni a Espanya, ni entre els seus votants- obre la porta a un fet històric i de vital importància per un país on els seus ciutadans han iniciat un procés de transició nacional sense retorn cap a l’estat propi. Ara és possible que el partit majoritari al centre esquerra sigui l’esquerra nacional i independentista, que seria la confirmació de la normalització política del país.
Amb candidatura unitària o no de l’anomenada “coalició impossible”, l’esquerra nacional no pot perdre l’oportunitat històrica de convertir-se en segona força política al Parlament de Catalunya, i per primera vegada superar els socialistes catalans. Aquesta fita històrica seria la màxima garantia de que el president Mas i CiU no defallirà davant les previsibles pressions dels lobbys de poder.
ERC ha convocat aquest dijous a SI, Reagrupament, DC i la CUP per intentar la coalició que segurament garantiria la segona força al Parlament de Catalunya, però passi el que passi no es pot perdre l’oportunitat real de que per primera vegada, la primera força política del centre esquerra a Catalunya, sigui independentista. Seria la normalitat política d’un país que vol ser lliure, per primer cop el primer partit del centre dreta i el del centre esquerra tindran com objectiu de país aconseguir l’estat propi. Aleshores si que com deia Guardiola, serem imparables.
País Valencià i Illes. Per què sóc optimista?
La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n’és la causa o n’és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?
Vicent Partal
El meu editorial d’ahir va despertar una certa curiositat perquè en una frase final expressava la meua confiança i el meu optimisme sobre què passarà al País Valencià i a les Illes després de la proclamació de la independència al Principat. He rebut molts comentaris, correus i piulades que em demanen que explique aquest optimisme, i ho faig en aquest editorial que serà molt més llarg que no és habitual. I que vol ser sobretot una incitació al debat…
Quan, aviat, el Principat esdevindrà independent, el País Valencià, les Illes i la Franja continuaran formant part de l’estat espanyol. No sabem encara com arribarà a la independència el Principat, però és evident que la manera d’arribar-hi determinarà molt l’actitud d’Espanya envers el País Valencià i les Illes. Si, per exemple, la secessió és pactada, els problemes no seran gaires, probablement. Però no és gens arriscat d’imaginar que més aviat serà un procés traumàtic i que hi haurà una onada de nacionalisme espanyol venjatiu i rabiós, que es rabejarà amb una virulència especial sobre nosaltres.
Agressivitat espanyola i indiferència del Principat
Aquest renaixement de la intransigència espanyolista ens anirà clarament a la contra i pot arribar a extrems com el de dissoldre les autonomies o de prohibir els partits ‘regionals’, com fa Portugal. No serà pas l’únic mal que ens caurà al damunt. Malgrat algunes veus benintencionades, no em pareix raonable esperar que el Principat es comporte envers el País Valencià i les Illes amb la dignitat que caldria: ens abandonarà i punt. Si tenim sort i som capaços d’influir els partidaris dels Països Catalans, potser podrem aconseguir alguns gestos o algunes concessions, però em sembla del tot irreal creure que el Principat assumirà la defensa de la resta del país. Perquè és ben evident que el preu de la nova onada independentista és de reduir l’àmbit de la nació a la Catalunya autonòmica. És evident que això, a mi, no m’agrada gens, però no crec que siga honrat de fer volar coloms en un altre sentit.
He esmentat d’entrada els dos mals grossos que ens cauran al damunt, perquè la pregunta que s’imposa de seguida és si són impossibles de superar. I la meua resposta és que no. Perquè crec que els compensaran uns factors que se’ns aniran girant a favor, que de fet ja se’ns comencen a girar a favor, i que a la llarga em sembla que seran més influents i importants. És en aquests factors que base la meua confiança.
Una Espanya incorregible
La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n’és la causa o n’és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?
És una pregunta que ara no té una resposta clara, però s’acumulen les proves que, principalment a Europa, Espanya comença a ser percebut com un país pària. I he dit especialment a Europa perquè és on es desenvolupa el nostre dia a dia. Doncs bé, poques demostracions hi ha més espectaculars de la monumental feblesa espanyola que la seua impotència en la nacionalització per l’Argentina de Repsol-YPF.
I és clar, quan Catalunya abandone l’estat espanyol, la fallida serà molt més ràpida, espectacular, inevitable. Això, ho sap tothom. Per tant, em demane si no assistim, més que no pas a la independència de Catalunya, a la implosió d’Espanya. D’una Espanya, a més, que s’equivoca sempre i constantment en les seues decisions i que genera anticossos a una velocitat tan admirable com destructiva.
Més espoliació i més empobriment del País Valencià i de les Illes
En tot cas, quan Catalunya siga independent, Espanya necessitarà omplir el buit resultant, car Espanya no pot viure sense espoliació. No ho ha fet mai. Això ho explica molt bé Germà Bel en el seu llibre ‘Espanya, capital París’. La anormalitat espanyola, respecte de les altres nacions europees, és que va fabricar una capital artificial que fa segles que xucla el país per poder sobreviure i que ha frenat la modernització en tota l’àrea d’influència. I aquest monstre solament es pot pagar traient diners d’on l’economia productiva en genera. La línia sobre el mapa és claríssima, i sense Catalunya –i qui sap si també sense el País Basc–, el País Valencià i les Illes seran les dues principals economies productives de l’estat i, per tant, seran molt més espoliades encara que no són ara. Simplement, perquè no hi haurà res més a triar… I en conseqüència, s’empobriran encara més. Com ha passat a Catalunya.
I aquest serà un factor essencial d’un possible renaixement valencià o balear. No ens enganyem: l’economia ha estat decisiva per a situar Catalunya a un pas de la independència.
De moment ja tenim mostres clares que el malestar s’imposa entre els empresaris, abans abrandats anticatalanistes en general i avui ja no. Fins i tot el PP ha hagut de queixar-se de la brutal retallada dels pressupostos del 2013. I hi ha coses, com el corredor mediterrani, que poden ser potencialment explosives, en termes polítics. Tots els valencians sabem que no tenir el corredor mediterrani és un atemptat contra la nostra economia. I tots els valencians veiem com enguany, per a posar un exemple, l’AVE a Galícia rep més diners que no tot el corredor mediterrani junt o com els diputats del PP i del PSOE insisteixen a reclamar el corredor central que la UE no vol. El PP, i el PSOE, han controlat València i les Illes en uns moments de bonança econòmica. Però això pertany al passat. I pensar que no passarà res i que el país s’anirà enfonsant sense que ningú reaccione gens no és sensat.
Un PP directament espanyol
Dit això, resta clar que amb l’argument econòmic no n’hi ha prou. Caldrà un projecte de país i caldrà clarificar qui defensa el territori propi, el propi país. I en aquest sentit un segon element que em fa ser optimista és Bauzá.
M’explique: dins el PP sempre hi ha hagut sectors que es podien identificar més o menys amb el país i que eren una coartada perfecta per a votar-lo sense sentir remordiments. A les Illes això ha estat especialment evident durant dècades. Però el nou president i dirigent del PP balear ja és un objecte polític completament nou, que trenca amb aquest passat del PP. Bauzá no és ‘catalanista’ o ‘mallorquinista’, simplement ja no és mallorquí. Bauzá és un espanyol completament insensible a tot allò que puga significar Mallorca o les Illes. Fet que, com ja hem vist, provoca una reacció popular contrària que mai no havíem vist abans, però també una tensió en les files del PP mateix que ningú no sap on pot portar.
Especialment si, com crec que passarà quan Catalunya siga independent, tota la valencianitat, o la balearitat, serà considerada perillosa per Madrid. No passarà com ara que interessa aprofitar un sentiment valencianista contra un altre. No. Bauzá ja no vol fer servir un mallorquinisme contra un altre: simplement no en vol cap. I en aquest sentit és possible que la tensió blavers-catalanistes que tan fabulosa ha estat per a l’espanyolisme vaja evolucionant cap a una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans (i dic mallorquins en el sentit ampli del Regne de Mallorques…). Mirem, sinó, com en el cas Bankia ja hi ha hagut una reacció, injusta a més, contra tots els valencians. A Madrid no han reconegut que el forat era seu, sinó que ens n’han culpat a nosaltres, sense matisos. Ha estat la primera vegada que, pel poder polític, mediàtic i econòmic madrileny, ja no hi havia valencians bons i dolents. Perquè la batalla ja era entre ells i nosaltres.
Hom pot dir, sí, que el sentiment nacional dels valencians és molt baix. No ho discutiré. Però diré que les coses canvien ràpidament, com es veu al Principat. O és que no recordem que fa dos anys i mig la definició majoritària en tota enquesta era la de ‘tant català com espanyol’? Però ha passat, i ha passat molt ràpidament, que l’independentisme ha deixat de ser un sentiment per esdevenir la conclusió lògica d’això que passa.
I per quin motiu això hauria de ser així a Catalunya i no al País Valencià? Tenint en compte, a més, que, en el cas valencià, cal no perdre mai de vista el factor emulació. A la Renaixença, la mancomunitat, la república, la transició, sempre que el Principat ha avançat, al País Valencià hi ha arribat un eco. Més fort o més feble, però no ha deixat mai d’arribar-hi. I per què ara hauria de ser diferent, si fins i tot Camps el va definir en una famosa i ridícula clàusula estatutària?
En tot cas, és evident que també en les files nacionalistes caldrà repensar el missatge i l’imaginari. Amb una Catalunya independent la proposta tradicional dels Països Catalans pren una dimensió completament distinta. I després de la proclamació d’una república a les quatre províncies la reivindicació d’una república valenciana, per exemple, podria esdevenir una arma poderosíssima.
Això sense tenir en compte la possibilitat que milers de valencians reclamem un passaport català o que Menorca vulga unir-se a la nova república, com ja va fer en l’època republicana. No s’ha comptat mai i no sabem quants valencians o balears senten la nació catalana com a pròpia. Però sabem que no són tan pocs com alg
http://www.vilaweb.cat/editorial/4044567/pais-valencia-illes-soc-optimista.html
ESPANYA A COP DE SABRE
“Després de tantes amenaces de força, fugir d’un Estat com l’espanyol gairebé ja s’està convertint en una exigència democràtica”
Editorial
La delegada del govern espanyol, María Llanos de Luna, va recordar ahir als cossos de seguretat estatals, CNP i Guàrdia Civil, que han de ser “els primers” en fer complir la norma suprema de l’Estat, la Constitució, en al•lusió al procés sobiranista que viu Catalunya. És la declaració més greu pronunciada fins ara parlant de mesures de força contra el president Artur Mas, perquè prové d’una representant governamental. Com que destacats dirigents del PSOE i del seu entorn mediàtic també s’esplaien aquests dies en aquests termes militaristes, tot plegat demostra que Espanya pateix un dèficit democràtic mastodòntic. Quina diferència amb la Gran Bretanya i el Canadà! Si tot el que la part espanyola pot oferir als catalans perquè acceptin l’Estat espanyol és l’amenaça del garrot, ja m’explicareu quin atractiu pot tenir aquest projecte. Espanya està patint una crisi interna tan important com la del 1898, el seu projecte fa aigües, i només sap amenaçar amb la força. Insistir en aquesta via és un gran error per part seva, una via de no retorn. A la UE només hi ha lloc per a la democràcia, i les amenaces de cop de sabre no paren de portar més i més catalans cap a l’opció de l’Estat propi. Fugir d’un Estat com l’espanyol gairebé ja s’està convertint en una exigència democràtica.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/espanya_a_cop_de_sabre_89248.php
Escola en català veu la independència com a antídot a Wert
Escola en Català ha respost aquest dimarts les declaracions del ministre d’educació espanyol en les que afirmava que l’escola catalana està influint en l’augment de l’independentisme a Catalunya i que està fermament disposat a fer el què calgui per reintroduir l’espanyol a les aules. En aquest sentit, la presidenta d’Escola en Català Mercè Escarrà ha afirmat que “Wert demostra un absolut menyspreu cap a la intel·ligència del poble català”. Escarrà considera que “aquesta desconsideració es veu reflectida en la incorporació al currículum educatiu d’assignatures com Educació constitucional al més pur estil de la formación del espíritu nacional franquista”.
Així mateix, des d’Escola en Català s’ha advertit que davant les amenaces genocides de Wert, el poble català també està fermament disposat a assolir la independència, com a única solució a la ingerència d’Espanya en l’escola catalana i per evitar la substitució cultural i lingüística.
Finalment, Escola en Català ha fet una crida a obrir els centres educatius en senyal de protesta els propers 12 d’octubre i 6 de desembre, dues festivitats que segons l’entitat “són una imposició més d’aquesta Espanya prepotent que ens nega als catalans el dret a ser lliures”.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47382/escola/catala/veu/independencia/antidot/wert
Rahola veu Wert com un “tertulià d’Intereconomía”
Afirma que “no sé si donar-li la Creu de Sant Jordi, pel nombre d’independentistes que està fent”
La periodista Pilar Rahola ha replicat les paraules del ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, i ha afirmat que “quan no saps si el que parla és un ministre o un contertulià d’Intereconomía, aleshores, tens un problema”.
“No sé si donar-li la Creu de Sant Jordi, pel nombre d’independentistes que està fent”, ha afegit Rahola al programa 8 al dia després que Wert relacionés el sistema educatiu català amb el creixement del sentiment independentista.
En aquest sentit, la periodista ha assegurat que “aquest home sigui ministre de Cultura és un insult a la cultura” i ha exposat que “el paradigma de l’oxímoron és Wert i cultura”.
Finalment, Rahola també ha lamentat el pressupostos del 2013 que ha presentat l’Estat i ha dit que “la infrastructura de l’AVE de Galícia val més que tot el corredor del Mediterrani. És un disbarat considerable.”
http://comunicacio.e-noticies.cat/rahola-veu-wert-com-un-tertulia-dintereconomia-68579.html
El model Wert de “Gulag” educatiu: per fugir corrents d’Espanya
Wert ha deixat clar quin és el futur educatiu de Catalunya, si continua sent una comunitat autònoma d’Espanya; les imposicions recentralitzadores de Wert segueixen fil per randa les directrius de la FAES per liquidar la diferència
En una entrevista a Telemadrid, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, ha dit que “hi ha algunes evidències” que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes “amb la direcció que ha portat el sentit educatiu”, i posa en dubte que els principis constitucionals d’igualtat, solidaritat i equitat estiguin ben atesos. Malgrat això, ha precisat que la seva reforma educativa –que implica que Govern espanyol augmenti el percentatge de continguts imposats a les autonomies- , “no pretén ser una recentralització”, sinó que tracta d ‘”eliminar el desenfocament que ha tingut el procés educatiu a Espanya “, i ha assegurat que la seva proposta de reforma educativa “no és ideològica, i ha assegurat que en matèria lingüística, està “fermament disposat” a resoldre aquest “l’assumpte” que “va més enllà de la inspecció de l’Estat”.
12 famílies de 50.000, la màxima preocupació del ministre
Preguntat si el Govern és “incapaç” de fer que es compleixi la Constitució i que a Catalunya i les Balears un nen pugui estudiar en castellà, Wert ha respost que “No ha de quedar cap dubte sobre el fet que en aquesta legislatura aquest tema tindrà una solució pràctica, perquè el problema no és el que digui la llei, que ho diu clarament, i és que tothom té dret que el castellà sigui la llengua vehicular en què rebi l’educació. No n’hi ha prou amb l’anomenada atenció individualitzada per entendre aquest dret, sinó que cal fer-ho efectiu. I jo garanteixo que això ho farem “, ha assegurat.
Les reaccions del Govern
El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha considerat aquest dilluns “molt greu” que el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, hagi relacionat l’independentisme amb el sistema educatiu català. Homs ha demanat a Wert que expliqui quines són les “evidències” de les que parla, “no fos cas que passessin a ser quimeres per part del ministre”, ha dit fent referència a la carta del rei. Homs ha arribat a preguntar-se fins i tot “què fa de ministre” si realment no li preocupen els resultats acadèmics, sinó altres coses. I és que el portaveu ha recordat que els estudiants catalans acaben l’ensenyament obligatori amb un nivell de castellà per sobre de la mitjana espanyola.
Homs ha instat Wert a explicar les declaracions que ha fet, perquè “no es pot llençar un missatge d’aquestes característiques per part d’un ministre i no aclarir de què està parlant, és una afirmació molt greu”.
Però a més, li ha demanat que es miri les dades del propi ministeri que ell presideix, perquè “parlen per si soles”. Segons el portaveu, és una “paradoxa” que el ministre faci aquestes declaracions quan els estudiants catalans tenen un millor nivell de castellà que la resta dels espanyols.
Pel que fa a la intenció del govern espanyol de garantir el castellà com a llengua vehicular, Homs ha ironitzat que potser modifiquen la pròpia doctrina del TC i totes les lleis, o la pròpia Constitució. En tot cas, ha opinat que l’objectiu d’un ministre hauria de ser estar atent als resultats. “No sé exactament el propòsit o la finalitat de Wert. Si el coneixement està per sobre de la mitjana, deu ser això el que deu ser més important. Si li preocupen altres coses, aquest senyor què fa de ministre?”, ha conclòs.
El ministre piròman
Quan és impossible saber si qui parla és un ministre de Cultura o un tertulià d’Intereconomía, és evident que algú té un problema. O el té el Govern, que manté en un càrrec sensible algú tan simple, o la ciutadania, que ha de patir la seva impagable gestió. Sigui com sigui, tots dos en pagaran les conseqüències, fins i tot encara que el Govern negui l’obvietat i no entengui que situar al podi de la cultura un hooligande llengua solta i pensament obtús és un disbarat. Però com que aquesta Espanya de les meravelles no entén res, si més no de la cosa aquesta anomenada la qüestió catalana, no només no entenen que el ministre Wert és un piròman amb una llauna de benzina al bell mig del foc català, sinó que l’animen a continuar amb la seva croada.
La croada és patriótico-espanyola, i de les FAES per més precisió, no endebades Wert s’enorgulleix de ser un dels seus conspicus ideòlegs. I és així com per art de no entendre res, el Govern del PP decideix tirar més llenya al foc entre Catalunya i Espanya, tal vegada convençut que és millor cremar els mobles que salvar-los.
Arribat a aquest punt no sé sincerament si la seva estratègia de terra cremada és intel·ligent o suïcida, però em penso que els autèntics independentistes de Catalunya són a la Moncloa. Sens dubte, no es poden fer les coses amb menys finesa, fins al punt que aquest Govern ha fet seva aquella dita de l'”a qui no vol col, dos plats”.
I de dos en dos ens les embeinen, com si no hagués passat res, no s’hagués muntat un sagramental i no fos necessari una mica de pau espiritual entre l’Estat uno y grande, i la nació que està fins al capdamunt de tanta grandesa unitària. Es poden fer pitjor les coses? Primer Rajoy tanca la porta a Mas sense deixar ni una sola escletxa per a l’oxigen. L’endemà l’ínclit José Ignacio Wert anuncia una retallada brutal i unilateral de les competències educatives; després presenten uns pressupostos on Catalunya queda desemparada; després se’n van a Europa i de la maneta pepeluís, el PSOE i el PP demanen de prioritzar el corredor central en contra del mediterrani, mentre es gasten l’oro i el moro a l’AVE a Galícia, parada final a l’Atlàntic. I per acabar d’endolcir l’arsènic, torna Wert a la càrrega i dibuixa un panorama de catalans a l’estil del silenci dels anyells tots ensinistrats per la pèrfida escola, la llengua bífida de la qual ja comporta, ella sola, una deslleialtat a Espanya. No cal dir que no existeix ni una nació mil·lenària, ni una memòria històrica, ni una identitat, només una escola plena de mestres leninistes que mengen el tarro als nens. I aquest tipus és ni més ni menys que ministre de Cultura!, la qual cosa demostra fins a quin punt està de malament la pobra. En fi, no sé si val la pena enfadar-se o donar-li la Creu de Sant Jordi. Perquè no hi ha dubte que amb ministres com Wert això de la independència està fet.
El rerefons de l’ofensiva de Wert
editorial
José Ignacio Wert, el ministre d’Educació de l’Estat espanyol, acaba de posar-se en evidència. Ha demostrat el que ell pensa que és l’educació: una eina d’adoctrinament polític, i no un mecanisme social per formar persones autònomes, solidàries i lliures. I com que ell ho pensa, atribueix a l’escola catalana aquesta funció. Insinuar que l’independentisme ha crescut a Catalunya no per l’espoli fiscal i els menyspreus constants que provenen d’un Estat malagraït, sinó perquè l’escola s’ha dedicat a manipular els nostres infants, és injuriós. Si Wert considera que aquesta és la feina dels nostres professionals de l’educació que convoqui la fiscalia i no es dediqui a insultar-los en les tertúlies de Madrid. A ells, i a la nostra intel·ligència. Ara es veu clarament quin és l’objectiu de la nova llei d’educació que determinats cenacles de Madrid han rebut amb tanta alegria: com que l’educació és adoctrinament, prenguem a les comunitats díscoles aquesta capacitat.
Però després, el ministre s’ha atrevit amb la llengua. Ignorant –o fent veure que ignora– que a Catalunya tots els escolars acaben el cicle obligatori amb una competència més que suficient en català i en espanyol, i sabedor en canvi que el nostre idioma és una línia vermella que convé no trepitjar, Wert anuncia que aquesta mateixa legislatura prendrà mesures per garantir l’ús de l’espanyol com a llengua vehicular als nostres centres. Tant és si aquesta és una petició d’un nombre ínfim de famílies probablement atiades per organitzacions que busquen la fractura social a Catalunya. Wert està anunciant quina serà la pròxima ofensiva del govern estatal contra Catalunya. Ara carregaran contra el nostre idioma.
El Gobierno ejecutó en Catalunya el 35% de lo presupuestado frente al 111% en Madrid
El conseller Lluís Recorder anticipa que Catalunya cuenta con sólo 1.262 millones para infraestructuras, el 11,9% del total, situándose por detrás de Andalucía (15,3%), Castilla y León (14,9%) y Galicia (12,3%)
Barcelona. (EUROPA PRESS).- El conseller de Territorio y Sostenibilidad de la Generalitat, Lluís Recoder, ha denunciado la “miopía política del Estado” en materia de inversiones al considerar que la inversión que contemplan los Presupuestos Generales del Estado (PGE) de 2013 para Catalunya es “inaceptable” porque no resuelve los problemas en infraestructuras ni el agravio histórico.
Recorder ha recordado que de las cuentas de 2011 sólo se ha ejecutado el 35% del presupuesto que había para obras catalanas, mientras que en Madrid esta cifra alcanza el 111%: “Si los presupuestos para este año ya son malos, no quiero saber cómo será la liquidación”.
En conjunto, Catalunya cuenta con 1.262 millones para infraestructuras en los PGE de 2013, el 11,9% del total, situándose por detrás de Andalucía (15,3%), Castilla y León (14,9%) y Galicia (12,3%).
En declaraciones a los medios, Recorder ha asegurado que el Gobierno liderado por Mariano Rajoy confunde prioridades, ya que mientras la estación de Rodalies del Aeropuerto de Barcelona todavía no se ha comenzado habiéndose licitado en la misma fecha que la del Aeropuerto de Madrid, ya acabada, los PGE sí contemplan una partida para que la alta velocidad llegue a Barajas, de 15 millones.
“Es una muestra más de la apuesta del Gobierno por el ‘hub’ de Madrid para que el Aeropuerto de Barcelona quede relegado”, ha señalado, y ha remarcado que si el Govern tuviera recursos y competencias la situación de estas obras estaría mejor gestionada.
Recorder ha sostenido que, lamentablemente, los usuarios de la N-II, que piden su desdoblamiento, y los que piden la variante en Vallirana y Aldea, “continuarán sufriendo” la ausencia de estas obras por muchos años.
Corredor mediterráneo y Rodalies
El Gobierno ha incluido en las cuentas la previsión de destinar 274,3 millones al tramo del Corredor Mediterraneo entre Vandellós y Tarragona hasta 2016, y el conseller ha sostenido que, según los estudios del Govern, es “técnicamente posible” que Tarragona pudiera conectar con Europa en 2015, por lo que ha indicado que la provincia tarraconense no puede esperar un año más, hasta 2016, tal y como se extrae de las cuentas.
La partida para el conjunto del Corredor Mediterráneo es de 1.019,31 millones, y 270 millones corresponden a la adaptación a ancho UIC, el denominado tercer carril: 160 millones para Catalunya y otros 110 para la Comunidad Valenciana. Asimismo, Fomento invertirá 748,67 millones en alta velocidad, de los que 155 son para la línea Tarragona-frontera francesa y otros 105 para el Corredor Mediterráneo en la provincia tarraconense.
Por su parte, el Corredor Mediterráneo a su paso por Levante está dotado con 220,25 millones, 100,2 para la línea Murcia-Almería, y 0,19 para Murcia-Cartagena, que está en estudio. Los 748,67 millones se completan con los 155 de la línea Bobadilla-Granada y los 13,03 de Antequera-Algeciras, incluido el tramo Almoraima-Algeciras.
El ejecutivo central también prevé en las cuentas repartir en tres años la inversión de los accesos ferroviarios definitivos —los viarios no están contemplados— para la nueva terminal de contenedores del Puerto de Barcelona, y que ascenderá a 100 millones de euros: 60 millones para el año que viene, y se prevén otros 25 millones para el 2014 y los 15 restantes para el 2015.
En cuanto a Rodalies, los PGE contemplan 14 millones para Rodalies de Barcelona, de los que cuatro millones son para arreglar estaciones, mientras que Cercanías de Madrid dispone de 44 millones para cuadriplicar la vía entre Atocha y Torrejón de Velasco.
Un altre motiu per la independència: continua la deslleialtat del govern espanyol amb el dèficit
Rajoy tanca la porta a les peticions de Catalunya i emplaça a reclamar el relaxament del dèficit també per a les comunitats autònomes als Consells de Política Fiscal i Financera
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha tancat la porta a reequilibrar els objectius de dèficit de les comunitats autònomes, tal com li han demanat a la Conferència de Presidents Catalunya, així com les comunitats governades pel PSOE i també les del PP. Rajoy considera que no hi ha marge per a cap modificació del que es va establir a l’últim Consell de Política Fiscal i Financera, i en tot cas els ha emplaçat a discutir-ho en aquest fòrum.
El Govern de Catalunya porta setmanes denunciant la deslleialtat del govern espanyol cap a Catalunya i la resta de comunitats autònomes, per haver distribuit el compliment dels objectius de dèficit de manera desigual entre el govern central i les autonomies i, sobretot, per no haver compartit el punt de relaxació que Europa va oferir a Espanya. Un element que és encara més greu tenint en compte que són les CCAA qui gestionen educació, sanitat i serveis socials. En la conferència de Presidents autonòmics que s’ha celebrat avui a Madrid, el President espanyol Mariano Rajoy ha tancat la porta a modificar els objectius de dèficit, i ha instat en qualsevol cas a discutir-ho al Consell de Política Fiscal i Financera.
Recordem que el conseller d’Economia es va plantejar no tornar al Consell de Política Fiscal i Financera per l’actitud gens dialogant i impositiva del govern espanyol a l’hora de negociar els objectius de dèficit. En qualsevol cas, i tenint en compte que gairebé l’únic punt de l’ordre del dia d’aquesta conferència de presidents era els objectius de dèficit, de què ha servit celebrar-la si no s’ha acordat res i s’ha emplaçat a un altre organisme? Mariano Rajoy ha utilitzat al President per oferir una fotografia de la unitat espanyola.
A l’últim Consell de Política Fiscal i Financera va establir que les comunitats autònomes han d’assolir un dèficit màxim del 0,7% del PIB al 2013 i el 0,1% al 2014, mentre que l’administració central té marge per arribar al 3,8% al 2013 i 2,7% al 2014. Un repartiment que consideren injust i que segons apunten es va fer més evident quan la Comissió Europea va permetre a l’Estat un punt més de dèficit al 2012 i l’executiu espanyol el va reservar per a l’administració central.
En tot cas, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, els ha comunicat que no hi ha marge per a cap flexibilització en aquesta direcció i els ha emplaçat de nou a treballar per complir amb els compromisos amb Europa. Rajoy els ha adreçat en tot cas a plantejar-ho al propi Consell de Política Fiscal i Financera, i no la Conferència de Presidents.
Tibantor a Madrid
Mas fa gestos de disconformitat a la vicepresidenta del Govern espanyol
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha fet gestos de disconformitat a la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, després de veure la documentació que han lliurat als presidents autonòmics abans de l’inici de la Conferència de Presidents que té lloc al Senat, segons ha informat TV3.
En la seqüència d’imatges emeses per la televisió pública catalana es pot veure la número dos de Rajoy parlant amb Mas que, amb posat seriós, fa gestos de no estar d’acord amb el contingut dels documents que li ha facilitat l’executiu espanyol abans que comencés la reunió.
El president espanyol, Mariano Rajoy ha encetat la reunió amb la seva intervenció seguit del lehendakari Patxi López i, posteriorment, ha estat el torn de Mas.
http://politica.e-noticies.cat/tibantor-a-madrid-68543.html
Mas recoge con preocupación la propuesta de mínimos del Gobierno a las autonomías
El president se muestra incómodo en los actos protocolarios anteriores a la reunión y se muestra asombrado al leer el documento del Ejecutivo | Monago acude con un ejemplar de la Constitución bajo el brazo
Las caras, los gestos, las escasas conversaciones… Observado con catalejo la actitud del presidente de la Generalitat, Artur Mas, y las reacciones de los dirigentes del Gobierno presentes en la V Conferencia de Presidentes con respecto a él, la sensación es que reina la incomodidad. Un desagrado que ha llegado a evidenciarse de una manera más obvia cuando Mas ha repasado la propuesta de acuerdo del Ejecutivo central para el encuentro.
Mas leía el documento, sentado en la cabecera presidencial junto a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria. Con la ceja izquierda en alto y los labios apretados, el president decide consultar uno de los puntos del texto con la ‘número dos’ de Rajoy. La vicepresidenta responde a las inquietudes de Mas con total naturalidad a lo que el presidente catalán responde con una reacción silenciosa y gesto de desaprobación y preocupación.
A falta de conocer el contenido concreto de la conversación, la sensación transmitida con evidencia por los gestos y las escenas protocolarias camina entre el hastío y la irritación. Sirve el detalle de que el president fue el último en llegar a la cita, algo que ya sucedió en el anterior encuentro de Mas con el Rey Don Juan Carlos para inaugurar la nueva terminal de contenedores del Puerto de Barcelona. También sirve el hecho de que Mas apenas ha conversado con sus homólogos, más allá del presidente de Canarias, Paulino Rivero, con quien ha caminado hacia el pedestal ubicado para hacer la foto de familia. Hay demasiadas caras a las que evitar dadas las últimas declaraciones críticas con Catalunya: el extremeño José Antonio Monago se ha llevado bajo el brazo incluso una edición de la Constitución
El trato entre el Rey y el president ha sido cordial. De hecho, Mas fue de los pocos presidentes autonómicos, además de los de Murcia, Andalucía, Madrid y Valencia, con los que ha compartido algunas palabras más de las que exige el saludo. El presidente catalán ha cruzado palabras con el titular de Hacienda, Cristóbal Montoro, y ha posado ante la prensa gráfica siempre con esa media sonrisa y la ceja a punto de quebrar.
También sirve el hecho de que el presidente catalán no hará declaraciones ante la prensa tras la conferencia de presidentes, como sí harán el resto de dirigentes y, previsiblemente, el presidente del Gobierno. Mas esperará a llegar a Catalunya y lo hará este miércoles.
Aunque el presidente Rajoy pretende aunar criterios entre los presidentes autonómicos en favor del cumplimiento de los objetivos de déficit, el documento que tienen sobre la mesa es lo suficientemente genérico como para facilitar las cosas y salir airoso de un encuentro más complicado de lo habitual. Los duros presupuestos presentados por el Ejecutivo español y la deriva soberanista de Mas, con convocatoria de elecciones por el medio, no facilitan la unanimidad aunque la mayoría de presidentes autonómicos guarden en la chequera el carné del PP.
Mas tiene pocos aliados a la hora de criticar el desigual reparto de la lucha contra el déficit público y los presupuestos del 2012, pero tres presidentes del PP, el de Balears, el de Valencia y el de Aragón han manifestado su oposición a las cuentas de Rajoy. De hecho, el president de la Generalitat Valenciana, el popular Alberto Fabra, ha afirmado que los Presupuestos Generales del Estado de 2013 están “mal repartidos” y ha abogado por evitar “agravios”, ya que la Comunitat recibe menos inversiones que otras autonomías.
Documento sorpresa
Según fuentes del Gobierno, el documento sorpresa que ha provocado la irritación de Mas y con que se han topado los presidentes al tomar asiento en la mesa, se centra en reafirmar un compromiso de todas las autonomías con el cumplimiento del objetivo de déficit marcado para España, así como en manifestar la firme decisión del Gobierno de la nación de lograr el objetivo de la parte que le corresponde en el cumplimiento del déficit.
También se refleja la necesidad de que las instituciones europeas cumplan con los acuerdos adoptados por el Consejo Europeo de junio pasado, en el que se dio un impulso a la unión bancaria y fiscal de la Unión Europea. Este es precisamente el empeño en el que está volcado el Ejecutivo, en que se cumplan los compromisos que ha adoptado Europa, después de las dudas expresadas por Alemania y otros países del norte, a pesar de los acuerdos del Consejo.
La conferencia autonómica decide enviar una señal de calma a Europa
Ninguna alusión áspera a Catalunya; Rajoy niega un rescate inminente | Única escena tensa: una pugna entre los líderes socialistas de Andalucía y Asturias | Contención de los presidentes del PP, Mas se limita a hablar de financiación
En España nunca nada es exactamente lo que parece. Por encima del ruido y la furia impera siempre el juego del mus. En España hay un gran dominio de las artes escénicas, así en el centro como en la periferia; una commedia dell’arte que los ibéricos interpretan casi siempre con gesto dramático. Escribió Cervantes en un estrambote sevillano: “Y luego, incontinente, / caló el chapeo, requirió la espada / miró al soslayo, fuese y no hubo nada”. Algo de eso ocurrió ayer en la V Conferencia de Presidentes de Comunidades Autónomas. Diríase que España está que arde, pero ayer nadie salió detenido de la sede del Senado en la plaza de la Marina Española. Hubo un comunicado.
Un comunicado que tiene su importancia. Los presidentes acordaron por unanimidad transmitir un mensaje de obediencia al Directorio Europeo. Conformidad con la política de consolidación fiscal. Apoyo a las líneas de fondo acordadas en el sustantivo Consejo Europeo del pasado 29 de junio: unión bancaria, unión fiscal, mayor integración económica y mayor integración política. España está que arde -en la opinión publicada y en las redes inalámbricas-, pero a nadie con responsabilidades de gobierno le conviene salir hoy del sendero europeo. Los reflectores de Bruselas son potentes y captan todos los movimientos. Puntos del documento: compromiso para seguir ejecutando la reducción del déficit público en los términos establecidos actualmente, y presdisposición del Gobierno para revisar el año que viene el reparto del esfuerzo entre las diversas administraciones públicas. Inicio de los trabajos reglamentariamente establecidos para proceder a la revisión del sistema de financiación de las autonomías. Mensaje tranquilizador a Europa y a los mercados; compromiso con la disciplina presupuestaria, y apertura del Ejecutivo para proceder a un nuevo reparto de las cargas del déficit en el 2014. Las protestas de los presidentes regionales del Partido Popular, especialmente intensas en Baleares, Aragón y Comunidad Valenciana (la vieja Corona de Aragón está agitada, unos hablan de irse y a otros les aprieta la sisa, ¿por qué será?), han sido parcialmente atendidas. En el 2014, faltará un año para las elecciones municipales y autonómicas.
El presidente del Gobierno compareció ante la prensa en la sala Europa, la misma que utilizó José Luis Rodríguez Zapatero en las cuatro conferencias anteriores. Aquello parecía el Bundesrat alemán. Maderas claras, escaños funcionales y Rajoy en lo alto de la tribuna combinando la ironía gallega con la frialdad escandinava. Pregunta: “¿Es inminente la petición de rescate por parte de España?”. Respuesta: “No”. Pregunta: “¿Considera el Gobierno una intervención física en Catalunya si se convoca un referéndum de autodeterminación?”. Respuesta: “Un gobernante debe plantearse los problemas realmente existente; si se produce ese supuesto que usted me menciona, ya le contestaré”. Pregunta: “¿Cómo es posible que en esta conferencia de presidentes no se haya abordado la unidad de España?”. Respuesta: “Ha sido una reunión cordial y constructiva, con un documento final que juzgo importante. No recuerdo que en la reunión se haya hablado de otros asuntos”. Telón de fondo en la sala Europa: el anagrama de la Conferencia de Presidentes, una esfera con todas las banderas autonómicas en su interior, y en el centro, un poco más grande, la bandera de España. Rajoy dando continuidad a un surco trazado por Zapatero. En España nada es exactamente lo que parece.
La intención inicial del PP era hablar con una única voz y evitar el efecto Primera República de las primeras conferencias convocadas por los socialistas. Esta vez no hubo algarabía. El Partido Alfa domina la situación, pero la España autonómica se debe a su público. Todos los presidentes querían hablar. Y hablaron. En tono comedido.
Fuentes conocedoras del desarrollo de la reunión indican que la mayor tensión dialéctica se produjo entre los presidentes de Andalucía (José Antonio Griñán) y Asturias (Javier Fernández), ambos socialistas. España no es exactamente lo que parece. Griñán, muy inquieto por los acontecimientos de Catalunya y por la súbita querencia de Felipe González por el federalismo asimétrico, querría ir a una pronta revisión del sistema antes de que las cosas se compliquen aún más. A los asturianos les conviene que el reparto siga como está.
Algunas alusiones indirectas a Catalunya después de la reunión (presidentes de Madrid, Extremadura, Aragón, Castilla y León, La Rioja y Ceuta), sin tonos fuertes. Artur Mas tampoco los empleó a lo largo de la sesión. Una conferencia pacífica. Más pacífica que en tiempos de Zapatero. Efectivamente, el PP es el Partido Alfa. En el hispánico Bundesrat algún periodista capitalino estaba atónito ante el hecho de que el presidente de la Generalitat no saliese del Senado esposado por una pareja de la Benemérita. Mas hablará hoy en Barcelona.
La delegada del Govern amenaça Mas amb les forces de seguretat
Llanos de Luna recorda als agents de la Guàrdia Civil que són garants de la Constitució
La delegada del govern espanyol, María Llanos de Luna, ha recordat avui als cossos de seguretat estatals, CNP i Guàrdia Civil, que ells han de ser “els primers” en fer complir la norma suprema de l’Estat, la Constitució, que “garanteix i garantirà la convivència i la unitat de tots els espanyols”, quan algú se la incompleix. I ha advertit, en referència a Catalunya, que “tothom sense excepció” està sotmès a la llei en un estat de dret.
Amb aquest missatge, Llanos de Luna s’afegeix a les amenaces militars que ja va llançar divendres el vicepresident europeu, Aleix Vidal-Quadras. La delegada del govern, però, ha fet aquest declaracions precisament en la celebració del ‘Dia de la Policia’ espanyola, que aquesta vegada no ha comptat amb la presència a la taula d’honor que ha presidit l’acte de cap representant del Govern ni tampoc de cap comandament policial dels Mossos d’Esquadra, com sí havia passat en edicions anteriors.
La BBC s’escandalitza pel militarisme anticatalà
La cadena britànica assegura que en aquests moments a Espanya “hi ha un fort potencial per a la fragmentació”
La cadena britànica BBC ha publicat a la seva pàgina web un article signat per l’editor d’economia d’aquest mitjà, Paul Mason, en el qual es citen algunes de les amenaces que ha rebut Catalunya aquests darrers dies després de “desafiar” Espanya, com per exemple, les paraules pronunciades pel coronel Alaman, les quals, segons el rotatiu, demostren que el “pacte de silenci” fet a Espanya durant la Transició s’ha trencat.
Segons aquest rotatiu “les nombroses crisis” que pateix l’estat espanyol, escenificades en una aguda divisió de classes, en la violència urbana, en la desobediència civil, en l’eliminació dels drets dels immigrants… però també en més “demandes provinents des de les regions”, “fan ressorgir els records del sagnant conflicte en què ‘les dues Espanyes’ van tractar de matar-se les unes a les altres” i, pronostica que “sota aquest batalla, hi ha un fort potencial per a la fragmentació” del país.
I és que segons la BBC fins ara l’entesa es mantenia i molts problemes quedaven ocults gràcies a la bonança econòmica i fins i tot, quan la crisi, ja començava a treure el cap. Però actualment tot ha canviat. “Moltes coses fins ara impensables ja estan passant: l’estil de vida efervescent associat al miracle espanyol s’ha dissipat”, diu. “Milions de joves super ‘cool’, que se suposava que eren ‘apolítics, van prendre els carrers al maig del 2011”, recorda el periodista.
Mas va de debò?
El periodista també assegura que actualment els analistes estan dividits davant la reacció catalana, mentre uns pensen que “aquesta vegada va de debò”, “els cínics diuen que el flirteig català amb les lemes secessionistes són una mera estratègia per obtenir un millor acord fiscal amb Madrid” i pensen que “Artur Mas utilitzarà els resultat electorals per extreure la màxima autonomia fiscal” del govern espanyol.
“Sigui com sigui el president català ha provocat una reacció a Madrid que ha commocionat tota una generació afectada pel “’pacte de silenci’”, conclou el periodista.
El Financial Times s’exclama per les amenaces espanyolistes
El rotatiu recull els exabruptes d’Alejo Vidal Quadras i Mayor Oreja per demostrar que el debat “s’està escalfant”
El Financial Times segueix al minut l’actualitat catalana des de la consolidació del procés independentista. Prova d’aquest interès és el nou article que el mitjà britànic ha publicat, tot destacant l’agressivitat del sector unionista als plantejament independentistes.
Sota el títol “el debat secessionista català s’escalfa”, el rotatiu destaca les amenaces i menyspreu que l’espanyolisme ha adreçat a Catalunya en els darrers dies. L’article es fa ressò de les declaracions del vicepresident europeu, Alejo Vidal-Quadras, qui va instar una ocupació de Catalunya fent ús de la Guàrdia Civil. L’article recorda que aquesta petició es basa en el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, perpretrat pel mateix cos policial.
El rotatiu cita altres sortides de to del sector unionista, com les del també popular Jaime Mayor Oreja, qui ha vinculat l’independentisme amb el terrorisme d’ETA. Financial Times contrasta aquest to de discurs amb el del president de la Generalitat, Artur Mas, de qui afirma que ha demanat a la ciutadania que no tinguin por “perquè el procés serà pacífic”.
Un diari milanès diu que «Catalunya exigeix la independència»
Il Vostro Quotidiano publica una sèrie de fotografies de la manifestació de la Diada
Salvador Cot
“Catalunya exigeix la independència”, és el titular d’una galeria de fotografies publicades aquest dimarts per Il Vostro Quotidiano. El diari milanès ofereix als seus lectors una col·lecció de dotze imatges que descriuen un ambient en què “Moltes famílies, persones de totes les edats i d’ordre social, es van llançar als carrers per demanar que Catalunya sigui un nou estat d’Europa.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47386/diari/milanes/diu/catalunya/exigeix/independencia
L’independentisme, el coronel Alamán, els ‘indignats’ i les ‘dues Espanyes’, a la BBC
Un reportatge de la cadena explica que el ‘pacte de silenci’ de la transició s’està trencant, i que els fets enterrats de les ‘dues Espanyes’ afloren amb amenaces com les d’intervenció militar a Catalunya o amb les protestes a Madrid
Les paraules del coronel Alamán Castro dient que la independència de Catalunya hauria de passar “per sobre del seu cadàver” no han passat desapercebudes al món. Un complet article de la BBC, titulat ‘El malestar arrossega Espanya cap a veritats incòmodes enterrades’ arrenca una anàlisi de la situació a l’estat fent-se ressò de les amenaces d’aquest coronel, de les quals diu: “És una opinió. Una convicció molt ferma només a la dreta a Espanya sinó també al centre-esquerra”.
La cadena britànica il·lustra la situació amb una inevitable mirada enrere, al ‘pacte de silenci’ de la transició, i relaciona els fets actuals –declaracions incendiàries de militars i protestes multitudinàries, reprimides durament, als carrers de Madrid– amb un passat enterrat. “Durant els primers anys de la democràcia espanyola, oblidar-se de la guerra civil no només era una necessitat psicològica –era una elecció política”, escriu Paul Mason, l’editor d’economia del programa ‘Newsnight’.
“El ‘pacte de silenci’ instituït després de la caiguda del General Franco va ser vist com un preu que valia la pena pagar per una transició ràpida i pacífica cap a una democràcia”, continua, i explica que aquesta decisió es va incorporar en la Llei d’Amnistia del 1977, que garantia la immunitat al sospitosos de crims contra la humanitat durant el franquisme i la Guerra Civil. “Amb Espanya avui trontollant per l’austeritat, els seus antidisturbis dispensant cops de porra i pilotes de goma contra manifestants i vianants, el ‘pacte de silenci’ cau a trossos”, afegeix.
“Les imatges de violència -no totes arriben a les televisions, però internet fa la funció– estan forçant els espanyols a confrontar la memòria històrica d’una manera en què les diverses campanyes i demandes sobre el franquisme no ho han fet”, prossegueix. Està clar, ara, diu, que “aquestes dues cultures dins d’Espanya -tan viscerals i arrelades com la ‘del sud’ i ‘liberal’ dels Estats Units– mai no han marxat.
Les ‘dues Espanyes’ encara hi són
Però aquesta “guerra cultural”, diu l’article, semblava que havia estat suprimida per la riquesa: “l’economia en ple ‘boom’, la liberalització de la societat, i la inversió massiva en infraestructures modernes els van permetre coexistir”. Fins i tot, quan l’economia va començar a caure en picat i es van implantar els primers plans d’austeritat, l’acord polític i social semblava mitigar-ne els efectes, explica: “Malgrat les dades d’atur del 50% per als joves, les famílies van absorbir-ne els efectes: els joves anaven a viure amb els pares, demanaven prestat el cotxe de la seva àvia”, etc.
Abans de la crisi era impensable, apunta el periodista, que les divisions de la Guerra Civil es tornessin a obrir, o que els militars pretenguessin intervenir en la política, per exemple. “Però moltes coses impensables ja estan passant: l’estil de vida efervescent associat al miracle espanyol s’ha dissipat”, diu. “Milions de joves super ‘cool’, que se suposava que eren ‘apolítics, van prendre els carrers al maig del 2011 en una protesta que va inventar la tàctica ‘Occupy’.
Catalunya: “ara va de debò”?
L’article també es fa ressò, és clar, de la reivindicació independentista catalana, com un d’aquests fets ‘impensables’ fa uns anys i que avui amenacen l’Estat. Els experts, diu, estan dividits al voltant de la qüestió: els cínics creuen que el “flirteig” amb la secessió només busca un millor acord fiscal amb Madrid, i altres, “sobre el terreny, diuen que ‘aquest cop va de debò'”.
El reportatge també analitza el contrast entre el context grec i l’espanyol –en el segon cas la comunitat internacional va girar l’esquena i va donar suport implícit o explícit al franquisme– i a la corrupció imperant a diferents esferes de l’Estat, així com a la seva cultura política.
La BBC vincula les amenaces contra Catalunya al ‘pacte de silenci’ de la transició
Assenyala la reacció virulenta que han tingut determinats sectors a Espanya per l’avenç de l’independentisme i per les protestes per la crisi econòmica
La cadena britànica BBC ha publicat un extens reportatge (traducció de Google) que vincula les reaccions a l’avenç independentista i a les protestes per la crisi que han tingut determinats personatges espanyols amb unes veritats desagradables que restaven enterrades des del ‘pacte de silenci’ de la transició respecte el règim franquista. El reportatge signat per l’editor d’economia de la cadena, Paul Mason, repassa la reacció que hi ha hagut al ‘desafiament català’, a les revoltes contra la crisi, als casos de corrupció i a l’encarament de les ‘dues Espanyes’, entre més.
La cadena es fa ressò de les amenaces que va proferir el coronel de l’exèrcit Francisco Alamán Castro abans i després de la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona. Parla de la reacció que han tingut els analistes sobre els moviments sobiranistes catalans. Segons la BBC, alguns analistes espanyols consideren que el flirteig amb l’independentisme no és més que una estratègia per agafar força en la negociació d’un tracte fiscal més just. Però per altres és un desafiament en tota regla i ressalta les reaccions militaristes i favorables a una intervenció.
Tot plegat ho inscriu com a resultat del ‘pacte de silenci’ instaurat després de la caiguda del règim franquista. Un pacte que ‘va ser vist com un fet molt preuat per una transició ràpida, funcional i pacífica cap a la democràcia’. Però assenyala que la Llei d’amnistia del 1977 va garantir una pàtina d’immunitat contra la persecució dels crims contra la humanitat del règim franquista.
Pedro J. Ramírez compara el Camp Nou amb Berlín 1936
La reacció de molts mitjans espanyols a la procés català encentat arrel de la Diada de l’11 de Setembre és contundent. Com a mostra, la piulada d’aquest matí de Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, un dels projectes intel·lectuals més reeixits dels mitjans de comunicació espanyols. “Si los culés secundan la consigna y lo llenan de esteladas el Camp Nou parecerá el estadio de los Juegos Olimpicos de Berlín del 36”, assegura a través de Twitter Pedro J. Ramírez en referència a la iniciativa popular d’omplir de banderes independentistes el proper Barça-Madrid.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47345/pedro/ramirez/compara/camp/nou/amb/berlin/1936
Miquel Àngel Essomba: “El compromís del Govern amb UnescoCat per al 2013 era nul”
Paradoxa “Catalunya avança cap a l’autodeterminació i perd l’única institució que té relacions amb l’ONU” Recursos “El sector privat tampoc s’hi ha posat”
AURI GARCIA MORERA
El Centre Unesco de Catalunya (UnescoCat) va anunciar divendres que rescindia el contracte a tot el seu personal i posava fi a les seves actuacions regulars per problemes econòmics. Malgrat tot, fonts de l’entitat explicaven ahir a l’ARA que es continua buscant la fórmula per evitar-ne la desaparició absoluta, i que es farà un altre comunicat amb més detalls aviat. Mentrestant, Miquel Àngel Essomba, director del centre des del 2008 fins al juliol d’aquest any, explica com ha evolucionat la situació en els últims anys i quines tasques es deixaran de fer.
Quines circumstàncies han portat a la situació actual d’UnescoCat?
Hi ha hagut un desajust entre la bona feina que el centre ha anat fent i la seva capacitat d’obtenció de recursos. Les dificultats van començar l’any 2009, i des de llavors vam anar prenent mesures per fer front al nou escenari, però la nostra velocitat de canvi de model va ser més lenta que la velocitat voraç del context social i polític.
Hi ha hagut fets concrets que hi han influït especialment?
Hi va haver un punt d’inflexió, entre finals del 2010 i principis del 2011, quan hi va haver el canvi a les administracions de Catalunya. Ajuntaments com el de Badalona, amb el qual teníem bona relació i fèiem molta feina, van decidir que el centre havia de sortir de la ciutat. I com el de Badalona, altres que es van trobar entrampats econòmicament, com els de Vilafranca, Cunit i Salt.
Amb el canvi a la Generalitat va passar una cosa semblant?
Si fa no fa el mateix. Hi va haver una disminució d’ingressos molt important. En un marge de tres anys, van caure prop del 80%, i la previsió per al 2013 era d’eliminar-los al 100%. El compromís del Govern amb UnescoCat per al 2013 era nul. A més, des del 2011 no ens donaven la documentació necessària per anar a buscar crèdit, i a partir de llavors l’ofec ja va ser total.
A l’hora d’aportar-hi recursos, com ha reaccionat el sector privat?
Al centre Unesco li passa un fenomen particular, que és que tothom l’estima molt, en parla molt bé, i considera que fa una feina molt positiva i molt valuosa, però a l’hora de posar recursos sobre la taula, ningú fa el pas. A més de les administracions públiques, les institucions privades li han mostrat una gran estimació, però a l’hora de posar diners damunt la taula tampoc s’hi han posat.
¿La decisió anunciada divendres era la correcta?
Després de conèixer l’eliminació dels ingressos de la Generalitat, el més responsable era suspendre l’activitat, podent cobrir els deutes pendents i deixant-ho tot net i endreçat, o bé intentar arriscar-se, afrontant un futur ple d’incerteses i construint una bola de neu que ningú sabria si es podria arribar a contenir. La decisió té tot aquest sentit.
Què es perd amb aquesta suspensió de l’activitat?
Paradoxalment, en un moment en què Catalunya està avançant amb pas ferm cap a l’autodeterminació, perdrà l’única institució que tenia establerta una relació directa i oficial amb un organisme de les Nacions Unides. És una paradoxa dolorosa, perquè en la construcció nacional una peça fonamental és la qüestió internacional, i el país es quedarà sense aquest instrument.
¿Les entitats associades també en sortiran perjudicades?
Es perdrà el pal de paller de l’àrea Unesco a Catalunya i això també té molta relació amb el moment nacional. Catalunya és el país que, en relació amb la població, té més entitats associades del món, i és posat com a referència per la mateixa Unesco. Estem liquidant un símbol, però també una gran plataforma de projecció internacional de totes aquestes entitats.
Quines altres tasques es deixen de fer a partir d’ara?
El Centre Unesco sempre ha tingut especialistes de primer ordre que han fet contribucions decisives en diversos temes. Determinades qüestions de drets humans, llibertats de les persones, diàleg interreligiós, divisió lingüística, sostenibilitat, educació i conflicte… També va tenir un paper clau en el reconeixement dels castells com a Patrimoni de la Humanitat i en Somescola.cat, que es va fundar als nostres locals.
http://www.ara.cat/premium/societat/Miquel-Angel-Essomba-Govern-UnescoCat_0_785321497.html
Unescocat compta poder reconduir la situació i no haver de tancar
Anuncia la suspensió d’activitats i la rescissió de contractes laborals per dificultats econòmiques
El Centre UNESCO de Catalunya (Unescocat) ha suspès les activitats per dificultats econòmiques, segons que anuncia en un comunicat publicat a la web; també hi diu que rescindeix el contracte laboral de vint-i-un treballador, però que encara confia a reconduir la situació. En una reunió de la junta, que es farà d’ací a pocs dies, es decidirà com resoldre la situació de manera que no hagi de tancar, ha dit el president, Jordi Porta, a VilaWeb. L’entitat emetrà avui un comunicat més detallat de la situació i com proposa de resoldre-la.
A mitjan agost el vice-president i administrador d’Unescocat, Enric Masllorens, va avisar que l’entitat potser hauria de tancar a la tardor, perquè la Generalitat i els ajuntaments havien deixat de pagar; però que esperava que continuaria funcionant amb la col·laboració del sector públic i amb aportacions privades, perquè el tancament ‘seria una gran pèrdua per al país’.
Unescocat plega després de gairebé tres dècades
L’ofec econòmic i la manca de suports institucionals obliguen la junta del centre a tancar el centre
Dificultats d’ordre econòmic, que impedeixen la gestió diària i el manteniment dels programes i les actuacions en curs, han obligat la junta i la direcció del Centre Unesco de Catalunya (Unescocat) a rescindir, en data de 30 de setembre de 2012, el contracte laboral de la totalitat del personal de l’entitat. El Centre ha iniciat un concurs de creditors i ha acomiadat a tots els treballadors de l’entitat.
El Centre Unesco de Catalunya, amb la seu principal a Barcelona, és una entitat que ha mantingut, al llarg de gairebé tres dècades, el seu compromís inicial de ser un pont de connexió entre la societat i la cultura catalanes i la Unesco.
El balanç obtingut, tant en l’àmbit local com internacional, ha estat molt positiu. Les relacions oficials amb la Unesco i amb l’Ecosoc de les Nacions Unides són només un exemple de l’ampli ventall de relacions i actuacions internacionals del Centre. Però les circumstàncies de crisi econòmica que viu la nostra societat i les dificultats de gestionar adequadament les activitats del Centre en aquest context, han obligat a prendre una determinació que, lluny de la voluntat de totes les persones implicades, posa fi a les actuacions regulars del Centre Unesco de Catalunya.
Una mort anunciada?
De fet, quan el juliol d’enguany es va saber que Unescocat renunciava a l’edició en català de l’Estat del Món 2012 després de gairebé 20 anys de publicació ininterrompuda – tal com va avançar EcoDiari – ja se sospitava que, efectivament, la continuïtat del Centre Unesco de Catalunya estava en perill.
L’edició en castellà de l’informe anual del World Watch Institute d’enguany, que ha publicat Icaria editorial amb el títol Hacia una prosperidad sostenible, va fer saltar les alarmes, ja que, amb normalitat, el Unescocat, en col·laboració amb el CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible), n’editava la versió catalana, sempre enriquida amb un capítol d’afers catalans, des de fa gairebé 20 anys, des que el 1993 se’n va fer càrrec, com a coordinador, en Josep Puig, actual president d’Eurosolar.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47362/unescocat/plega/despr/gaireb/tres/decades
El govern denuncia que l’Estat es queda les inversions als hospitals
“Costa d’imaginar que això pugui passar en el món civilitzat”, va censurar el portaveu del govern, Francesc Homs. L’anul·lació d’aquest traspàs és un dels arguments a què s’agafa l’executiu d’Artur Mas per censurar els pressupostos generals de l’Estat per al 2013. Uns comptes que, segons Homs, “fan por” i “preocupen molt” la Generalitat. Les altres grans damnificades són les infraestructures. “La distribució de les inversions és una vergonya”, va reblar el portaveu del govern, que va subratllar que estan molt per sota del que Catalunya representa en població i riquesa dins de l’Estat. Els comptes també vulneren els deutes pendents i la disposició addicional tercera de l’Estatut. Segons Homs, a més, l’any passat l’Estat tan sols va executar el 45% de les inversions pressupostades. A Madrid, el 111%. És a dir, més de les que s’havien previst.El govern espanyol ha fet marxa enrere i no traspassarà a la Generalitat els 150 edificis sanitaris de la Seguretat Social. La decisió de l’executiu de Mariano Rajoy deroga un acord de la comissió bilateral i la llei estatal que regulava la transferència, aprovada l’estiu passat, a les acaballes del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. La Generalitat va denunciar ahir que l’anul·lació d’aquest traspàs comporta que l’Estat s’apropiï de totes les inversions en els equipaments que la Generalitat ha fet durant els últims vuit anys. Això inclou reformes milionàries que afecten els vuit grans hospitals que són de titularitat de la Seguretat Social, com ara la Vall d’Hebron, Bellvitge, Josep Trueta, Germans Trias i Pujol, Verge de la Cinta de Tortosa o Arnau de Vilanova. I és que qui sufraga la gestió i el manteniment dels centres és l’Institut Català de la Salut.
El consell executiu va abordar els pressupostos de l’Estat en la reunió setmanal, que ahir va encapçalar la vicepresidenta Joana Ortega, ja que coincidia amb l’assistència de Mas a la Conferència de presidents a Madrid. El govern també posa “molts interrogants” a la previsió d’ingressos de l’Estat.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/581048.html
L’AVE de Galícia rep més inversions que tot el corredor del Mediterrani
Quatre comunitats s’han de repartir 1.019 milions, mentre Nuñez Feijóo n’obté 1.079
Una vegada més el Corredor del Mediterrani, infraestructura reclamada per Catalunya, el País Valencià, Múrcia i Andalusia, es queda pràcticament sense inversions, mentre que una infraestructura deficitàries com l’AVE de Galicia rep una inversió total de 1.079, 21 milions, lluny del 1.019 milions que es reparteixen les quatre comunitats del tram mediterrani. I és que el 21 d’octubre el PP, liderat per Alberto Núñez Feijóo, es juga la majoria absoluta a les eleccions d’aquesta comunitat autònoma.
Aquest menyspreu pel Corredor del Mediterrani per part del govern espanyol contradiu directament les directrius europees. Avui mateix, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha demanat als governs europeus que prioritzin les xarxes de connexió transeuropees ja que es necessiten “noves vies de distribució”. Cal recordar que la CEE ja va establir el 2011 el Corredor del Mediterrani com a eix prioritari.
Fins i tot, la pròpia ministra de Foment, en una intervenció al Congrés dels Diputats a inicis de setembre va reconèixer que els trens de mitja i llarga distància de Galicia són deficitaris. L’any passat només la connexió Madrid-Pontevedra/La Corunya va arribar al 74% de les despeses d’explotació i el nombre de viatgers del 2010 al 2011 va decaure, de 233.966 usuaris a 222.580, respectivament. En canvi l’AVE Madrid-València ha aconseguit ser rentable el primer any i la connexió Barcelona-Valencia/Alicante també va arribar el 2010 al 115% de despeses d’explotació, amb més de 1,1 milions de passatgers.
La decisió, per tant, és política. I un cop fet el repartiment pressupostari dels 1.019 milions destinats al Corredor del Mediterrani a Catalunya només li pertoquen 420 milions, sumant les partides per adaptació a l’amplada europea i la inversió als trams Tarragona fins a la frontera francesa (155 milions) i el pas del Corredor per les comarques de Tarragona (150 milions). Ara per ara el tram que falta per connectar Barcelona amb França va de l’estació de la Sagrera a Figueres.
Jaume Barberà: ‘El procés cap a l’estat propi tindrà un paper destacat a Singulars’
Avui torna el programa d’entrevistes de Televisió de Catalunya ·S’obre amb una entrevista al professor Carles Boix sobre ‘el camí cap a l’estat propi’
Pere Cardús i Cardellach
Les entrevistes del programa dirigit i presentat per Jaume Barberà, ‘Singulars‘ (TVC) tornen avui, amb l’aurèola aconseguida la temporada passada. I tornen amb Carles Boix, professor de teoria de la democràcia de la Universitat de Princeton i doctor en ciències polítiques per Harvard. El tema de l’entrevista serà ‘El camí cap a l’estat propi i les possibilitats de ruptura amb Espanya’. Per saber com serà la nova temporada de ‘Singulars’, hem parlat amb Barberà que, a més, ens ha exposat el seu model de periodisme.
—Quin enfocament tindrà ‘Singulars’ aquesta temporada, després de l’èxit de l’anterior?
—L’enfocament serà el mateix que, segons els telespectadors i vosaltres mateixos, ha convertit ‘Singulars’ en un programa de referència. Continuarem tractant, d’una manera clara i singular, temes d’economia, de política, de ciència, creixement personal, filosofia, nutrició, educació i trajectòries personals i professionals. Canviem de dia d’emissió aquest trimestre: passem de dimarts a dimecres. Però l’hora serà la mateixa, a les 22.35. El diumenges es reemetrà per TV3, a mitjanit.
—Quin paper hi tindrà el procés cap a l’estat propi que s’ha obert a Catalunya?
—Un gran paper. Per exemple, les dues primeres emissions de la temporada tocaran aquest tema. I canviarem tantes vegades com calgui la programació, si ho requereix l’actualitat.
—Com trieu els convidats? Amb quins criteris?
—El nostre periodisme és intencional. No fem taquigrafia, ni en volem fer. Això vol dir que ens marquem objectius temàtics d’acord amb allò que creiem que la gent vol saber. Una vegada fixat l’objectiu, comença una feina de documentació molt exhaustiva fins a trobar la persona que creiem que pot oferir el que pretenem. Per exemple, ens deien que hi havia ‘brots verds’ i que els bancs espanyols eren els més solvents del món. La nostra documentació i els contactes lliures no opinaven pas igual. Ja tenim tema, oi? Ara cal trobar la persona que, sense tenir la paraula llogada, pugui oferir una altra realitat, basada en una anàlisi pròpia, perfectament defensada i contrastada.
Aquest és el nostre periodisme. De moment, cap dels nostres convidats no s’ha equivocat. I tots eren, pràcticament, desconeguts del gran públic.
—El primer convidat serà el professor Carles Boix. Què n’hem d’esperar, d’aquesta entrevista?
—En Carles Boix és una autoritat en teoria de la democràcia. És doctor en ciències polítiques per Harvard i catedràtic de ciències polítiques i afers públics de Princeton. Amb aquest currículum, la seva experiència i les seves capacitats pedagògiques, podem esperar el millor. Boix explicarà el camí cap a l’estat propi i les possibles situacions de ruptura amb Espanya. Estic totalment convençut que, amb l’argumentació serena i ben travada d’en Boix, els partidaris de la desinformació, de la por, d’amenaces, de tergiversació de la legislació internacional quedaran ben retratats.
—Quina funció pot fer un programa com ‘Singulars’ en el debat obert anterior al referèndum?
—La mateixa que ha fet fins ara: informar i divulgar. Per exemple, el dia 10, parlarem de Catalunya, Espanya i l’euro.
Santiago Niño-Becerra: «Europa dirà a Espanya que no molesti els catalans»
“Una Catalunya independent és viable” assegura
QS/Redaccio
“Una Catalunya independent seria viable. La Catalunya del pacte fiscal seria més potent”. Aquesta és la sentència del catedràtic d’economia de l’Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño-Becererra, en una anàlisi feta aquest vespre al programa 8aldia de 8TV.
Becerra ha analitzat l’economia de Catalunya en dos escenaris possibles, com a regió d’Espanya o independent. “Jo sóc partidari del concert econòmic, on Catalunya recuperi una gran part del dèficit”, ha sentenciat.
Així mateix ha afegit, que amb les dades dels darrers anys, “Extremadura i Galícia no són sostenibles des d’un punt de vista econòmic.” I ha carregat amb certa ironia quan ha valorat les amenaces de sortida de l’euro de Catalunya:”Europa li dirà a Espanya que deixi els catalans tranquils”.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47343/santiago/nino-becerra/europa/dira/espanya/molesti/catalans
“Espanya té més números que Catalunya per quedar fora de la UE”
Albert Pont, és vicepresident i cap del Departament de Dret Internacional del Cercle Català de Negocis. El seu assaig, Delenda Est Hispania,resol dubtes i elabora un full de ruta respecte la constitució de l’Estat català. L’autor aporta solucions en un àmbit, el de la diplomàcia, que considera poc treballat fins ara per l’independentisme. En resum, tot un manual d’instruccions pels temps que corren.
Manel Bosch
‘Delenda est Hispania’. Destrossar Espanya. D’això es tracta?
El títol vol ser una provocació. De fet tot el llibre ho és. Denota un canvi d’actitud dels catalans respecte Espanya, que fins ara havia sigut constructiva i pedagògica, fins i tot encaixista. Vista l’animadversió que els catalans generem en alguns sectors de Madrid, ja que estem exclosos dels centres de poder polític i econòmic i que, a més, rebem cops indignes com els casos Endesa, Spanair o la sentència de l’Estatut; el llibre convida a superar aquest ‘saber fer’ català.
Proposa un canvi de tarannà…
La nostra idiosincràsia no conjuga amb l’Estat dels espanyols perquè el llenguatge polític de Castella és molt diferent del nostre. Això fa que el seu codi de valors sigui també diferent. Hi ha per tant dues possibilitats: o bé ells adopten el nostre codi i llenguatge polític, o nosaltres fem el mateix amb el seu. Espanya es basa en la dominació, en les estructures jeràrquiques, en el fet que ells estan ‘per sobre de’ i veu en qualsevol intent de negociació un signe de debilitat.
Per tant toca actuar com ells…
Convido a tenir amb Espanya la mateixa relació que ella ha tingut amb nosaltres, a pujar els graus necessaris el llistó de la pressió. Al final del que es tracta és d’arribar a un acord, de tenir-hi bona relació i seure en una taula per frenar aquesta situació. La voluntat negociadora, però, no ha de venir de Catalunya sinó de l’Estat. Mentre l’Estat espanyol no entengui la importància d’arribar a un acord amb Catalunya no hem de pactar-hi res.
La política del peix al cove va ser doncs un plantejament erroni?
És símptoma d’un temps en el qual la majoria dels ciutadans consideraven compatible ser català i espanyol i en el qual, a més a més, l’encaixisme era possible quan li convenia al govern estatal de torn.
Vostè afirma que va creure en aquest encaix. Fins i tot va aspirar a ser diplomàtic de l’Estat…
Vaig fer oposicions durant vuit anys i va ser en aquest procés que em vaig adonar que ser català implicava barreres afegides. Inicialment pensava que com més encerts fes, més probabilitats d’èxit tindria. Al llarg dels exàmens es fan preguntes que, si les respons bé, quedes automàticament suspès. Un excessiu coneixement de Jaume Balmes, per exemple, denota una idiosincràsia que no és la pròpia de l’Estat. Això explica que només hi hagi 17 ambaixadors catalans, o que 6 de les 374 secretaries generals des de 1975 hagin sigut dirigides per catalans.
Un ‘apartheid’ de l’alt funcionariat?
Espanya no ens hi vol perquè som una molèstia. De tant en tant hi passa algun català, potser per un error del sistema o per una quota que ho permet. En tot cas no estem representats com ho hauríem d’estar. Això s’hereta del Tractat de Nova Planta, quan es permet als súbdits de Castella exercir funcions a Catalunya però es prohibeix als catalans fer el mateix a Castella.
També en àmbits de l’economia?
És el que va passar els anys 90 amb la privatització d’alguns actius de l’Estat, quan es va evitar de totes maneres que els inversors catalans poguessin adquirir-los. Es van privatitzar empreses per 80.000 milions d’euros sense que en veiéssim un duro. Fins i tot quan, anys més tard, alguna d’aquestes entitats havia de ser objecte d’una opa es va muntar un bon sarau, i es va preferir que fos italiana o alemanya abans que catalana. Aquesta actitud ha conduit Espanya al col•lapse, per això no crec que siguin els catalans qui hagin de destruir-la. No forma part de la nostra manera de fer i ja ho estan fent ells mateixos.
Espanya podria esdevenir un país inviable?
Si Catalunya obté la independència amb bona fe per part d’Espanya convindria correspondre aquesta actitud. Si Espanya respon amb l’habitual bel•ligerància ha de saber que Catalunya haurà de contestar no assumint ni un cèntim del seu deute. El mateix han de saber els països europeus que no vulguin reconèixer l’Estat català i hagin de cobrar el que Espanya els deu. Al final res d’això passarà perquè la gent que està en alta política sap quins són els riscos. Una cosa són els missatges que s’envien a la població i una altra les conseqüències reals per a Espanya si perd Catalunya.
Per tant la UE pot estar interessada en la independència de Catalunya…
Per suposat. Posem un exemple i suposem que França, un dels països que hauria de ser més reticent a l’Estat català, no el reconeix. França estaria dient que el deute sobirà que té amb Espanya només el pot exigir a l’Estat Espanyol, i no al Català.
Fins i tot instigar-la?
Al llibre plantejo si la independència, a banda de ser impulsada de baix cap a dalt, pot ser-ho de l’exterior cap a dintre. Comença a haver-hi molts economistes no necessàriament independentistes, com Santiago Niño Becerra, que defensen la divisió d’Espanya en cinc o sis trossos, alguns dels quals podrien formar part de la UE o l’euro, i d’altres no. Europa és conscient d’això i sap que territoris amb un enorme potencial, com Andalusia, són controlats per una petita oligarquia que dificulta la distribució de la riquesa i fa que el territori depengui de les ajudes exteriors.
De moment la reacció espanyola a l’avenç sobiranista ha sigut immobilista. Es mantindrà així fins el final?
Espanya pressionarà fortament, tinguem-ho ben clar. Espanya s’estimaria més viure sota una dictadura militar i fora de la UE abans que perdre Catalunya. Els criteris bàsics per ser membre de la UE deixen clar que no es pot tenir un règim militar, per això crec que Espanya té més números que Catalunya de quedar fora de la Unió.
En aquest context anul•lar el resultat d’unes eleccions és possible?
Si Espanya suspengués unes eleccions democràtiques no impediria que el Govern resultant es constituís i exercís les seves funcions. Per això crec que optarà per un referèndum sobre la independència de Catalunya adreçat a la resta de l’Estat, el mateix dia que se celebri a Catalunya. L’objectiu seria diluir la votació feta aquí, però té un risc: en alguna altra comunitat pot sortir un resultat favorable a la independència.
Alguns contraris a la independència aposten pel federalisme. És una opció viable?
Primer hem de preguntar als federalistes que vol dir per ells un Estat federal. Vol dir que la llengua catalana seria també llengua de l’Estat espanyol? Que per tant els funcionaris de l’Estat hauran de dominar el basc, català o gallec a banda del castellà? Si és que no, no ens parlen de federalisme. Federalisme vol dir que el 20% dels alts càrrecs de l’administració de l’Estat seran catalans? Que el 28% seran dels Països Catalans i per tant catalanoparlants? Ens estan dient això? Com que és clar que no, també ho és que no ens parlen de federalisme.
Si més no n’hi ha un precedent: Pi i Margall…
És l’únic cas de govern de l’Estat compost quasi exclusivament per catalans, valencians i balears. Tot i així va fracassar perquè els tècnics superiors de l’Estat, que eren castellans, van boicotejar la seva tasca executiva. Després d’això es van encarregar que mai més un català governés el seu Estat. Tenen la percepció que Catalunya els pertany a ells, no als catalans, i que l’Estat també és de la seva propietat. Tot plegat és molt normal en un país que va expulsar la meitat de la seva població pel fet de ser jueva o musulmana.
Com valora la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions?
Les coses s’estan portant bastant bé. Des del CCN fins fa unes 3 setmanes havíem mantingut una actitud bel•ligerant amb CiU, amb el Govern de la Generalitat i amb el seu president. Entenem l’actitud que ha pres Artur Mas després de la Diada, però creiem que s’equivoca quan parla de dues legislatures. No seran ni quatre anys, ni tres ni dos: les coses s’acceleraran. Tot i així, és lògic que parli d’un marge de temps més gran perquè ningú s’esveri. Algunes qüestions s’haurien d’haver treballat abans perquè el Govern no havia previst l’escenari de la independència.
Quines qüestions?
Converses serioses en l’àmbit internacional amb la UE, amb Israel, amb els Estats Units. També en l’econòmic, amb la banca catalana, amb la internacional, amb les empreses xineses que treballen al Port de Barcelona… Tot això s’ha de tenir lligat abans de proclamar res, abans d’entrar en un camí del qual no en pots fer marxa enrere.
Tot està per fer encara?
Que el 12 de setembre el president Mas digués el que va dir a Madrid, denota que algunes coses ja s’han tancat: per exemple el finançament. La Generalitat necessitarà liquiditat per passar els primers mesos ja que la hisenda catalana encara no estarà en ple rendiment. Em consta que el president havia tingut converses en aquest sentit a mitjan d’estiu. Si ara parla d’Estat propi hem de partir de la base que ja té lligat aquest aspecte i més coses que no diu, sobretot amb Europa.
Com afectaria al procés d’independència una intervenció total de l’Estat?
Si això passés seria una benedicció per a Catalunya. La independència no caldria negociar-la amb un Estat sobirà sinó amb els seus interventors. De fet quan el president de la CE, José Manuel Durao Barroso, va dir que la independència catalana s’hauria d’emmarcar segons el dret internacional, el que realment deia és que Europa vol cobrar el deute de l’Estat. Tot i així la independència no s’ha de proclamar, s’ha d’exercir.
Fer política de fets consumats, doncs?
Que l’Estat diu que les eleccions són nul•les? Nosaltres fem la nostra. Que intervé la Generalitat? Ni cas. Que ordena el tancament de TV3? Seguim a la nostra. Al final del que es tracta és d’obligar l’Estat a reconèixer la nostra independència tot i que formalment no ho farà mai. El reconeixement d’Estats, però, no només és qüestió de formalitats sinó que també es desprèn pel comportament de les administracions. En el moment que l’Estat espanyol deixi de pagar les pensions dels espanyols catalans, els subsidis d’atur o els sous dels funcionaris espanyols a Catalunya, estarà reconeixent de facto l’Estat català. Això és el que hem d’aconseguir.
Caldrà un referèndum o una declaració del Parlament per legitimar el procés…
No necessàriament tot i que si es vol fer pot ser útil. Amb el referèndum per una constitució catalana, per exemple, ja n’hi hauria prou. El risc seria acumular moltes convocatòries electorals en poc temps: eleccions, referèndum d’independència, de constitució i noves eleccions. La declaració des del Parlament m’agrada més perquè deslliura el president de la càrrega que suposa, ja que actua per encàrrec del ple i no per iniciativa pròpia.
El déu Janus
La il·lusió és al carrer, als debats, a les converses
Unes quantes constatacions sobre l’independentisme a Catalunya i sobre les properes eleccions. 1.- El paper dels intel·lectuals: els independentistes han pres decididament la paraula i han divulgat, cadascú des de les seva tribuna, la possibilitat real de la independència de Catalunya i han estès un ventall d’arguments que, ultra els factors emocionals –que també hi compten!–, s’han sustentat en la racionalitat i en el dret. Crida l’atenció que no hi ha hagut veus intel·lectuals espanyoles disposades a rebatre aquests arguments i, encara més, crida l’atenció el silenci dels intel·lectuals catalans unionistes; les escasses veus que s’han sentit (i que els mitjans repeteixen per manca de relleu) s’han limitat a fer constar la seva desaprovació.
2.- La magra situació del PPC, que ha fracassat en el seu autoadjudicat paper de mediador entre Madrid i Barcelona. L’alternativa, en la qual no crec que vulguin caure, és l’ultraisme dels fanàtics.
3.- L’estranya situació del PSC: ha esdevingut el déu romà Janus, aquell déu que es representa amb dues cares: una mira al davant i una altra al darrere; sol portar una clau a la mà, tot i que en aquests moments no sabem quina mena de porta pot obrir. Tampoc sabem si, definitivament, la cara que ens mira a nosaltres és la que mira al passat, o, en un moment o altre, pot mirar-nos amb la cara del futur.
4.- La incorporació al debat polític de la gent del carrer, del gruix de la societat, dels qui es manifestaven tranquil·lament i joiosa pels carrers de Barcelona la darrera Diada, i que sovint s’absté a les eleccions o té una opinió negativa de la política i dels polítics. Doncs ara ja no.
5.- El desconcert del govern espanyol, que ha passat del negacionisme a la perplexitat, però que encara no ha adoptat una política de resposta ni ha fet cap gest per evitar la secessió.
6.- La il·lusió. És al carrer, és als debats, és a les converses, és en alguns àmbits internacionals, és en les escales de veïns, és en els fòrums públics. Aquest poble, el català, ara té una fita i hi ha posat una il·lusió immensa, per primera vegada d’ençà que el 1714 vam perdre la llibertat. O, almenys, jo ho veig així.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/580597-el-deu-janus.html
Quan el Principat es faça independent…
Vicent Partal
Els presidents de totes les autonomies de l’estat espanyol es troben avui a Madrid amb el govern espanyol. I n’hi haurà dos, Fabra i Bauzá, que gesticularan cara a la galeria però acabaran acceptant-ho tot. I això que són els qui més podrien protestar. Que és ben sabut les xifres de l’espoli fiscal del País Valencià i les Illes són enormes però si li afegim les del pressupost d’inversions de l’estat, conegudes la setmana passada, la qüestió esdevé simplement escandalosa.
Ho explique ràpid i en xifres grosses. Rajoy ha retallat les inversions d’aquest any a les Illes en un 45 per cent i al País Valencià en un 35. Supose que no cal ni explicar que són les dues retallades més grans que pateix cap autonomia de règim comú. I això comptant que són ‘governs amics’ i que la retallada de l’any passat ja va ser gran també. Per a que ens entenguem al 2013 cada valencià rebrà 127 euros en concepte d’inversió territorialitzada de l’estat quan, poca broma, la mitjana estatal serà de 271 euros per càpita.
Els dos presidents, però, no ens defensaran. Tot el que el PP valencià i balear van bramar contra les discriminacions de Zapatero esdevindrà ara silenci espès o com a molt algun gest cara a la galeria, el descontent de la qual ja copsen. I això que el despreci arriba fins a la caricatura: en els pressupostos del 2013 el govern espanyol s’ha carregat el trasvassament de l’Ebre. Però heu vist el govern valencià cridant a manifestar-se? Ca! La seua hipocresia és immensa.
Val més que valencians i mallorquins ens anem fent a la idea, però. Quan el Principat es faça independent el robatori permanent de que viu Madrid serà encara més gran al País Valencià i a les Illes del que ho és ara. Que no ens estranye, però, que això mateix acabe fent-se tan insostenible com per a desencadenar processos impensables. Impensables com ho era fa deu anys que poguera passar això que estem vivint en la que un dia va ser la dòcil Catalunya autònoma.
Ho explicaré en un altre moment, un altre dia, però jo veig amb molt optimisme el futur del País Valencià i de les Illes després de la independència de Catalunya. Bàsicament perquè Espanya no voldrà, ni sabrà ni podrà canviar.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4044279/quan-principat-faca-independent.html
Les advertències de Dani el Roig
JOAN RAMON RESINA
Encara no s’havien apagat els clams de la Diada, que Daniel Cohn-Bendit advertia al poble català que amb la seva afirmació nacional es posava al costat dels nazis, i que en cap cas la seva llibertat tindria cabuda a Europa. Convidat per la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, sense que se li conegui cap relació amb aquestes arts, Cohn-Bendit coincidia amb els primers trets de la intel·lectualitat reaccionària espanyola, els Savater, Espada, Caja i companyia, que fa anys que trepitgen la dignitat dels catalans amb raonaments molt semblants als emprats per aquest polític europeu, les formes extremes de pensament del qual no el salven d’una fixesa incompatible amb la fluïdesa del moment històric.
A Cohn-Bendit el va catapultar el Maig del 68, un moviment que va semblar colossal quan el 13 d’aquell mes van sortir als carrers de França un milió dos-cents mil francesos. Potser hauria d’haver-lo fet reflexionar que l’11 del mes passat un milió i mig de catalans marxessin en una sola ciutat d’un país la població actual del qual és una setena part de la que tenia França el 1968.
L’any 68 els estudiants francesos estaven polititzats per les guerres d’alliberació nacional a Algèria i el Vietnam. Avui, això, Dani el Roig prefereix no recordar-ho. Els temps han canviat i el seu món és l’escó d’un Parlament Europeu que no li agradaria compartir amb diputats de països novament descolonitzats. Ell preferiria que Estrasburg s’enlairés com un globus per sobre de milions d’individus expropiats de les seves arrels i característiques concretes. Cap on porta aquest pensament ho diu ben clar la pretensió que Brussel·les s’inhibeixi en el litigi entre Catalunya i Espanya, com si l’Europa postnacional que ell defensa estigués a una distància sideral dels drets objectius de les persones. No ignora, però, que reclòs dins d’Espanya, el plet democràtic català es resoldria amb violència. I no cal gran imaginació per saber d’on vindria la violència.
En una conversa de Jean-Paul Sartre amb Cohn-Bendit, que publicà Le Nouvel Observateur arran dels fets del Maig del 68, el filòsof concloïa dient que els estudiants havien aconseguit “l’extensió del camp dels possibles”. Tres anys més tard, publicava una brillant anàlisi sobre el conflicte basco-espanyol arran del procés de Burgos. El procés era un escàndol no perquè mostrés la brutalitat del feixisme espanyol, coneguda per tothom, sinó perquè descobria l’existència del fet nacional basc. Demostrant que aquest fet encaixava en la lògica del colonialisme, Sartre recuperava l’expressió “eixamplar el camp dels possibles” referint-la a l’aspiració dels colonitzats. En el retorn del patriotisme original dels pobles subjectes hi veia la prova d’una existència nacional que, combatuda durant segles, seguia sent el vincle profund entre els seus habitants. El separatisme no era, doncs, una pulsió ocasional sinó necessària. La sobreexplotació dels bascos en tant que bascos, que permetia que un treballador de Burgos visqués millor que un de Bilbao, acabaria arruïnant l’economia basca. Rebel·lar-se i afirmar la pròpia identitat esdevenia l’única manera de combatre la colonització, que no era imaginària, sinó més real pel fet de donar-se en una societat industrial i capitalista. Sartre descrivia acuradament el mecanisme de l’espoli fiscal, que els catalans encara pateixen. I advertia que els homes, per més oprimits que estiguin, no es transformen en coses; al contrari, es converteixen en la negació de les contradiccions que els imposen. I això exactament ha estat l’Onze de Setembre. Però quan l’hi van suggerir a l’entrevista que li va fer aquest diari, Cohn-Bendit no en volia saber res de l’espoli dels catalans. Tot i així, no es va estar de preguntar maliciosament si l’Estat havia posat diners per als Jocs Olímpics.
A l’entrevista de Sartre amb Cohn-Bendit el filòsof intentà explicar-li que la malfiança dels treballadors envers els estudiants no era primordial sinó producte de la història i, concretament, de la carnisseria del juny del 1848. Cohn-Bendit no atén a explicacions històriques, va a pinyó fix: a Billancourt -insisteix- els obrers no han deixat que els estudiants entressin a la fàbrica.
Sartre s’acostà al Maig del 68 per la seva fe infrangible en els joves. Per Cohn-Bendit la trobada pública amb el gran intel·lectual fou, no cal dir-ho, profitosa. Però no en el sentit d’eixamplar la seva visió de les coses. No va entendre mai el que Sartre volia dir quan advertia que, malgrat ser lliures, encara hem d’alliberar-nos, i que cal revoltar-se contra les alienacions. Que no ho va entendre ho demostra que, davant l’esclatant exercici de llibertat dels catalans, Cohn-Bendit els pari l’esquer d’una alienació: “¿De debò teniu interès a perdre el partit Madrid-Barça? Vosaltres mateixos!”
http://www.ara.cat/premium/opinio/advertencies-Dani-Roig_0_784721526.html
L’EVOLUCIÓ D’ARTUR MAS
“És d’una gran honestedat la renúncia a presidir Catalunya un cop aquesta agafi les regnes del seu destí. Es tracta d’un gest que dignifica encara més el procés que estem vivint”
És molt interessant l’evolució que ha fet Artur Mas en els darrers deu anys. Al principi, quan va ser escollit candidat de Convergència i Unió en substitució de Jordi Pujol, molts dels seus votants van arrufar el nas. No els acabava de fer el pes. Eren votants fidelíssims de Pujol –més pujolistes que convergents– i tota figura que se li acostés quedava eclipsada als seus ulls. Pujol és el polític més important que ha tingut Catalunya en els darrers trenta anys i ja té un lloc rellevant en la història del país. Estic convençut, a més, que la seva figura creixerà quan ja no hi sigui. Es reconeixerà el seu talent, la seva intel•ligència i la seva capacitat de lideratge. Però l’independentisme conseqüent mai no oblidarà que el seu desig de voler encaixar Catalunya a Espanya ens ha fet perdre un temps molt valuós. I la prova és que ell mateix reconeix el seu fracàs. “He fracassat”, ha dit. I aquest fracàs encara es farà més palès en els dies que vénen, quan veurem ressorgir l’Espanya de sempre, l’Espanya eterna, l’Espanya antidemocràtica, l’Espanya que menysprea tot allò que ignora, l’Espanya que es reafirma per mitjà de la dominació. Tota l’energia que necessitàvem per alliberar-nos la vam malbaratar intentant democratitzar un Estat d’essències totalitàries, com ho demostra el ventall d’amenaces que estan desplegant per obligar-nos a sotmetre’ns a la seva santa voluntat. Cal regraciar, tanmateix, que Jordi Pujol, per fi, s’hagi adonat que l’única sortida de Catalunya és la independència i que ho hagi dit públicament, ja que la seva figura té una gran ascendència en moltíssims catalans.
Artur Mas tampoc no és el mateix polític de fa dues legislatures. En els set anys d’estada a l’oposició no va dormir a la palla. Es va preparar a fons i ara tenim un president que, a diferència de l’anterior, no és un delegat del govern espanyol a Catalunya, sinó algú que, empès pel seu poble –ell mai no hauria esperonat el poble–, s’ha compromès a retornar-li la dignitat. En aquest moment és massa d’hora perquè puguem copsar-ne la transcendència, però el seu discurs del 13 de setembre passat, a Espanya, dos dies després que una manifestació de dos milions de persones ocupés el centre de Barcelona amb un sol crit –“Independència”– i amb un sol lema –“Catalunya, nou Estat d’Europa”– passarà a la història i serà reproduït infinitat de vegades en el futur. I també serà recordada la frase que va pronunciar en el debat de política general per indicar que no sotmetria Catalunya a la mateixa humiliació que va patir el País Basc el dia que Juan José Ibarretxe va presentar el seu pla. La frase va ser aquesta: “Aquest cop no votarà el Congrés espanyol, sinó el poble de Catalunya”.
Tanmateix, grinyolen força algunes expressions hispanocèntriques que Mas fa servir sovint, com ara “govern central” –en comptes de “govern espanyol”–, “a la resta d’Espanya” –en comptes de “a Espanya”– o “Catalunya se sent nació” –en comptes de “la nació catalana”. És tota una contradicció que el president d’una nació, més enllà de quina sigui la conjuntura política, consideri que el govern central del seu país no és el govern que ell presideix, sinó el govern d’una altra nació. També és un oxímoron que reivindiqui la nació catalana i que alhora parli de “la resta d’Espanya”, sense adonar-se que fent això està definint Catalunya com una part d’Espanya. ¿Per què tanta negligència en aquesta qüestió i tanta cura, en canvi, a no dir mai “Països Catalans”? Finalment, també desmereix que apel•li als sentiments per definir nacionalment Catalunya. Sembla que s’estigui justificant. No he sentit mai que Alemanya, Portugal o Noruega hagin dit que “se senten nació”. No ho diuen mai perquè senzillament “són nació”. Cadascuna amb la seva història, com Catalunya. Qui és té dret a ser. I Catalunya, com a poble adult, sap qui és i vol continuar essent. L’existència de la nació, per tant, és òbvia i no necessita ser justificada apel•lant als sentiments.
Aquestes expressions esmentades són molt més importants del que sembla, perquè mostren no sols el món mental de la persona en qüestió sinó també la manera com aquest món mental inclina les seves accions en un sentit o en un altre. Dit això, cal agrair al president Mas que hagi escoltat el clam del seu país –si no ho hagués fet hauria estat un suïcidi per al seu partit– i que vulgui retornar-li les llibertats nacionals que ara fa tres segles li van ser arrabassades per la força de les armes. És d’una gran honestedat per part seva la renúncia a presidir Catalunya un cop aquesta agafi les regnes del seu destí. Considero que es tracta d’un gest que dignifica encara més el procés que estem vivint i que l’honora com a governant, perquè no sols evitarà que algú pugui acusar-lo de voler rendibilitzar personalment els fets que s’esdevindran, sinó que constitueix un gest de gran intel•ligència política, en el sentit que passarà a la història com el president que va segar les cadenes que empresonaven Catalunya. I quan això s’esdevingui, moltes de les lloances que rebrà vindran precisament de bona part d’aquells que ara mateix el blasmen. Voldrà dir que la fita assolida s’ha convertit en llegenda.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_evolucio_d_artur_mas_89192.php
Sobre la mutabilitat de les legalitats
Tot això també val per desautoritzar comparacions com ara la de l’expresident socialista de la comunitat autònoma de Madrid, Joaquín Leguina, quan deia que la independència és il·legal i la Guàrdia Civil, legal. Efectivament, aquesta fou la legalitat preferida del règim franquista per fer valer els seus criteris i dictats entre la població i sembla que ara també seria l’escollida per aturar les previsibles accions dels representants del poble català, si d’uns quants demòcrates espanyols depengués. Una legalitat que podria haver estat diferent si la transició de la dictadura a la democràcia s’hagués fet amb plenitud i no sota la pressió vigilant dels sabres i, en conseqüència, el principal cos repressor del franquisme hagués estat dissolt per les seves responsabilitats.Legalitat ve de llei i les lleis les desfan els humans, de la mateixa manera que les fan.Convé tenir ben present aquesta certesa perquè, aquests dies, els sectors polítics i econòmics contraris a l’autodeterminació dels catalans no fan altra cosa que arrapar-se a la legalitat vigent per defensar que ni el referèndum ni la independència de Catalunya són possibles. L’evidència demostra que no hi ha cap llei que sigui intocable pels segles dels segles, i això es fa palès tant amb les modificacions legislatives que han permès al gènere humà progressar en el seu grau de civilització i de civisme, com amb les que posen en qüestió que pugui continuar encapçalant l’escalafó del regne animal.
No sabria dir, però, si la causa que el tricorni encara sigui legal i la manifestació democràtica de la voluntat popular, no, és degut a la pervivència d’aquella por o a l’inesborrable residu de complaença que molts espanyols encara conserven respecte de la idea d’Espanya i de l’ordre social que el franquisme els va inocular en la genètica i que no es veu pas en cap horitzó que tinguin ganes ni voluntat de modificar. Artur Mas deia dilluns que el camí emprès pels catalans condueix més a l’afirmació de Catalunya que a la ruptura amb Espanya però, malgrat la bona voluntat diplomàtica d’aquesta afirmació, l’indiscutible testimoni dels fets viscuts fins avui subratlla que l’una no serà possible sense l’altra. Hem fet tard perquè sigui creïble cap canvi legislatiu del marc espanyol que no eradiqui, precisament, la sempiterna temptació d’enviar-nos la Guàrdia Civil.
Arriba temps de diàleg
ANA STANIC. ADVOCADA. MODERADORA DEL DEBAT BUILDING A NEW STATE –
Els últims dies hi ha hagut un important increment del nombre de conflictes polítics i fiscals entre el govern espanyol i Catalunya. L’ambient a Catalunya ha canviat significativament des que un milió i mig de persones es van concentrar a Barcelona l’11 de setembre amb crides a la independència, esdevingudes ara corrent principal.
Em sembla que hi ha un clar paral·lelisme entre la situació d’Espanya i la de Iugoslàvia a finals de 1980. Espanya està enmig d’una crisi econòmica i el govern espanyol està prenent mesures per centralitzar l’Estat i prometent més del mateix. Una controvertida decisió del 2010 del Tribunal Constitucional espanyol va declarar que qualsevol referèndum organitzat pel govern català seria inconstitucional, i les recents declaracions provocadores del coronel Alamán recorden la situació de Iugoslàvia de finals dels vuitanta.
Les tensions ètniques són erròniament considerades com la causa de la desintegració de Iugoslàvia. Les causes van ser més aviat econòmiques i constitucionals. Segons la Constitució de 1974, la República Federal Socialista de Iugoslàvia era un estat federal molt descentralitzat compost per sis repúbliques constitutives (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia) i dues regions autònomes (Kosova i Voivodina, que formaven part de Sèrbia), cadascuna amb el seu propi parlament i independència fiscal considerable. En el moment de la seva aprovació, la Constitució va ser vista per molts com el model de transició pacífica d’un estat centralitzat dirigit pel partit comunista a una democràcia pluralista basada en el mercat.
No obstant això, a finals dels vuitanta Iugoslàvia estava en una greu crisi econòmica, la inflació era galopant i les crides a la democratització i la descentralització havien crescut. Alhora, però, les forces reaccionàries (liderades per l’exèrcit federal i els dirigents del partit comunista serbi) estaven tractant de fer marxa enrere cap als temps anteriors a la Constitució de 1974. Van reeixir el 1988 amb l’adopció de les esmenes a la Constitució de 1974, que efectivament reduïen l’autonomia de les repúbliques i províncies, la qual cosa va desencadenar una crisi constitucional.
L’aprovació per part de Sèrbia d’una nova constitució que abolia l’autonomia de Kosova, el març de 1989, va destruir els fonaments constitucionals bàsics. Eslovènia i Croàcia no van tenir més remei que exigir una reforma constitucional. Com a contribuents nets a l’estat federal van exigir més autonomia fiscal i més descentralització del poder i presa de decisions.
Tot i que les crides a independitzar-se de Iugoslàvia eren cada vegada més visibles, no eren, de cap manera, el corrent principal, ni a Eslovènia ni a Croàcia el 1988 i el 1989. De fet, l’elit política a Eslovènia no va fer seves aquestes crides fins a mitjan 1990, després que Iugoslàvia en realitat ja havia deixat de ser un estat que funcionés.
El referèndum sobre la independència d’Eslovènia, el 23 de desembre de 1990, va agafar de sorpresa fins i tot els nostres líders polítics. Un percentatge aclaparador, del 95 per cent, va votar a favor de la independència. L’intent, tres dies abans, per aconseguir que la Cort Constitucional iugoslava declarés el referèndum il·legal i evitar que se celebrés havia fallat. Adoptant el raonament del jutge de la cort constitucional eslovè, el Tribunal Constitucional de Iugoslàvia va declarar que examinaria la constitucionalitat de la legislació eslovena en virtut del qual el referèndum era organitzat, però es va negar a aturar-ne la celebració. El suport rotund dels eslovens en el referèndum per la independència va buidar de sentit la sentència posterior.
Cal esperar que es puguin aprendre lliçons del cas iugoslau. Aquesta és la raó que fa oportuna la conferència organitzada per Sobirania i Justícia aquest divendres.
Les lliçons de la desintegració de Iugoslàvia són moltes. La lliçó més important és que s’han de prendre mesures per assegurar el diàleg continuat entre Espanya i Catalunya i amb les altres regions. El govern espanyol ha de resistir la temptació d’utilitzar la crisi econòmica per centralitzar Espanya en un moment en què Catalunya i altres regions d’Espanya estan exigint una major autonomia fiscal i la descentralització. Una democràcia funcional pressuposa un diàleg continu amb la finalitat de garantir que les institucions democràtiques segueixin evolucionant i reflectir les aspiracions i la voluntat de tots els pobles. La UE s’ha de comprometre a garantir aquest diàleg que va al cor de la democràcia i els drets humans, sobretot perquè aspira a convertir-se ella mateixa en una federació. Els esdeveniments recents a Catalunya indiquen que el temps per construir el diàleg és ara!
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/581025-arriba-temps-de-dialeg.html
“Todas las reformas que se están haciendo son para que los ricos vivan mejor”
Una paga incondicional para todos es lo que defiende en un libro el profesor de la UB Daniel Raventós
“De todos los derechos, el primero es el de existir. Por tanto, la primera ley social es aquella que garantiza a todos los miembros de la sociedad los medios para existir”, dijo el político francés Maximilien Robespierre en 1792. De las raíces de este pensamiento nace la propuesta de renta básica que defiende Daniel Raventós, Doctor en Ciencias Económicas y profesor titular en la Facultad de Economía y Empresa de la Universidad de Barcelona. La renta básica es un ingreso pagado por el Estado a cada miembro de pleno derecho de la sociedad o residente acreditado, incluso si no quiere trabajar de forma remunerada, sin tomar en consideración si es rico o pobre. Desde hace años la idea ha empezado a calar en diversos movimientos sociales hasta el punto que se ha convertido en una de las principales reivindicaciones del 15-M. De hecho, esta propuesta u otras similares se ha discutido en diversas ocasiones en el parlamento español y en el catalán. Raventós, que forma parte del Consejo Científico de ATTAC, explica este concepto en¿Qué es la Renta Básica? y Las condiciones materiales de la Libertad (El Viejo Topo).
– ¿Qué necesidades debería cubrir la renta básica?
– El criterio es el umbral de la pobreza, que lo define la Unión Europea. Pobre es aquella persona que recibe entre el 50% y el 60% de la renta por cápita de la zona. Esto significa que una persona que vive sola y perciba en Catalunya menos de 650 euros al mes es pobre. La renta básica tiene que ser al menos igual al lindar de la pobreza.
– En este contexto económico puede parecer un poco utópico defender la renta básica…
– Cualquier medida que favorezca a la población más perjudicara o débil se considera ir contra corriente, porque parece que se asuma que lo único que tiene sentido económico es quitar derechos de la población más perjudicada, la inmensa mayoría, y que los más ricos se queden igual o, incluso, ganen dinero.
– Pero la renta básica sería contraria a la actual política económica…
– Toda política económica está muy bien descrita por las dos palabras que la conforman – política y económica-. “Política” hace referencia a qué grupos beneficiamos y cuáles perjudicamos, y en función de esto se hace la economía adecuada a los objetivos que políticamente se han dibujado. No existe ninguna medida de política económica que beneficie o perjudique a toda la población por igual.
– ¿En qué grado en una situación como la actual sería viable la medida que usted propone?
– En una situación de crisis quien sale perjudicado de manera mayoritaria es la parte más débil de la población, gente a la que ni siquiera hace un año se le había pasado por la cabeza que podría ser pobre. Esta es una de las razones por la cual una parte importante de la población saldría beneficiada con la renta básica. Además, garantizas que haya demanda por parte de una parte importante de la sociedad y, por tanto, habría más actividad económica y se recaudarían más impuestos.
– ¿Por qué considera que es importante incluir el concepto de universalidad en la renta básica?
– Todo lo que sea condicional, cuesta mucho porque hay que controlarlo. Por ejemplo, la gente que está parada tiene que demostrar que tiene derecho a percibir una prestación por desempleo, por lo que debe haber trabajadores públicos que lo comprueben. Las condicionalidades tienen unos costes de administración; la universalidad, no. Cuando el primer gobierno del PSOE estuvo discutiendo la universalidad de la seguridad social, en la discusión se planteó la posibilidad de excluir el 15% de la población más rica. Al final, concluyeron que excluir tiene más costes.
– ¿Cómo podría costearse esta medida?
– Profesores de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y la Universidad de Barcelona (UB) elaboramos un estudio entre los años 2003 y 2004 en que se concluía que mediante una reforma del IRPF se podía financiar una renta básica equivalente a 5.400 euros anuales para cada adulto y 2.700 euros para los menores de 18 años. Obviamente, los ciudadanos ganarían o perderían en función del nivel de renta. Los que perderían bastante sería el 2% de la población catalana, aunque continuaría siendo rica. En el estudio nos basamos en los datos oficiales del IRPF, pero no eran reales puesto que los profesores universitarios que hacíamos el estudio aparecíamos como el 10% de la población más rica de Catalunya, lo cual demuestra el terrible fraude fiscal que existe.
– ¿Considera que las últimas medidas introducidas por el Gobierno español en este sentido luchan contra el fraude fiscal?
– Ni mucho menos. Todas las reformas que se están haciendo son para que los ricos vivan mejor. Según algunos estudios, con la crisis los únicos que están ganando de manera desproporcionada son los más acaudalados, especialmente, el 0,1% más rico.
– Vaya.
– Que hay crisis es evidente, pero todas las medidas de política económica que se están tomando son para pagar a los bancos franceses y alemanes en detrimento de toda la población. La siguiente decisión será recortar las jubilaciones y que los funcionarios sigan perdiendo poder adquisitivo, pese a que hay trabajadores públicos que cobran solo unos 800 euros al mes.
– ¿Por qué la renta básica es diferente de cualquier otra ayuda social?
– La diferencia es que prestaciones como la Renta Mínima de Inserción (RMI) o el seguro por desempleo son condicionadas y la renta básica, no. Solo por vivir en un sitio tú tendrías el derecho de percibirla.
– Usted habla de que esto tendría un efecto psicológico positivo para la población pobre.
– Es lo que muchos trabajadores sociales han puesto en evidencia y que recibe el nombre de estigma. Cuando el paro es minoritario o la pobreza no está tan extendida como ahora, para muchas personas los subsidios de pobreza son su certificado de fracaso social. Algunos estudios hechos hace años en Estados Unidos demuestran que gente que sabía que tenía derecho a recibir determinados subsidios no los pedía porque hacerlo era reconocer que era un fracasado social.
– ¿La introducción de la renta básica significaría la eliminación de otras prestaciones?
– Nuestra propuesta de financiación dice que todos los subsidios monetarios inferiores a la renta básica quedarían suprimidos. Y en el caso de las personas que recibieran prestaciones de cantidad superior, no perderían ni ganarían nada. La renta básica no es acumulativa.
– ¿También incluiría la eliminación de las pensiones?
– Una pensión inferior a la renta básica quedaría suprimida y la superior se mantendría. Actualmente ocurre que con una pensión viven tres o cuatro personas de la misma familia. Con una renta básica no solo el pensionista cobraría, sino también su mujer y sus hijos.
– Pero si garantizáramos a todo el mundo un sueldo, quizá mucha gente dejaría de trabajar.
– Esto es absurdo. La gente sería más libre que ahora para dedicarse a lo que le gustara, mientras que ahora se ve obligada a trabajar en cualquier cosa al precio que sea. Hay un pequeño estudio que se hizo hace diez años en Bruselas sobre unas setenta personas a las que les había tocado una asignación mensual de 1000 euros hasta la muerte. A los dos años de cobrarla la mayoría no había dejado su empleo y la minoría que había abandonado su trabajo, lo hizo para tener más tiempo y buscar otra cosa más adecuada a su competencia técnica y a sus gustos.
– Sorprendente.
– Esto enlaza con una de las propiedades de la renta básica: la medida aumentaría la libertad real de buena parte de la ciudadanía, porque permitiría una existencia material más o menos asegurada. Eso de que la gente se conforme con 500 euros al mes independientemente de su formación y ambición personal es tener una concepción muy pobre de la psicología media de nuestra especie. Ya estoy dispuesto a que una pequeña parte de la gente dejara de trabajar a cambio de que la inmensa mayoría de los ciudadanos pudiera vivir de forma más digna de lo que se vive ahora.
– ¿Pero qué ocurriría con los puestos de trabajo mal remunerados?
– Deberían pagar más o bien introducir un incentivo a la invención técnica. Por ejemplo, hay trabajos que cuando era muy joven no pensaba que se podrían mecanizar demasiado y que, luego, ha resultado ser todo lo contrario, como ha ocurrido con la limpieza de las calles. Esto quiere decir que hay muchas labores que se podrían automatizar y estaría muy bien que se hiciera. Una de las cosas interesantes de la productividad es que podemos hacer lo mismo en menos horas, lo que es malo es que solo beneficie a una pequeña parte de la población. Las horas de trabajo en una situación de crisis como la actual están aumentando, la jubilación se está alargando. Es completamente absurdo.
– Por tanto, ¿seríamos igual de productivos con una renta básica?
– O más. Sobre todo si se acepta la idea – que los empresarios acostumbran a no aceptar- de que una persona que trabaja en algo que le gusta es más productiva, y no lo es cuando está descontenta y ve que sus esfuerzos no le sirven de nada, cuando el trabajo es poco estimulante. Son cosas que desde hace muchos años están estudiadas. La renta básica te da la posibilidad de sentirte más realizado.
La llibertat i els seus rostres
JOSEP RAMONEDA
1. COM ELS ALTRES. Un dels arguments que s’utilitza contra la independència és que avui dia cap país és independent, tots estan relacionats per mecanismes de sobiranies compartides i d’interdependències. L’obsessió del president Artur Mas de no utilitzar la paraula independència alimenta aquest discurs. De fet, és una obvietat: la interrelació és el llenguatge del món actual. I més a Europa. Si França va renunciar al franc, a què no haurem renunciat tots plegats. I si Europa va a més, com caldria desitjar, les interdependències cada cop seran més fortes. Acceptem la premissa, doncs: cada cop els països són menys independents. Però per què només es fa servir per qüestionar la independència catalana? Ningú pretén l’impossible: tothom sap que és impossible ser més independent que els altres. El que es demana és ser-ho tant o tan poc com els altres, ni més ni menys. Al president Pujol li agradava dir “No som un país qualsevol”, una expressió característica de la mentalitat nacionalista. ¿És que hi ha països qualsevol ? Què és el que distingeix un país qualsevol d’un altre? Fatuïtat de la creença: som els millors. En canvi, ara el president Mas diu: “Volem ser un país com els altres”. Això s’entén més bé. I no pressuposa cap creença o prejudici de partida. Simplement, és una frase que constata que els països normals tenen un estat propi i el nostre no. No és un prejudici, és un judici.
2. DESCARADURA. La barra de Mario Monti comença a ser sideral. Ara diu que està disposat a seguir governant a Itàlia però no a presentar-se a unes eleccions. Així són els nous aristòcrates. Convençuts que la legitimitat la donen el poder financer, els mercats i la senyora Merkel, no es volen rebaixar a passar per les urnes. Fer política democràtica, quina manera de perdre el temps! Monti ha torejat la crisi italiana, però no ha modificat ni un mil·límetre la distribució del poder a Itàlia. Reformisme zero. Berlusconi segueix tenint el monopoli televisiu, la reforma judicial segueix pendent, els poders corporatius continuen intocables. Monti vol seguir, però es vol estalviar el pelegrinatge electoral. I ho diu com si li haguessin de donar les gràcies. Després se sorprenen que el discurs antipolític creixi i que els ciutadans cada vegada vegin la política com una cosa més llunyana, reflex d’un club tancat anomenat complex político-econòmico-mediàtic . El rostre de la democràcia cada cop és més pàl·lid.
3. BLASFÈMIA. Ho diré sense embuts: sense dret a la blasfèmia no es pot parlar de llibertat d’expressió. Els déus són inefables i l’inefable no és susceptible d’ofenses; són totpoderosos i els poderosos no haurien de poder eludir la crítica; i pretenen ser la veritat sense passar pel sedàs de la raó. Corre la brama d’una possible aliança religiosa per criminalitzar la blasfèmia, que no ens agafi desprevinguts.
4. EUROPA. Deia Julien Benda en el seu Discurs a la nació europea : “Europa no serà el fruit d’una simple transformació econòmica, fins i tot política: no existirà veritablement si no adopta un cert sistema de valors morals i estètics”. Jo hi afegiria: aquests valors havien cristal·litzat en un model social que distingia Europa de la resta del món. Ara, se l’estan carregant. Si ho aconsegueixen, s’hauran carregat Europa. I tothom calla.
http://www.ara.cat/premium/opinio/llibertat-rostres_0_785321477.html
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
