RECULL DE PREMSA ANC -9 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
L’ANC s’adhereix a les mobilitzacions del 9 d’Octubre
“El País Valencià és part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament”, manifesta l’Assemblea
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC)s’ha adherit al manifest i a lesmobilitzacions de la Diada del País Valencià que es commemora aquest dimarts 9 d’Octubre.
En un comunicat nacional, l’assemblea ha recalcat que és una “organització que defensa la independència de la nació catalana en el seu conjunt i la democràcia en profunditat” i ha manifestat que el País Valencià és “part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament”.
L’ANC, que des del mes de juny compta amb un nucli al País Valencià, celebra “la lluita del poble valencià” i la “unitat i solidaritat entre els Països Catalans”. En aquest sentit, assenyala que “saluda amb entusiasme els signes de renovació i de mobilització dels sectors populars favorables al dret de decidir i encaminats cap a un futur independent i lliure”.
Consulta els cartells de les convocatòries i els actes que se celebraran aquest 9 d’Octubre.
http://www.llibertat.cat/2012/10/l-anc-s-adhereix-a-les-mobilitzacions-del-9-d-octubre-19541
L’ANC s’adhereix a la manifestació del 9 d’Octubre
Ho fa com a part d’una “mateixa nació que lluita pel seu alliberament”
VALÈNCIA – ACN
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’ha sumat a la manifestació del 9 d’Octubre contra la “discriminació” econòmica i cultural que pateix el País Valencià. La Comissió 9 d’octubre ha convocat la tradicional manifestació de la diada valenciana sota el lema “El País Valencià és el futur”. L’ANC s’ha adherit a les mobilitzacions de la diada nacional al País Valencià “com a part d’una mateixa nació que lluita pel seu alliberament” i ha volgut elogiar alhora els sectors populars “favorables al dret a decidir”. La manifestació transcorrerà sota el lema “El País Valencià és el futur” en una jornada que inclou un homenatge a Fuster pel 50è aniversari de l’obra Nosaltres els valencians.
Enguany, el context social de la crisi i la seua gestió “antisocial i antidemocràtica” centraran les reivindicacions. La Comissió 9 d’Octubre reflexiona enguany sobre el debat d’ordenació territorial de l’estat i denuncia la “discriminació” que pateix el País Valencià des del punt de vista econòmic amb el que considera un “espoli fiscal” i des del punt de vista cultural, social i lingüístic.
En aquest sentit, el portaveu de la comissió i coordinador d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, ha assenyalat que la negativa a dur endavant la ILP Televisió Sense Fronteres al Congrés, l’ERO a RTVV o el recent decret de plurilingüisme en són alguns dels exemples.
La defensa de la llengua, centre de la reivindicació del Nou d’Octubre
La manifestació eixirà a les sis de la vesprada de la plaça de Sant Agustí de València · En serà el lema ‘El País Valencià és el futur’
La Comissió 9 d’Octubre, plataforma integrada per associacions, sindicats i partits, ha convocat avui els actes en ocasió del Nou d’Octubre, Diada del País Valencià. L’acte principal serà la manifestació tradicional, enguany sota el lema ‘El País Valencià és el futur’ (manifest), per a reivindicar sobretot la llengua, ‘el nostre tret d’identitat més important’, sense perdre de vista la situació econòmica i nacional.
La manifestació eixirà de la plaça de Sant Agustí de València a les sis de la vesprada.
La manifestació vol pregonar que ‘el futur del poble valencià també necessita una escola pública i coeducadora, de qualitat i en valencià, que assegure la igualtat d’oportunitats quant a formació’. I és que ‘el valencià a l’escola és fonamental… Volem un sistema educatiu plurilingüe, sí, però que no margine la nostra llengua, cosa que és innegociable. Per això hi haurà oposició al decret sobre plurilingüisme, aprovat fa poc.’
Els convocants subratllen, així mateix, que el govern espanyol i el Consell fan una gestió unidireccional de la crisi –‘atacant l’estat de benestar i els serveis públics’–, i repudien la discriminació econòmica del País Valencià.
Els ‘fusterians’ es manifesten plegats
La iniciativa ‘Nosaltres, els fusterians’, ERPV, PSAN, SI i MDT, es manifestarà, per primera vegada, sota el lema ‘Contra l’espoliació i l’explotació. Junts per la independència’. Les organitzacions de l’esquerra independentista també criden a participar en la manifestació unitària per a demanar ‘Independència, socialisme, feminisme’. I l’Assemblea Nacional Catalana s’ha adherit a la manifestació, perquè defensa ‘la independència de la nació catalana gobal’.
Acabada la manifestació, a les nou del vespre, es farà un acte d’homenatge a Joan Fuster a la Societat Coral el Micalet. La Comissió 9 d’Octubre, la Plataforma Castelló per la Llengua i l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià han preparat aquest acte amb el propòsit de recordar el cinquantè aniversari del llibre ‘Nosaltres els valencians’, i el trentè de l’aplec del 25 d’abril de 1982.
L’acte, conduït per Josep Manuel Casany, combinarà unes projeccions de l’aplec de 1982, amb el discurs de Fuster, i una interpretació de textos seus. La cloenda, la farà una actuació de Miquel Gil.
Processó de la Senyera
La processó cívica de la senyera serà l’acte institucional central de la festa a migdia. D’acord amb la tradició la senyera, de tan noble que és, no pot passar per sota de cap porta i per això surt de la casa de la ciutat pel balcó. El seguici de ciutadans i autoritats la porta de la casa de la ciutat a la catedral, on es canta un Tedèum i continuació, fa cap al Parterre, on hi ha l’estàtua eqüestre de Jaume I, on hom fa una ofrena de corones de llorer.
El seguici i els actes solemnes duren un parell d’hores, aproximadament, i finalment la Reial Senyera torna a la casa gran, i els actes oficials s’acaben amb una gran mascletada.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045915/20121009/defensa-llengua-centre-reivindicacio-doctubre.html
El català a Europa
Què pensen els alemanys quan arriben al sumptuós aeroport de Madrid
He participat, fa pocs dies, en el 23è Col·loqui Germano-Català, que s’ha celebrat a les Universitats de Berlín i Leipzig, sobre el tema Normalitat. El català en la vida quotidiana. Com és obvi no disposo de prou espai per resumir tot el col·loqui, però sí que voldria constatar algunes coses d’interès general: la simpatia que la llengua catalana desperta a Europa en general i a Alemanya en particular. També, el bon nivell dels participants i de les qüestions tractades, les més destacades de les quals sortiran publicades. També val la pena de saber que la independència de Catalunya no sols s’està seguint amb interès, com ja sabeu tots els lectors de premsa estrangera, sinó que, almenys en àmbits acadèmics, no he observat cap resistència al canvi, que serà majúscul en el si d’Europa.
Em van fer algunes preguntes difícils de contestar, com ara: ¿per què, si la crisi és general, hi ha països que se n’estan sortint i països que no? O bé: tot i que el fenomen és dissortadament general, ¿per què hi ha tants casos de corrupció a l’Estat espanyol i què s’ha fet per evitar-ho?
Per una altra banda he sentit acudits sobre la indolència del president espanyol, senyor Rajoy, i la seva coneguda incapacitat per parlar altra llengua que la seva. ¿Com voleu, em va dir un congressista, que Rajoy respecti o estimuli el català, que no li fa falta, si ni tan sols fa cap esforç per l’anglès, que li fa tanta falta? Val a dir, a més, que Raimon va venir a cantar i que el seu èxit va ser rotund, espectacular. ¿Deu ser veritat que ens arriba bona part de l’energia del sud valencià? El congrés ha estat possible per la intel·ligent diligència del doctor Carsten Sinner, president de l’Associació Germano-Catalana; per la de la doctora Katharina Wieland, el doctorat de la qual tracta de la llengua juvenil catalana, i per la del doctor Carles Cortés, de la Universitat d’Alacant.
I un apunt final: l’aeroport de Berlín és modest, petit: funcional. No puc evitar de pensar en la cara dels alemanys, inclosa la Merkel, quan arriben al sumptuós, immens aeroport de Madrid. Què en deuen pensar?
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/582737-el-catala-a-europa.html
La cooficialitat de l’espanyol, un perill per al català
La sociolingüística avisa que, quan dues llengües coexisteixen un mateix territori, l’una acaba eliminant l’altra
No se sap de cap cas al món en què dues llengües coexisteixin en una mateixa societat sense que l’una acabi desapareixent relativament aviat. Entre més estudiosos, ho avala el prestigiós lingüista anglès establert a Austràlia,Robert Malcolm Ward Dixon, i ho ratifica, per exemple, al llibre ‘The Rise and Fall of Languages‘. Entre més coses hi diu que, quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, l’una acaba, sempre, imposant-se sobre l’altra, per demografia, prestigi, violència… El món n’és ple d’exemples, des de les llengües indígenes d’Austràlia i de l’Amazones al gaèlic, a Irlanda.
Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de laJames Cook University de Queensland, no és pas l’únic investigador que fa una tal afirmació. De fet, és una opinió comuna entre sociolingüistes i historiadors de les llengües, que avisen del perill de dotar d’un mateix rang institucional dues llengües parlades en un mateix territori per una mateixa societat. No debades, l’article publicat ahir pel president d’Esquerra Oriol Junqueras, defensant l’oficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent, va fer soroll a les xarxes socials. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les mencions rebudes per Junqueras a Twitter (@junqueras).
Trencar l’equilibri
Dixon explica d’una manera brillant els moviments lingüístics adaptant-hi la teoria del ‘punctuated equilibrium‘ (‘equilibri interceptat’). Aquesta teoria postula que l’evolució es manté en llargs períodes d’equilibri, que són interceptats per breus períodes de canvis importants deguts a agents diversos. Per exemple, quan una espècie més forta ocupa un ecosistema que no és el seu, les espècies originals muten o desapareixen.
En lingüística, exposa Dixon, la intercepció pot ser d’ordre demogràfic, de prestigi (per assoliments d’ordre tècnic o social) o de colonització. La velocitat del procés depèn de cada cas i de factors diversos, però tendeix a ser ràpid i pot ser-ho molt –un parell de generacions.
El cas flamenc
Per Dixon, ‘tota llengua és l’emblema d’una comunitat’ i tota llengua que no disposi d’un espai de comunicació i d’un territori garantits i hegemònics, acaba desapareixent.
Un exemple? El flamenc. Francès i flamenc van ser declarats cooficials a l’estat belga i no fou fins als anys trenta del segle XX, cent anys després de la constitució de Bèlgica, que les universitats flamenques varen decidir de recuperar el flamenc com a llengua principal, alhora que els partits polítics van fer un pas ferm en favor de la llengua del país. Mentrestant, el francès ja s’havia imposat a una part tan sensible del territori com Brussel·les.
Com explica Dixon, el procés és senzill: quan una llengua entra en l’àmbit d’una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi…) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d’hora, l’equilibri es restableix en favor d’una de les dues llengües, i en detriment de l’altra, que desapareix. Tots els casos històricament coneguts ho confirmen.
I els casos de Suïssa, Letònia, Estònia, Irlanda, Finlàndia… i Andorra
A Europa hi ha casos i models diversos, però cap no contradiu la posició general de la sociolingüística. El cas de Suïssa no és pas el que considerem, perquè cada una de les tres llengües oficials de la confederació és hegemònica al seu territori i en cap no n’hi coexisteix cap de les altres dues. Això no obstant, i malgrat la protecció acordada per l’estat a cada llengua, aquests últims decennis l’alemany ha guanyat terreny en detriment de dues llengües tan sòlides com el francès i l’italià –i ja no diguem del romanx, que sí que es troba en situació de coexistència i que, a sobre, no és oficial a tota la confederació.
El lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apuntdel seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any; a Letònia, Estònia i Lituània, tots tres països amb importants minories russes, el letó, l’estonià i el lituà són les úniques llengües oficials, respectivament; i a Finlàndia, el finès és llengua oficial única i el suec gaudeix d’un règim de cooficialitat per a determinades prerrogatives. En veient tots aquests casos, Bibiloni és clar: ‘crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional.’
I afegeix, referint-se al cas català: ‘si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit de res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva.’
A les xarxes socials hi circulava ahir de nou aquest apunt que l’escriptor Toni Cucarella va fer al seu bloc l’abril passat, en què recordava el cas del gaèlic a Irlanda en contraposició al del flamenc a Flandes i al del francès al Quebec. ‘A pesar de la independència d’una part d’Irlanda ara fa noranta anys, que va donar al gaèlic estatus legal de llengua pròpia d’Irlanda, el manteniment de l’anglès en un nivell semblant ha facilitat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocés lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l’anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l’altre.’
També en parlava recentment enaquest article al diari Ara el pedagog Joaquim Arenas, ex-cap del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat i ex-rector de la Universitat Catalana d’Estiu. ‘Si la independència depengués d’aquest factor [de la cooficialitat de l’espanyol], és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.’
De moment el català és llengua oficial única només a Andorra. I ningú no ho qüestiona, i això que la proporció de catalanoparlants és, a Andorra, inferior a la del Principat.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045941/20121009/cooficialitat-lespanyol-perill-catala.html
Junqueras: ‘El castellà també serà oficial a la República Catalana’
El president d’ERC ho diu en un article publicat avui al Periódico
El president d’Esquerra Oriol Junqueras escriu avui un article al Periódico en què defensa que ‘la independència abraça tots els catalans, sigui quina sigui la seva llengua’ i que en una Catalunya independents totes dues llengües ‘serien igualment oficials’. A propòsit de les raons lingüístiquesesgrimides pel president del Grup Planeta per marxar de Catalunya en cas que es proclamés l’estat català, Junqueras diu a José Manuel Lara ‘que no pateixi’ perquè ‘els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes, de tots els vicentins i vicentines, estaran del tot garantits’.
‘A la Catalunya independent, el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte’.
Junqueras diu que, de la mateixa manera, també serà oficial l’aranès, i defensa que ‘parlar més d’una llengua no només és enriquidor’ sinó també ‘indispensable’. ‘I això no genera cap mena de conflicte, ben al contrari’, afegeix. Al seu parer, en una Catalunya independent, les institucions estatals ‘estaran al costat de l’Escola Catalana’, que serà respectada per l’aparell judicial. Recorda que la Unió Europea ha avalat el sistema d’immersió lingüística que garanteix el coneixement del català i el castellà, i clou: ‘aquesta serà la gran diferència lingüística, la voluntat de viure i conviure’.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045722/20121008/junqueras-castella-oficial-republica-catalana.html
La Catalunya ucraïnesa: un perill
Vicent Partal
José Zaragoza, reconvertit ara en escuder de Rubalcaba, va per Madrid dient que potser sí que els catalans ens farem independents, però que no cal patir, que serà una independència a la ucraïnesa. Ucraïna, ja ho sabeu, és un país formalment independent, però absolutament russificat, no tan sols en termes lingüístics, sinó, cosa pitjor, en termes mentals, quotidians. I com més va, més.
La Catalunya ucraïnesa és una possibilitat real; no se la inventa pas Zaragoza. Perquè la independència pot ser un tombant que ens aparte per sempre més de la inèrcia de fer les coses a l’espanyola, o no ser-ho. Dependrà, en definitiva, de les decisions que prenguem com a societat i, molt especialment, de les que prenguem els tres primers anys o cinc.
Ahir Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico en què afirmava rotundament que en la Catalunya independent el castellà seria llengua oficial. No deia que, en opinió seua, hauria de ser-ho, sinó que proclamava, atorgant-se una sorprenent autoritat constitucional, que ‘a propòsit de llengües, deixem-ho clar d’entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.’
Home, jo, per exemple, els tinc tots, els dubtes!
En primer lloc, perquè no sé en què es basa Junqueras per dir això. Posats a no saber, no sé ni tan sols si Esquerra Republicana accepta que el castellà siga oficial a la repúblicana catalana o si això és una posició personal del seu dirigent.
Tampoc no veig a què treu cap proposar ara aquest debat, i encara menys, en uns termes com aquests. El 25 de novembre es faran unes eleccions al parlament, no pas les eleccions constituents ni, encara menys, el referèndum d’independència. Creu l’Oriol Junqueras que ara és un moment ideal per a debatre això d’aquesta manera abrupta i sembrant la divisió entre els independentistes?
Perquè, a mi, si més no, em tindrà radicalment i públicament en contra. Jo no estic d’acord que el castellà siga idioma oficial a la república catalana. Simplement perquè crec que l’oficialitat del castellà és una condemna a mort del català –o és que no n’hem tingut prou amb els trenta anys llargs de cooficialitat a Espanya per a entendre on ens porta aquesta situació?
Però permeteu-me que abandone el marc de la llengua per exposar les dues raons que, a mi, realment em preocupen de l’actitud expressada pel dirigent d’Esquerra.
Vaig contra la proposta de Junqueras perquè jo vull un canvi de règim, no un canvi de rètols. Si la independència no és capaç de tocar les arrels profundes de la nostra prostració i de somoure-les, a mi, no em serveix. Jo no vull aquesta Catalunya autònoma que tinc ara, amb tots els seus enormes defectes, només pintada de nom i prou. Vull una altra cosa, vull un país millor i deslliurat dels peatges i dels vicis d’aquests darrers trenta anys. Vull acabar d’una vegada la transició, no pas consolidar-la, i això no es pot fer sense atacar els tòtems del post-franquisme, com aquest de la cooficialitat.
I en segon lloc, perquè no vull que uns pocs continuen decidint per mi. No sé què pensa la resta de la gent que es va manifestar l’11 de setembre, però jo no vaig eixir al carrer perquè ara m’enfloquen ‘fareu el que nosaltres direm’. I encara menys per acceptar impotent això, que ja m’he sentit a dir com a presumpte argument, que, com que sóc independentista de tota la vida, no m’atreviré a posar-me contra la seua proposta d’independència.
Al final, això és evident i indiscutible, la independència tindrà la forma i els continguts que decidirà el poble i tots ho acceptarem. És més que probable, doncs, que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat alguna vegada que podia ser. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol, amb la mateixa persistència amb què he lluitat durant dècades perquè arribe el moment que ara vivim. I ho faré perquè la de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d’una Catalunya ucraïnesa.
PS. I perquè ningú no es pense que defuig el debat. Per mi, el català ha de ser l’única llengua oficial al Principat, excepte a la Vall d’Aran, on l’occità ha de ser l’única llengua oficial. Com passa ara mateix a Andorra on els catalanoparlants som minoria, però on ningú no proposa cap més model lingüístic que l’oficialitat plena de la llengua pròpia. Arribat el cas, estaria obert a discutir que pogués haver-hi un període de temps en què s’aplicassen mesures especials per a les altres llengües en algunes zones determinades del país –però mai únicament per al castellà, ni per sempre, ni pertot.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4045967/catalunya-ucrainesa-perill.html
Despolititzem el castellà
Salvador Cot. Editorial
Els arguments dels que volen un estat per a Catalunya són il·lusionants, inclusius, regeneracionistes i, a més, tenen prou capacitat i coherència per superar els límits a la democràcia que va imposar el pacte entre franquistes i antifranquistes de finals dels anys setanta. Per això és l’independentisme qui concentra la simpatia de les classes mitjanes d’aquest país, saturades per un estat autoritari i una classe política amb una gran tendència a la repartició i l’immobilisme.
Però l’independentisme català té alguns forats doctrinals difícils de resoldre. Un dels més clamorosos és que no té un discurs clar sobre el castellà. Tradicionalment, els independentistes han considerat que defensar el català equivalia a combatre la influència de la llengua castellana i la seva presència social. Però, darrerament, també han acceptat de bon grat -i amb una certa sorpresa- el suport d’una gran quantitat de castellanoparlants que van col·laborar a omplir els carrers de Barcelona durant la Diada. Castellanoparlant no vol dir espanyolista, això és una obvietat que fins fa poc no era tan evident. Ni tan sols per als que tenim una part dels origens familiars a l’Espanya meridional.
L’endemà de l’Estat Català ningú no pretendrà utilitzar el castellàper excloure el català. La guerra lingüística perdrà tot el sentit i els tribunals catalans no combatran la capacitat de decidir del Parlament. Així que el domini de la llengua castellana per part de la totalitat de la població catalana serà un actiu a fomentar i un exemple a seguir en l’àmbit de l’anglès. Així que, en un context com aquest, no se m’acudeix quin avantatge tindria eliminar l’oficialitat del castellà a la República Catalana.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47581/despolititzem/castella
La sobrassada torna blanca
Els catalans entenem tots els accents de l’espanyol peninsular, però amb el mallorquí ens costa més
Primer callàrem i oblidàrem ses cançons. Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge. I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra”. És, parlant de Mallorca, una de les moltes reflexions que fa Toni Gomila a l’obra Acorar (verb que significa matar una bèstia traspassant-li el cor). L’autor i actor representa a Barcelona (La Seca, fins al 28 d’octubre) un text que va estrenar ara fa tot just un any a Cala Millor. Pot semblar una obra còmica, pot semblar un monòleg més, però el que Gomila basteix a l’escenari és un assaig en tota regla. A partir de la descripció del ritual de la matança del porc, el narrador i multipersonatge fa una al·legoria del que ha estat Mallorca els últims decennis, amb referències als orígens que es perden, als alemanys i la submissió pecuniària, a la política corrupta…
El que més m’ha cridat l’atenció, però, és la reflexió sobre les paraules. Podria haver titulat la peça amb l’espriuà “Salvem els mots”, però les connotacions de la sobrassada com a senyal d’identitat del poble mallorquí m’han semblat molt més adequades. Hi ha un moment en què Gomila explica que “la sobrassada torna blanca”; els ha passat en diverses cases on ja han fet la matança. I tot plegat gira al voltant de la cura o la deixadesa que tenen en cada família a l’hora d’elaborar els embotits, el càstig diví i la pèrdua de les tradicions. El remei perquè la sobrassada no es torni blanca rau, sembla ser, a posar-hi un conservant, és a dir, a subvertir-la, a adulterar-la: la mestrança. És paraula ben viva en aquest context
i apareix a l’Alcover-Moll amb aquest sentit, però l’accepció ja no surt als diccionaris moderns. Com pot ser que el diccionari hagi bandejat significats de mots que els parlants encara fan servir?
Una última reflexió: quan l’espectador arriba a la sala, troba al seient un glossari: una trentena de mots que se sentiran durant l’obra i que potser un català no comprèn. Els catalans entenem tots els accents de l’espanyol peninsular, perquè la tele ens ha regalat infinitat de minuts de gent parlant en aquests dialectes. Per què, doncs, no entenem amb la mateixa naturalitat els parlars balears? La difusió de la riquesa dialectal del català entre els seus parlants no ha estat mai cap objectiu estatal ni molt menys una prioritat cultural. Ans al contrari. Les autonomies han estat l’excusa perfecta per impedir llaços culturals i televisius entre territoris de parla catalana. I llavors passa que resulta més fàcil dir “és que jo el mallorquí no l’entenc”, que no pas aturar-nos a pensar per què.
‘Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural’
Carme Pastor Gradolí
Per què pensa vostè que la diversitat lingüística és valuosa i mereixeria ser protegida?
Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions. Representa una gran fita de la creativitat humana i cal preservar-la. Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural. No fa falta argumentar per què cal protegir-les… Tothom es va disgustar quan el museu de Bagdad va ser destruït. Per què? Perquè és un dipòsit de la gran riquesa de la civilització humana. I cadascuna de les llengües d’Austràlia central és el mateix.
I creu vostè que l’estil de vida occidental representa igualment una amenaça per a la diversitat cultural i lingüística?
Per descomptat. La major part d’aquest debat gira al voltant de les llengües aborígens, de societats pretecnològiques, l’Amazònia i altres zones semblants. Però a Europa passa el mateix, i en els dos darrers segles d’una manera espectacular. El nombre de llengües a Europa ha minvat dràsticament durant la darrera o les dues darreres generacions.
Hi ha molta gent jove que no pot parlar amb l’àvia perquè aquesta parla una llengua “local”, mentre que els seus néts han après el que s’anomena llengua estàndard –italià, espanyol, alemany–, que són segones llengües per a la majoria de la gent però que han esdevingut les llengües dominants. Mentrestant, l’enorme varietat de les altres llengües desapareix ràpidament. De fet, Europa acull un dels principals projectes d’investigació lingüística del moment. El patrocinat per la Unió Europea s’anomena Cartography Project i el seu objectiu és estudiar la gran varietat lingüística d’Europa abans que les llengües desapareguen, perquè aquestes desapareixeran en una o dues generacions.
A Itàlia, per exemple, hi ha una gran varietat de llengües. Ells les anomenen dialectes, però això no vol dir res, vol dir que Itàlia està pintada tota d’un color en el mapa, però en realitat són llengües diferents, mútuament incomprensibles, i van desapareixent per la uniformació de la societat sota la formació de l’estat nacional, les comunicacions, la televisió, el sistema educatiu nacional i aquestes coses. Això llima totes les diferències lingüístiques. Així, el que ocorre a Europa és suficientment radical, semblant al que passa a l’Amazònia, Nord-amèrica, Mèxic i a tot arreu. Ocorre en tot el món. Però hi ha poca consciència general del fet que està passant just al cor d’Europa.
I l’única raó per la qual no passa als EUA és que els EUA són un territori extraordinàriament uniforme. Els EUA, Canadà i Austràlia són extremadament uniformes des del punt de vista lingüístic, i això és així perquè els colonitzadors van exterminar la població indígena. Si els mongols hagueren conquistat Europa i matat tothom, aleshores Europa també seria uniforme lingüísticament.
‘Impostures intel·lectuals’ és el títol d’un dels llibres que vostè ha regalat al fons bibliogràfic del MIT. El llibre comença amb una cita d’un famós sociòleg que diu, “…la confusió i l’absurditat promouen les tendències conservadores de la societat. En primer lloc, perquè el pensament clar i lògic condueix a l’acumulació de coneixement […] i l’avanç del coneixement tard o d’hora soscava l’ordre tradicional”. Com Andreski, creu vostè que el coneixement i el progrés científic són instruments capaços de debilitar les tendències conservadores i canviar l’ordre tradicional?
Poden [i mou el cap com sospesant les possibilitats], però no ho fan necessàriament. El coneixement científic és valuós en ell mateix, però si et fixes en el seu valor instrumental, en les seues conseqüències, és com una eina que es fa servir per a tota classe de finalitats, pots utilizar-la per oprimir al poble, i pots utilitzar-la per a alliberar-lo. És com un martell. Al martell li dóna igual si l’empres per construir una casa o per esclafar-li el cap a algú. El martell és feliç de fer qualsevol cosa.
I, llavors, de quina manera el fet d’avançar en el camp de la lingüística pot contribuir al canvi social?
Per a mi és com avançar en astronomia, aconsegueixes entendre millor el món. En el cas de la lingüística, comencem a entendre millor quelcom sobre nosaltres mateixos. Però, com he dit abans, l’objectiu no és el canvi social. Tu vols entendre qui som, i si això ho entens millor, aquesta informació es pot aprofitar, com si fóra un martell, per a ajudar la gent.
Hi ha molta mitologia sobre el llenguatge que s’utilitza per oprimir la gent, com ara el ‘black english’ als EUA. Es considera un dialecte degradat, la gent que el parla és tractada amb menyspreu perquè se suposa que no tenen un nivell d’intel·ligència normal. El que jo dic és que si la gent negra tinguera tots els diners i els blancs hagueren estat esclaus, el ‘black english’ seria la llengua estàndard i el que jo parle es consideraria un dialecte degradat.
Però no cal fer una anàlisi lingüística massa sofisticada per a adonar-se’n; el que s’aprèn en el primer semestre a la universitat és suficient per tenir clar que no té cap sentit.
Aquesta seria una manera d’utilitzar el coneixement lingüístic per al canvi social…
Sí, però és un coneixement extremadament bàsic. Si fas una ullada als articles que apareixen en qualsevol revista acadèmica [n’agafa una de damunt la taula i me l’ensenya], aquests articles fan avançar les fronteres del coneixement, però qualssevulla que siguen les respostes que aporten, aquestes no tindran cap efecte en la societat. Com ocorre amb la majoria del coneixement, la música, les arts… Les activitats creatives gairebé mai, sols de tant en tant, causen algun efecte sobre la societat. Però és impossible de predir.
I quines són les disciplines que tenen un impacte més gran en la societat?
La medicina, per exemple, o les enginyeries. Les disciplines que són aplicades produeixen un efecte directe en les nostres vides. Però no oblidem que les disciplines que són aplicades es nodreixen del coneixement general.
Fa un segle els metges podien fer ben poc per un malalt. Els metges començaren a ser veritablement útils amb el descobriment dels antibiòtics i el desenvolupament de les tèniques quirúrgiques, que són aplicacions de la química i l’enginyeria als tractaments mèdics.
De fet, si preguntes a qualsevol metge seriós, et dirà que respecte del noranta per cent de les malalties, els metges no hi poden fer res, perquè són sistèmiques, tenen a veure amb la manera com el cos funciona i açò és molt més complex del que la ciència entén avui dia.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Carme Pastor Gradolí és membre del Departament de les Ciències de la Terra, Atmosfèriques i Planetàries de l’Institut Tecnològic de Massachussets, MIT (Boston).
Ibarretxe: “La falta de democràcia genera independentisme”
“A menys democràcia, més independència. Estem en aquest model” ha afirmat Ibarretxe a Building a New State, la segona conferència internacional organitzada per Sobirania i Justícia.
Carme Forcadell i Juan José Ibarretxe, a la conferència.
Barcelona � L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe ha avisat aquest passat divendres a l’Estat que la seva falta de democràcia genera més independentisme. Ibarretxe ha acusat l’Estat espanyol d’inocular entre catalans i bascos la idea que “res canviarà perquè les decisions sempre s’imposaran” des de l’Estat.
“A menys democràcia, més independència. Estem en aquest model” ha sostingut l’ex-lehendakari en unes jornades organitzades per Sobirania i Justícia, en les quals també hi ha participat el catedràtic de dret constitucional de la Universitat d’Edimburg (Escòcia) Stephen Tierney, i el polític i catedràtic de dret internacional de la Universitat de Mont-real (Canadà), Daniel Turp.
Ibarretxe ha defensat que catalans i bascos seran el que vulguin ser, al·legant que sempre que es cavalqui sobre la democràcia: “Les corrents estaran a favor seu, tant si es vol com si no es vol, més enllà de les constitucions i interpretacions dels tribunals constitucionals”.
http://www.tribuna.cat/la-fotografia//ibarretxe-la-falta-de-democracia-genera-independentisme-08-10-2012.html
“El pla A ha de ser un pacte amical de secessió amb l’Estat espanyol”
Entrevista a Isabel Helena Martí, secretària general de Sobirania i Justícia
Isabel Helena Martí, vicepresidenta de Sobirania i Justícia, ens rep dos dies després d’organitzar la segona conferència internacional ‘Building a new state’ i en la qual hi van participar experts internacionals provinents del País Basc, Escòcia, Quebec i Eslovènia. Un dels assistents va ser el lehendakari Juan José Ibarretxe. Parlem amb ella de les estratègies que ha de seguir Catalunya abans de convocar el referèndum i de les possibilitats reals d’un Estat propi.
per Mireia Giné
Quin és el primer pas que ha de fer Catalunya si vol ser independent més enllà del referèndum?
La condició indiscutible és la de congriar la majoria social que la faci possible. A més d’aquest element social també fa falta que hi hagi una elit política transversal que pugui dirigir i conduir aquest anhel d’independència del poble de Catalunya. I cal que es faci un esforç internacional per explicar qui som els catalans i perquè volem un Estat propi. L’arbitratge internacional serà necessari en les negociacions de secessió amb l’Estat espanyol.
Ens podríem emmirallar amb algun altre Estat com ara Eslovènia o Eslovàquia, o hem de seguir el propi camí perquè cada cas és diferent?
En cada cas hi concorren una sèrie de factors històrics, socials, polítics, idiosincràtics que el fan peculiar. No seria prudent buscar un vademècum de respostes o patrons prefixats, però sí que és important que tinguem consciència que el cas de Catalunya no és una raresa ni una anomalia. És un d’entre molts casos de nacions que en un determinat moment van decidir que els calia construir estructures d’Estat per encarar amb garanties el seu futur, i moltes d’elles han reeixit.
Si busquem similituds entre Catalunya i Escòcia ens equivoquem?
De cada cas en podem extreure elements que poden ser interessants. Més enllà de les similituds que pugui provocar que ambdós pobles estiguin inserits en un context europeu, de democràcia liberal, i que la lluita per la sobirania sigui coincident en el temps, les diferències són ostensibles. L’encaix polític de Catalunya dins de l’Estat espanyol és molt diferent al d’Escòcia dins del Regne Unit. El fet que Escòcia estigui inserit dins d’una illa marca dinàmiques molt diferents en comparació al context continental de Catalunya. I la gran diferència és que després de molts anys d’història, l’independentisme escocès no ha aconseguit mai superar el llindar de suport social més enllà del 35%.
Tenir un bon pla de contingència i ser reconeguts per la Unió Europea i Els Estats Units seria tenir un punt a favor?
És imprescindible, sense una o altra cosa no ens en sortirem. El pla A i, per tant, al que hem d’abocar tots els nostres recursos i energies és que la creació de l’Estat propi resulti d’un pacte amical amb l’Estat espanyol. És la via on hem de posar tot el nostre interès. Però ens cal fer una projecció d’escenaris que ens permeti està preparats si aquest pla A no s’acaba realitzant. Però si l’Estat espanyol opta, en aquest context, per utilitzar els seus instruments d’Estat per desestabilitzar Catalunya, és imprescindible tenir elaborat un bon pla de contingència. El qual ha de servir per suplir, en un període de temps curt, aquelles estructures d’estat que Catalunya encara no posseeix. Ha de ser un pla diligentment dissenyat pel govern i realitzat amb molta discreció.
S’està elaborant?
Jo no sóc el govern, però m’agradaria pensar que sí.
Catalunya té garantit que seguirà dins de la Unió Europea?
No hi ha precedents dins la història de la Unió Europea de la independència d’un país dins un Estat membre, i no està previst en els textos jurídics constitutius de la Unió. Respondre aquesta pregunta ens faria entrar dins de l’àmbit especulatiu. Però cal recordar que Catalunya és Europa per naixement, va ser fundada sobre un comtat carolingi, i no només per origen sinó també per vocació hem demostrat al llarg de la nostra història que som de la Unió Europea. És absolutament irracional pretendre que la Catalunya independent no trobarà el seu encaix dins d’Europa.
I dins de l’euro?
No cal formar part de la Unió Europea per tenir l’euro com a moneda pròpia. Si ho considerem convenient, un cop independents, podem continuar amb normalitat amb aquesta moneda.
Realment seria un problema si no es formes part de la Unió Europea? Hi ha casos molt propers com Suïssa o Noruega…
Ara encetem un procés sobre com ha de ser aquest Estat propi a Catalunya, com el volem i en quines condicions com a societat volem viure i no hem de tenir esquemes prefixats. No veig cap motiu pel qual nosaltres no ens hem de platejar altres alternatives si ho desitgem. Hem d’intentar no caure amb apriorismes i limitacions que ens han portat la manca de capacitat de decidir per nosaltres mateixos en aquestes matèries estratègiques. És cert que hi ha vida més enllà de la UE i de molta qualitat, com demostren els casos d’Estats extremadament pròspers com Suïssa i Noruega, on les seves ciutadanies gaudeixen d’un nivell de benestar envejable i de mercats àlgids.
El ressò internacional que està agafant la situació catalana pot ajudar a pressionar Espanya perquè deixi el camí lliure a Catalunya?
És imprescindible que aboquem molts esforços a explicar què és Catalunya i perquè s’està perseguint la creació d’un Estat propi. Les instàncies internacionals hauran d’exercir, en el moment que establim negociacions, un rol d’arbitratge. És imprescindible que ens adrecem a la opinió pública i a les elits europees.
S’està fent bé actualment?
El món és molt petit o molt gran segons com es vegi, i hi ha casos i casos. Ressalta des d’un punt de vista positiu l’actitud la premsa anglosaxona, i en d’altres s’ha de picar molta pedra, com a l’alemanya i la francesa. Alemanya serà fonamental en el procés de reconeixement internacional del nou Estat. Cal destacar que fins l’11 de setembre Catalunya no va tenir els altaveus per explicar quins eren els anhels de sobirania del poble català, és lògic que hi hagi un desconeixement internacional.
Des de Madrid sectors de dretes i esquerres estan fent el discurs de la por contra el nou procés català. Temen que vagin més lluny d’ unes paraules?
Tot el que pugi fer l’Estat espanyol per esguerrar el dret a decidir dels catalans, o impulsar, o tolerar discursos i accions no democràtiques o reprovables èticament tindrà l’efecte d’afavorir el procés envers l’Estat propi, perquè legitimarà la causa catalana a ulls del món sencer.
Al 2008, Carod-Rovira fixava el 2014 com a data per convocar un referèndum d’independència, molt poca gent ho veia possible. Ara han canviat les coses i ja no és veu com una cosa tan inabastable. Què ha canviat?
S’han conjuminat els tres factors imprescindibles i han encaixat de forma harmònica: una majoria social estructurada i madura, una elit política compromesa i transversal amb el projecte de la creació d’un Estat propi, i el tercer factor és que per primera vegada tenim el focus internacional fixat sobre l’escenari català.
Sabem que a nivell econòmic és possible la independència, però la societat està preparada?
La societat catalana, està preparadíssima i madura. L’esperit cívic, constructiu i il•lusionat que es va mostrar l’Onze de Setembre va marcar una fita que, segur, la història reconeixerà com a crucial. Cal explicar el projecte envers la creació d’un Estat propi no pas com un projecte de trencament, sinó al contrari. Les relacions amb Espanya poden sortir enfortides si després de tenir les estructures d’Estat hi ha una interlocució directa en peu d’igualtat amb l’Estat Espanyol.
Què passarà amb les grans empreses catalanes? José Manuel Lara va dir que l’Editorial Planeta hauria de marxar de Catalunya. Els lobbies ara començaran a fer pressió?
L’Estat propi permetrà disposar de les eines que faran de Catalunya un territori on les empreses podran desenvolupar la seva activitat en condicions més favorables que les actuals. A més, el mercat espanyol representa una part ínfima del mercat mundial, que és l’àmbit on tota empresa solvent i amb capacitat de projecció ha d’apuntar en el context actual i indefugible de mercats globalitzats. Si aconseguim que la posició de les grans empreses sigui racional, vull dir que no sigui conseqüència de posicionaments emocionals i identitaris d’alguns dels seus executius, no tenim per què pensar que acabin exercint cap resistència.
A les empreses espanyoles els seguirà interessant Catalunya com a mercat?
Més que mai. La Catalunya independent serà un territori molt competitiu en els mercats globals, ben connectat amb els principals mercats europeus. Qualsevol empresa que busqui un territori que la projecti en aquest mercats internacionals desitjarà poder operar en la Catalunya amb Estat propi.
Quan diem que la crisi econòmica ha estat un dels ressorts de l’increment del sentiment independentista anem errats?
Els motius pels quals els catalans volem un Estat propi són de tarannà purament democràtic. La causa de Catalunya és la causa de la democràcia; no és el resultat d’un pur càlcul esforç-benefici. La crisi el que fa és visualitzar la precarietat de l’encaix català dins de l’Estat espanyol i fa que la gent prengui consciència dels inconvenients de lligar el benestar del nostre país a la sort de l’Estat espanyol.
S’hagués imaginat mai que al 2012 la majoria de partits catalans aniran a les eleccions del 25 de novembre amb la demanda de l’Estat propi?
Les coses han adquirit una agilitat que fa uns mesos hagués estat difícil o agosarat de preveure. Qualsevol persona que conegui els processos d’independència ja veu que és difícil de controlar la velocitat que està adquirint.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/_el_pla_a_ha_de_ser_un_pacte_amical_de_secessio_amb_l_estat_espanyol_89459.php
Influència de la independència en els mitjans de comunicació
Antoni Reig. Periodista
La manifestació ‘monstre’ del passat 11 de setembre li va donar un cop d’acceleració a la llarga marxa del poble català cap a la consecució de l’Estat propi. Des de fa anys es publiquen tota mena d’estudis prospectius sobre la viabilitat del nou Estat, centrats gairebé tots en els aspectes econòmics.
No n’hi ha, però, cap (que coneguem) que s’hagi centrat en l’important sector dels mitjans de comunicació. I no hi ha cap dubte que un canvi tant transcendent en la vida política i econòmica d’un poble ha de tenir conseqüències en els seus mitjans de comunicació.
Hi ha diversos aspectes que, amb independència o sense, tindran una continuïtat. El primer de tots és que la continuació de l’actual crisi econòmica i social és una amenaça constant per la supervivència del conjunt dels mitjans de comunicació, siguin grans o petits, forts o dèbils. L’enfonsament econòmic cap al qual camina Espanya (primer vindrà el rescat, després les quitances, etc.) reduirà als mínims el sector dels mitjans de comunicació. L’eventual independència de Catalunya donaria la possibilitat (no la certesa) de poder sortir abans de la crisi i reduir o minorar els mals que pateix la indústria de la informació.
Una segona línia de continuïtat és l’avenç desbocat i constant dels canvis tecnològics i la multiplicació de plataformes i aparells que transporten i vehiculen informació i comunicació. Amb independència o sense aquesta allau tecnològica amb forta incidència social i sobre els costums, seguirà. La societat evoluciona cap a nous hàbits de consum de la informació i la comunicació. Encara no hem vist totes les potencialitats de les xarxes socials.
Premsa, radio i televisió
En el camp dels tres mitjans de comunicació que podem anomenar clàssics (premsa, radio i televisió), les tendències generals de les últimes dècades seran les mateixes. L’efervescència política que ara vivim està alterant alguns paràmetres de consum com és l’augment de les tertúlies i espais destinats a analitzar i comentar l’actualitat política i la llarga llista d’èxits esportius del Barça també fa pujar les audiències. A mitjà i llarg termini, però, no sembla que s’albirin canvis substancials. La premsa escrita (paper) seguirà reculant (en el món occidental), la ràdio retrocedeix lentament i la televisió manté elevats índexs d’audiència massiva, però cada vegada més segmentada.
L’Estat propi hauria hauria de ser l’ocasió per a ser més lliures i disposar d’uns mitjans de comunicació més forts”
On més es poden notar els canvis és en el terreny lingüístic. Tenir les mans lliures per a poder legislar en favor de la llengua pròpia ─com serà competència i obligació del nou Estat─ pot accelerar els actuals processos d’avenç continuat a les últimes dècades de la presència de la llengua catalana en els nostres mitjans de comunicació. Els diaris generalistes són tots en català o tenen les dues edicions, la catalana i la castellana. Ara falta que facin aquest pas els diaris esportius, fet que propiciaria poder arribar a un equilibri, a uns meitat i meitat. Actualment, el consum de diaris en català se situa al voltant del 30%.
A la ràdio, les audiències de programes en català i en castellà estan pràcticament empatades, amb la tendència creixent de les primeres sobre les segones. Un Estat propi convertiria en clarament majoritària la ràdio en català, tal com van les coses en aquests moments. I en televisió (el mitjà de major audiència i penetració social) el normal seria que TV3 consolidés i ampliés la seva relativa hegemonia i es potenciessin, alhora, les altres televisions catalanes per tal de capgirar l’actual situació de domini de les televisions foranes en castellà.
El factor polític
Aquestes prospeccions, basades en la lògica de les tendències de les últimes dècades, porten a pensar en un canvi de ritme, més fort, dels canvis que ara estem vivint en cas de assolir un Estat propi. Però hi ha una condició indispensable: que el nou poder polític tingui uns objectius definits en el camp dels mitjans de comunicació. Si el futur govern fa com l’actual, que dedica la meitat dels ajuts destinats al sector a un sol grup de comunicació, poca cosa canviarà.
Un Estat propi ha de legislar en favor de la llengua pròpia, respectant al màxim les altres llengües parlades al territori, i donar suport econòmic i polític al sector dels mitjans de comunicació. El nostre sistema (ecosistema) comunicatiu és pot qualificar d’únic en el món per la seva riquesa, la seva diversitat, la seva pluralitat. La premsa comarcal i local, la gratuïta, les revistes, els mitjans digitals, les radios i televisions conformen un espai comunicatiu d’una forta densitat que articula la societat, li dóna solidesa i és un potent factor d’integració dels nouvinguts. Aquesta riquesa cal potenciar-la, no reduir-la ni eliminar-la, deixant que sobrevisquin sols els més forts. Per sobre dels interessos dels partits hi ha l’interès del país i l’enfortiment de la democràcia.
La consecució d’un Estat propi hauria de portar amb ell l’ocasió no sols per a ser més lliures a casa nostra sinó per a millorar la nostra vida quotidiana i per a disposar d’uns mitjans de comunicació més forts, plurals i diversos.
http://www.tribuna.cat/opinio//influencia-de-la-independencia-en-els-mitjans-de-comunicacio-08-10-2012.html
Mas: “El comportament del públic al Camp Nou és una bona forma de projectar-nos al món”
El president de la Generalitat destaca que en un moment amb projectes polítics ”clarament diferents” a l’Estat la gent va demostrar un ”gran civisme i bones maneres”
ACN
El president de la Generalitat, Artur Mas, en una intervenció al passat Consell Nacional de Convergència
El president de la Generalitat, Artur Mas, considera que el comportament del públic al Camp Nou durant el partit que ahir va enfrontar el Barça i el Madrid és una bona manera de ”projectar la nostra identitat al món”. Els aficionats van acudir massivament amb estelades al camp i en diferents moments del partit es van sentir crits a favor de la independència de Catalunya. Mas ha fet aquestes declaracions durant la inauguració de la 39a edició de l’Assemblea de l’Associació Iberoamericana de Cambres de Comerç, a Lleida, i ha remarcat que, en un moment en què hi ha ”una certa tensió” política amb projectes ”clarament diferents” a l’Estat, la gent va demostrar un ”gran civisme i bones maneres”.
El president Mas ha parlat del que va passar ahir diumenge al Camp Nou durant el partit que va enfrontar el Barça i el Madrid després que l’afició acudís massivament a l’estadi amb banderes estelades i se sentissin en repetides ocasions crits a favor de la independència de Catalunya. Mas ha dit que, a banda del resultat esportiu, aquesta va ser una de les coses que ”segurament no van poder passar desapercebudes”.
Així mateix, s’ha mostrat convençut que amb aquestes formes es demostra, mirant la història, que totes les idees, els sentiments i els projectes es poden defensar sempre d’una forma pacífica i democràtica, així com amb ”una gran dosi de civisme”. Per tot plegat, ha remarcat que, ”en aquests moments de tensió”, el comportament d’ahir del públic del Camp Nou va ser una bona manera de projectar ”la nostra identitat al món”.
http://www.ara.cat/politica/CiU-Artur_Mas-camp_nou-independencia_0_788321295.html
Una televisió britànica evidencia que “els catalans no se senten espanyols”
La cadena ITN assenyala que “pels milions de persones que venen aquí cada any, això és Espanya, però pels qui viuen aquí això és primer Catalunya”
La televisió britànica ITN va realitzar fa uns dies un reportatge farcit d’imatges catalanes on s’assegura que “hi ha una efervescència patriòtica de banderes en aquest racó del nord-est d’Espanya. Però les banderes no són espanyoles, i la lleialtat no és vers Espanya”,
El periodista de la ITN James Mates, explica que “pels milions de persones que venen aquí cada any, això és Espanya, però pels qui viuen aquí -diu des de la Rambla de Barcelona el reporter britànic- això és primer Catalunya, Espanya després”, i seguidament assenyala que “un milió i mig de persones van sortir al carrer fa unes setmanes demanant independència”.
“Amb la crisi econòmica en què està immersa Espanya se senten més catalans”, afegeix amb contundència. A més, el reportatge mostra un moment d’una roda de premsa amb el president Artur Mas, qualificat de “líder popular i carismàtic” segons la televisió anglesa, en què respon a un periodista que li pregunta què passaria si l’estat espanyol no li deixa fer un referèndum: “Hem de recordar que les lleis a nivell espanyol no són les úniques lleis” i “poden haver-hi també lleis a nivell català” o a “nivell internacional”, respon Mas.
En una entrevista amb el coronel Leopoldo Muñoz Sánchez, de l’AME (Associació de Militars Espanyols), aquest fa un “no no no” rotund i agafa un exemplar amb la mà de la Constitució Espanyola quan el periodista anglès li demana si els seus col•legues militars “tolerarien” que Catalunya s’independitzi i puntualitza el rol que té l’exèrcit de mantenir el país unit.
El reportatge acaba fent referència al bon temps i al sol d’un dia d’octubre en què sembla improbable que la situació es torni negativa, tot i que la tensió és present.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/una_televisio_britanica_evidencia_que_els_catalans_no_se_senten_espanyols_89471.php
El Concurs de Castells de Tarragona, al The Guardian
Altres mitjans internacionals també recullen algunes de les millors imatges de l’espectacle casteller d’ahir
El diari The Guardian publica avui unrecull de fotografies del Concurs de Castells de Tarragona d’aquest diumenge, en una peça on explica en què consisteixen aquestes ‘torres humanes’ i que ‘es creu que la tradició castellera data del segle XVIII’. No és l’únic diari internacional que es fa ressò del gran espectacle casteller viscut ahir a la plaça de braus tarragonina.
El Daily Mail també publica un recull d’imatges, sota el títol ‘Reach for the sky: Competitors form human towers as they take part in annual festival‘.
Les fotografies són de l’agència Getty Images, i a l’NBC News, el Herald Sun i el New Jersey.com també els han impressionat: ‘A human tower under construction in Spain‘, ‘Hundreds build human towers in Spain for Tarragona Castells Competition‘, ‘Human Towers Are Built In The 24th Tarragona Castells Competition‘, titulen respectivament.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045716/20121008/concurs-castells-tarragona-the-guardian.html
«La Gaceta» regalarà banderes espanyoles el 12 d’octubre
L.Montaner
Una bandera espanyola
El diari madrileny ‘La Gaceta’, que pertany al grup Intereconomía, regalarà banderes espanyoles el pròxim 12 d’octubre. Ara bé, aquest obsequi només el rebran els seus lectors del País Basc, Navarra i Catalunya. Així doncs, amb aquest gest el rotatiu exclou a la resta de territori espanyol, que és precisament on té més lectors.
Així ho han anunciat mitjançant el Twitter del grup, amb una piulada que ja ha suscitat les primeres reaccions en contra.
El grup Intereconomía, que vapresentar un ERO el passat mes de maig , no està passant un bon moment econòmic i ha arribat a demanar als seus lectors que contribueixin amb el seu desenvolupament pagant 14 euros al mes fent-se socis de ‘El Cub de Amigos de Intereconomía’.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47573/gaceta/regalara/banderes/espanyoles/octubre
ENS VOLEN PELS DINERS
“El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, va fer ahir una roda de premsa a Barcelona de contingut totalment impresentable”
Editorial
Ens volen pels diners. El govern espanyol va iniciar ahir la nova tàctica de desembarcar a Catalunya, amb ministres per pressionar en contra de l’Estat propi, i ho va deixar ben clar. El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, va fer una roda de premsa a Barcelona de contingut totalment impresentable. Va posar de manifest que Catalunya no interessa el més mínim a Espanya, si no és perquè és la que paga l’artefacte, el conjunt de l’Estat. Gallardón va posar com un argument contra la independència de Catalunya que, sense ella, Espanya no podria funcionar, “no podria sobreviure” i acabaria fora de l’euro. Està molt clar, ens volen pels diners i és mentida això que han dit els del discurs de la por pronosticant l’apocalipsi per a Catalunya si aquesta crea l’Estat propi. El ministre va tenir a sobre la barra de presentar el PP com l’hereu natural del catalanisme, opció que de fet ja va assajar Josep Piqué amb un fracàs evident, i això que la va intentar abans del recurs popular contra l’Estatut. En resum, un despropòsit de visita, que se suma al devessall de contradiccions, passades de frenada, increpacions improvisades i neguiteig que mostren a Madrid quan parlen ara de Catalunya. Si porten igual l’economia, no és estrany que l’Estat espanyol vagi tot ell pel camí del pedregar.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/espanya_i_el_desembarcament_89461.php
APOCALIPSI ARA
“Centenars de famílies catalanes pateixen els efectes de la discriminació ancestral en matèria d’infrastructures al país”
Hom ha de reconèixer la valuosa contribució de l’executiu de Rajoy a la literatura profètica i apocalíptica. Segons els hermeneutes constitucionals de la metròpoli castellana, les calamitats que haurien d’afligir la República catalana són nombroses; els justos han d’abraçar l’unionisme subsidiari –alliberant-se de la contaminació sobiranista– si volen continuar gaudint del paradís hispànic.
Deixant de banda aquestes absurdes manifestacions de pessimisme estèril, la realitat és que l’Estat espanyol ha esdevingut, arreu del món, un exemple paradigmàtic d’Estat fallit. Quan, durant el recent debat presidencial amb Barack Obama, Mitt Romney hagué de trobar l’arquetip de pitjor administració estatal a nivell mundial, el devot mormó republicà trià l’Estat espanyol: “I don’t want to go down the path to Spain”. Certament, un camí de peatge cap un pedregal abismal, no pas una autovia vers un paradís oníric centrat a l’atiplà castellà.
Incapaços d’elaborar un argumentari per als catalans descrivint els avantatges de romandre sota administració espanyola, tant PP com PSOE han decidit brandar el gran bastó com si fossin bruixots enfollits. Les veus de la raó, com la de Francisco Rubio Llorente, esdevenen l’honorable excepció enmig d’una allau de nacionalisme espanyol despullat de raonaments.
L’administració central de l’Estat espanyol no es pot permetre fer una crida a la sensatesa i l’objectivitat perquè els arguments se li girarien en contra. És molt més fàcil apel•lar a la por d’un fantasiós esdevenidor que no pas explicar el perquè, aquest passat 2011, el govern espanyol va violar els seus compromisos en inversió a Catalunya executant, tan sols, un ridícul 35.53% del total originalment pressupostat al Principat.
Si comparem el percentatge de liquidació de la inversió territorialitzada per cada Comunitat Autònoma, hom s’adonarà que mentre Catalunya rebé un ridícul terç del total previst, Madrid obtingué un prodigiós 111.65% i Aragó, la gran guanyadora, aconseguí un espaterrant 120.28%, sobrepassant en una cinquena part el total dels diners que, segons els pressupostos estatals, hauria d’haver rebut.
Les conseqüències d’aquesta discriminació son visibles i tenen un impacte directe en el benestar dels catalans. Malgrat haver rebut l’aprovació de projecte constructiu el 27 de maig de 2009 –fa quasi bé tres anys i mig– el Ministeri de Foment evità desdoblar el tram de la carretera N-II entre Tordera i Maçanet i, recentment, n’ha anunciat la revocació definitiva. De gener a setembre d’enguany, 13 persones han mort en accidents en aquest punt negre de la xarxa viària. A més, d’ençà que s’aprovà el –ara eliminat– projecte constructiu de desdoblament, un total de 66 persones han mort i centenars han resultat ferides en aquest dantesc tram de carretera. Per aquells amb poca memòria, caldria recordar el“compromís solemne” del govern espanyol amb el desdoblament de la N-II, formalitzat el 8 de novembre de 2011 pel càustic ministre d’Hisenda, senyor Cristóbal Montoro.
Mentre l’Estat espanyol és incapaç de prioritzar la seva política d’inversions amb una bàsica anàlisi de cost-benefici –construint TGVs absurds– centenars de famílies catalanes pateixen els efectes de la discriminació ancestral en matèria d’infrastructures al país. Certament, ha arribat el moment de passar pàgina.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/apocalipsi_ara_89473.php
Gallardón: ‘La independència de Catalunya posaria fi a Espanya’
El ministre de Justícia espanyol fa un discurs a Barcelona contra el procés d’independència i recordant que no es pot incomplir la constitució
El ministre de Justícia espanyol, Alberto Ruiz Gallardón, ha vingut a Barcelona a fer un discurs contra la independència de Catalunya després d’una reunió al Cercle d’Economia. ‘L’error més greu que podria cometre Catalunya és renunciar al projecte compartit amb Espanya’, ha dit Gallardón, que considera que la independència posaria fi definitivament a Espanya. ‘Seria una realitat jurídico administrativa diferent. Espanya no s’entén sense Catalunya’, ha dit.
Gallardón fins i tot ha dit: ‘Espanya no podria sobreviure dins l’euro sense Catalunya, i això ens costaria dècades reconstruir-ho’. ‘El pitjor error que podria cometre Espanya és sortir de la UE, i el pitjor error de Catalunya seria abandonar el projecte compartit amb Espanya’, ha afegit. I ha fet aquesta compració: ‘Una extremitat no pot ser arrancada del tronc i que el tronc continuï vivint tot sol’.
També ha declarat que la independència no és la solució als problemes. ‘La solució a les dificultats que tenim no és ser més petits, sinó ser millors. L’aspiració de Catalunya no ha de ser sortir d’Espanya sinó liderar Espanya’.
‘Saltar-se la llei té conseqüències’
I ha apuntat que l’estat actuaria contra un referèndum d’autodeterminació que fos inconstitucional. ‘No contemplo que cap alt càrrec se salti la llei, però si algú ho fes la resposta l’estableix la constitució’. I ha insistit: ‘L’estructura jurídica constitucional i estatutària és el resultat de la voluntat dels catalans. No puc contemplar cap altre situació que el compliment de la constitució i de la llei, que té unes conseqüències conegudes per tots i que no cal recordar.’
I ha demanat a Unió que freni el sobiranisme de CiU: ‘No coincidim gens amb els actors que aposten per aquests escenaris a Catalunya. Convergència està desbordada per un discurs que no ha escrit i pel qual s’ha vist desbordat. Ens preocupa que a Unió no hi hagi una veu més clara en la línia del què ha estat la seva història fins l’actualitat. I ens preocupa també que el PSC estigui desorientat també en les seves relacions amb el PSOE.
Ruiz-Gallardón ha parlat amb els mitjans de comunicació després de reunir-se amb el president del Cercle d’Economia, Josep Piqué.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045873/20121008/gallardon-independencia-catalunya-posaria-fi-espanya.html
Gallardón: “Ni Espanya és el problema ni la independència la solució”
El ministre de Justícia afirma que la secessió de Catalunya suposaria “acabar” amb l’Estat espanyo
Vaticina que si triomfés el procés independentista català Espanya no podria seguir en l’euro
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, s’ha referit aquest dilluns a Barcelona al debat sobiranista obert a Catalunya i ha afirmat que “ni Espanya és el problema ni la independència la solució”. Gallardón, que ha participat en un dinar al Cercle d’Economia, ha advertit que és un “error” pensar que amb la independència es solucionarien els problemes econòmics de Catalunya i ha remarcat que les millors estructures d’Estat per als catalans són les que els proporciona Espanya.
“Una hipotètica independència de Catalunya no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó acabar amb Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”, ha remarcat el ministre, que ha vaticinat que si triomfés el procés independentista català Espanya no podria seguir en l’euro.
“Desbordada por un discurs que no ha escrit”
Gallardón també s’ha referit a la posició que ha adoptat el president de la Generalitat, Artur Mas, i ha afirmat que Convergència “està desbordada per un discurs que no ha escrit, que s’han trobat”, sobre la independència de Catalunya.
“La seva agenda política no l’han ideat ells, sinó que ells s’han sumat per por a no saber escriure una alternativa”, ha declarat als mitjans, i s’ha mostrat especialment preocupat per l’actitud d’UDC
“Ens preocupa que no hi hagi una veu a Unió més potent i més coincident i concordant amb el que ha estat el seu històric discurs català”, ha dit en la roda de premsa posterior al dinar del Cercle d’Economia.
Gallardón també ha criticat la divisió que actualment viu el PSC dins del partit, i la “divisió i falta de criteri dins del socialisme espanyol”.
Segons el ministre, el PP és ara mateix “hereu natural del catalanisme que va portar a Catalunya als seus millors moments”.
Ha recordat que Catalunya va participar i va donar suport a la Constitució per sobre de la mitja espanyola, i ha destacat que el president dels Estats Units, Barack Obama, no va votar la Constitució del segle XIX “però el vincula”.
Gallardón prediu l’apocalipsi econòmica d’Espanya si Catalunya s’independitza
El PP ara atia la por dels espanyols contra la independència de Catalunya, i afirma que Espanya no podria sobreviure dins l’eurozona sense Catalunya
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, ha assegurat aquest dillunsque Espanya sortiria de l’euro si Catalunya s’independitzés. Segons ell, Espanya no podria “sobreviure” en la seva pertinença a l’euro, ja que Catalunya és un motor econòmic clau, tot i que ha assegurat que Catalunya també sortiria de la moneda europea. En una roda de premsa al Cercle d’Economia, Gallardón ha reiterat que la Constitució espanyola és la que van aprovar tots els espanyols, inclosos els catalans, i per tant s’ha de respectar. Tot i que ha admès que es pot canviar, no creu que el conjunt dels espanyols vulgui fer-ho ara. Segons ell, el problema de Catalunya és la crisi, no Espanya, i “la solució no és la independència”.
El PP hereu del catalanisme, segons Gallaldón
‘L’error més greu que podria cometre Catalunya és renunciar al projecte compartit amb Espanya’, ha dit Gallardón, convençut que la independència posaria fi definitivament a Espanya tal i com la coneixem avui. ‘Seria una realitat jurídico administrativa diferent. Espanya no s’entén sense Catalunya’, ha dit. A més per Galalrdón ‘el pitjor error que podria cometre Espanya és sortir de la UE, i el pitjor error de Catalunya seria abandonar el projecte compartit amb Espanya”.
El ministre de Justícia també ha fet valoracions dels partits polítics i diu que CDC està “desbordada per un discurs que no ha escrit” i ha reclamat a UDC que freni la deriva sobiranista de CiU, mostrant preocupació perquè a “Unió no hi hagi una veu més clara en la línia del què ha estat la seva història fins l’actualitat”. Sobre el PSC i el PSOE, ha dit que no tenen criteri i que el PP és “l’hereu natural del catalanisme”.
Rajoy presenta el sobiranisme com “un torpede a la línia de flotació” del benestar
El president espanyol diu en un míting al País Basc que la independència de Catalunya és “un disbarat de proporcions colossals”
JOAN RUSIÑOL
Rajoy, al costat de Basagoiti, en un acte a Sant Sebastià, per la campanya de les eleccions basques / REUTERS
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha advertit aquest dilluns que el procés d’autodeterminació que s’ha obert a Catalunya i que Euskadi segueix de prop és “un torpede a la línia de flotació” de les seves mesures anticrisi i del benestar. En un míting electoral del PP al País Basc, Rajoy ha entrat de ple en el debat sobre l’autodeterminació i la independència de territoris ara espanyols, que ha qualificat com “un disbarat de proporcions colossals”.
En un discurs centrat en la qüestió territorial ha advertit: “En aquest món es pot ser gairebé de tot menys petit, perquè et quedes en el no-res”. “Alguns no s’han assabentat que cada cop hi ha menys fronteres”, ha avisat el president espanyol, que encara ho ha reblat alertant que “la tendència inevitable és ser més grans”. Per neutralitzar l’embat sobiranista, ha demanat que no es renunciï a cap vot per al PP perquè “els altres no renunciaran a anar a votar”.
http://www.ara.cat/politica/Rajoy-sobiranisme-flotacio_0_788321312.html
Soraya considera que l’independentisme és un «caprici»
La vicepresidenta del govern espanyol alerta que tot el que queda fora de la Llei no respon “al que desitja i dicta l’interès general”
La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, aquest divendres a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres Foto: ACN
La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha advertit aquest dilluns en un acte al Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals que tot allò que va més enllà del que estableix la legislació vigent són “capricis” que encara que siguin “bons o dolents en les seves intencions” no responen “al que desitja i dicta l’interès general”. Segons la vicepresidenta, la Llei “estableix procediment” i la Constitució Espanyola “fixa el marc en què poden prendre’s les decisions”. Deixar-la de banda, ha afegit, implica deixar de banda la voluntat dels ciutadans.
Les manifestacions de Sáenz de Santamaría s’han interptetat com una resposta al clam independentista al Camp Nou i a la voluntat del president de la Generalitat, Artur Mas, de celebrar un referèndum a Catalunya malgrat el que dictamini la Constitució i el govern espanyol.
En el seu discurs d’inauguració del curs acadèmic del Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals, Sáenz de Santamaría ha afirmat que la democràcia situa per sobre de les persones “un estat de dret fort” que encarna la “voluntat de tots” a través de la llei.
“La llei és l’expressió del que volem tots, i tot el que surt de la llei són o capricis o bones intencions, però bones o dolentes aquestes intencions no són senzillament el que desitja i el que dicta l’interès general que constitueix la llei”, ha dit.
En aquest sentit, ha assegurat que la legislació “estableix procediments” que cal complir i “la llei de lleis” que és “la Constitució”, fixa “el marc en què poden prendre’s les decisions”.
“Quan aquesta Constitució que és el contracte i la llei de tots es vulnera o menysté estem deixant de banda la voluntat de tants que com nosaltres tenen la seva part de poder i capacitat per decidir i organitzar-se”, ha dit.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47569/soraya/considera/independentisme/caprici
El clam independentista del Camp Nou perjudica ‘la marca Espanya’, segons Margallo
El ministre d’Exteriors espanyol diu que es va donar ‘una mala imatge a l’estranger’
El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, ha dit avui que el clam independentista d’ahir al Camp Nou i l’exhibició de la gran senyera en el mosaic que es va fer al començament del partit perjudiquen ‘la marca Espanya’ i donen ‘una mala imatge a l’estranger’. ‘No en tinc cap dubte’, ha dit Margallo en la inauguració d’un seminari sobre la ‘marca Espanya’. ‘Es dóna una imatge de divisió interna en un moment de convulsió com el que vivim un moment en què tots els països del món competeixen per un capital escàs’, ha afegit.
Margallo ha insistit que en el partit d’ahir entre el Barça i el Madrid es va transmetre ‘una imatge de desunió en comptes d’una d’esforç compartit’. I ha conclòs que va passar ‘exactament al contrari que durant la transició’, que considera que fou un èxit perquè va oferir una imatge d’unió i de ‘futur compartit’.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045756/20121008/clam-independentista-camp-perjudica-marca-espanya-margallo.html
Espanya és encara més centralista, segons el CIS
Un 24,5% dels sondejats és favorable a suprimir les autonomies
Els ciutadans espanyols són cada vegada més partidaris d’un estat centralista sense comunitats autònomes, segons les dades de l’enquesta (pdf) del centre d’estudis sociològics (CIS): si el mes de juliol passat els partidaris d’aquesta opció eren el 21,9%, ara aquest percentatge ha pujat fins al 24,5%. A més, hi ha un 14,5% d’espanyols que voldria que les autonomies tinguessin menys competències que no ara. El suport a l’opció que ara per ara és la més votada, que es continuí amb l’estat de les autonomies, ha baixat lleugerament, del 30,8% del juliol al 29,4%.
En canvi, només un 9,1% dels espanyols és partidari que les comunitats autònomes (l’opció de resposta no diferenciava entre comunitats) tinguin més poder. I tan sols un 8,9% veu bé de reconèixer la possibilitat que alguna de les comunitats esdevingui un estat independent.
El sondatge es va fer entre el 3 i l’11 de setembre proppassats, amb una mostra de 2.472 entrevistes en 236 municipis de 47 províncies diferents.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045893/20121008/espanya-encara-centralista-cis.html
Camacho es planteja manifestar-se el 12 d’octubre al costat de Ciutadans i Falange
Diu que hi haurà militants i dirigents del PP que hi assistiran
La presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, ha dit avui que es plantejava manifestar-se aquest divendres 12 d’octubre a les dotze del migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona en una concentració contra la independència de Catalunya i per la unitat d’Espanya. A la concentració, convocada a través de la xarxa amb unmanifest a Facebook, ja han anunciat que hi participarien Ciutadans i la Falange. Camacho ha dit que hi hauria dirigents i militants del PP que hi anirien.
La dirigent del PP no sap si hi podrà anar perquè diu que té una invitació de la casa reial espanyola per assistir als actes oficials del dia de la hispanitat que es fan a Madrid.
La Falange va dir que convocava també a anar a la concentració per la unitat del territori espanyol, contra l’autogovern i ‘per aturar els secessionistes’. Ho diu en uncomunicat signat pel seu portaveu a Barcelona, Ricardo Alegret.
La setmana passada Ciutadans va anunciar també la participació a la manifestació. El diputat Jordi Cañas va demanar ‘l’assistència dels ciutadans que se sentin espanyols i catalans i que respecten la constitució’. ‘Hem d’intentar evitar que ens facin fora de casa nostra. Perquè aquesta casa és de tots els catalans, i no la seva’, va dir Cañas. Abans de la concentració de migdia, Ciutadans farà un acte, a les 10.30, al CCCB, en el marc de la campanya #mejorunidos.
Les imatges del clam per la independència que la televisió no va ensenyar
Us oferim un recull de vídeos publicats a la xarxa per espectadors que van assistir al Barça-Madrid
El Camp Nou es va omplir de milers d’estelades per rebre el Madrid. Al minut 17.14 tot
el clam va cridar amb força independència, i es va desplegar una gran estelada. Fou especialment intens el moment en què van entrar els jugadors al camp; el públic va cantanr de viva veu l’himne del Barça mentre es desplegava l’impressionant mosaic amb la senyera que ocupava tot l’estadi i la paraula Barça.
L’emissió del partit per televisió, que van oferir GolT i Canal+, va ometre les imatges de la gran estelada que es desplegava a la grada i la de la gent cridant independència. Però avui hi ha a la xarxa molts vídeos d’espectadors que van assistir al partit que demostren la intensitat del clam independentista.
Aquests en són una mostra: http://www.vilaweb.cat/noticia/4045661/20121007/imatges-clam-independencia-televisio-ensenyar.html
Les 9 respostes de José Maria Lassalle a les crítiques per les retallades culturals a Catalunya
El secretari d’estat de Cultura diu a la Comissió de Cultura del Congrés que culpar el ministeri del col·lapse cultural català “ofèn la intel·ligència”
ACN / ARA
José María Lassalle / EFE
El secretari d’estat de Cultura, José María Lassalle Ruiz, creu que malgrat que els pressupostos generals de l’Estat destinen als grans equipaments culturals catalans un 52,4% menys d’aportacions, culpar l’Estat de falta d’inversió o de provocar el seu col·lapse és “molt injust”, “profundament inequitatiu”, “escassament acceptable des d’un punt de vista intel·lectual” i “fins i tot ofèn la intel·ligència”. Lassalle ha contestat així a les recriminacions que li ha fet la diputada convergent Montserrat Surroca a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats. El secretari d’estat ha obert les portes a la sortida del ministeri de Cultura dels consorcis, perquè “no tenen sentit cadires buides a canvi de res”.
Segons Lassalle, la situació a les institucions catalanes es deu al fet que, contràriament al que passa al Museu del Prado o al Reina Sofia, els museus catalans pengen de quatre administracions (Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament) i totes han anat retallant les seves aportacions.
Aquestes són les respostes que ha donat:
1. “No crec que sigui legítim que plantegin topades altisonants” en un moment en què cal “col·laboració” i desenvolupar “altres models” que allunyin la política de les institucions culturals, ha dit. Ha posat com a exemple el “respecte” que hi ha a Madrid pel Teatro Real i el Reina Sofia i el fet que s’hagin obert les portes al patrocini.
2. Lassalle ha negat que hi hagi “cap desequilibri” respecte al que passa amb les institucions culturals de Madrid perquè “al Museu del Prado i al Reina Sofia només hi ha l’administració de l’Estat”, mentre que “al MNAC hi ha quatre institucions”.
3. El pressupost cultural de la Generalitat “supera els 300 milions d’euros, mentre que el de l’Estat és de 468 milions per al conjunt del país” i “si se sumen els pressupostos culturals de Catalunya, Andalusia, Canàries i els ajuntaments de Madrid i Barcelona més l’aportació de l’Estat el 2012 seria superior al pressupost cultural de França”, ha dit Lassalle.
4. Lassalle ha demanat a CiU que sigui “responsable” i “coherent”, i ha recordat que l’any passat les institucions culturals catalanes van patir una rebaixa de les aportacions de l’Estat “inferior a la resta d’administracions que operen a Catalunya”, un 10%, i ha recordat que en institucions com Macba, MNAC, Liceu, Teatre Lliure, Fundació Joan Miró, Fundació Antoni Tàpies o Palau de la Música hi ha hagut aportacions de quatre administracions que han anat oscil·lant i “ningú s’ha tirat els plats pel cap”.
5. Les crítiques al ministeri es poden atribuir a les eleccions del 25 de novembre. “És el que toca”, ha dit, però “no ens hem de deixar portar per una relativa subjectivitat” perquè “els números són els números” i “el tractament pressupostari que rep Catalunya està, des d’un punt de vista territorial, dins de la mitjana de l’Estat”.
6. Segons Lassalle, al contrari del que passa a Madrid, a Catalunya hi hauria d’haver més patrocini privat de les infraestructures catalanes. “Preguntem-nos per què quan hi ha un gran teixit empresarial i una societat civil extraordinàriament vigorosa com és la societat catalana no hi ha més patrocini”, ha dit.
7. Lassalle també ha negat que la retallada general del pressupost del ministeri de Cultura sigui “ideològica”, sinó que respon a la necessitat de pagar “les pensions” i els serveis socials en moments “molt difícils”. “És el moment de pensar quin model cultural volem de cara al futur”, ha dit després de criticar una política cultural que fins ara ha respost al “tactisme polític i pressupostari”.
8. Segons ha afirmat, la política cultural que s’ha desenvolupat fins ara ha “fracassat” perquè ha construït un entramat cultural “ineficient, localista, fet a cops pressupostaris, opac en el seu finançament, deutor de clientelismes, desassistit de xarxes de circulació i gravat per costos de gestió inflats i tuteles inacceptables de patrocini polític”.
9. Ha demanat a les administracions autonòmiques que facin “el mateix exercici de responsabilitat” i per tant “donin publicitat a la situació pressupostària” en un moment en què la cultura “no és un luxe, però hi ha altres dificultats”.
http://www.ara.cat/cultura/Jose-Maria-Lassalle-retallades-Catalunya_0_788321324.html
Contradicció insuportable
Dos factors van coincidir ahir perquè el govern espanyol encadenés les declaracions sobre Catalunya. El primer, l’esclafit del camp del Barça en el partit que fins ara es feia dir “clàssic” i que ara caldrà rebatejar. El segon, la recta final de les eleccions basques i gallegues. Sobre la magrana estelada al Camp Nou el ministre d’Afers Estrangers, García-Margallo, va proclamar que la imatge reivindicativa “perjudica Espanya”. Alberto Ruiz-Gallardón, titular de Justícia, va fer una reflexió molt més interessant i va afirmar que “una hipotètica independència de Catalunya significaria posar fi a Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”. Mariano Rajoy va tancar la jugada en un míting. Des d’aquesta condició exaltada, va sentenciar que “l’independentisme és un disbarat de dimensions colossals”. Ara ho han vist i ara se’n preocupen de debò. Però mentrestant accentuen les polítiques i els gestos unionistes. Com s’entén pretendre combatre l’independentisme amb més Espanya castellana? La contradicció és insuportable.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/582882-contradiccio-insuportable.html
UN PAÍS QUE SERÀ TEU
“Als dubtosos, als desencisats, als que tenen por… cal donar-los un protagonisme que la política de sempre (dretes, esquerres…) els hi nega”
La setmana passada em va sobtar aquesta piulada: “Veig una certa esquerra amb moltes ganes de regalar-li la independència a la dreta… Per què?”. De primeres em va molestar. Té color, la independència? No n’hi veia cap. Qui va deixar la piulada, però és un respectable politòleg. Alguna en porta de cap, em deia.
Tres o quatre converses després, ho tenia clar: el nostre home es preocupa perquè qui lideri el procés ara guanyarà una legitimitat colossal per organitzar i definir políticament el nou país, des de la seva constitució, llei bàsica o com se’n digui, fins al model social i econòmic, etcètera. El nostre politòleg està preocupat, em sembla, per qui s’emportarà el gat a l’aigua a l’hora de bastir els principis del compromís col·lectiu que ens donarà gruix –o no– com a societat.
Un debat d’aquesta fondària, plantejat en aquests termes (dretes, esquerres…), no és més que una versió miop o sectària del famós “galgos o podencos”. Certament, no és un mal símptoma del moment que travessa el procés d’emancipació català. Al contrari. Indica que hem entrat en una fase on la independència no es veu com una “quimera” sinó com un destí inevitable. Ens en sortirem –això es dóna per descomptat– i estem interessats en el seu contingut, no en la decisió mateixa. Ens preguntem quina mena de país serem i quin relat ho explicarà. Ho qüestionem gairebé tot perquè gairebé tot es pot fer de nou. Molt bé.
Aquest debat, però, cal que sigui inclusiu, no pas competitiu ni exclusiu. El projecte independentista s’ho juga tot en l’àmbit dels indecisos. És clau que aquest projecte se’l facin seu, perquè la seva sort depèn de la decisió dels que dubten. Ells tenen el país a les mans. Als dubtosos, als desencisats, als que tenen por… cal donar-los un protagonisme que la política de sempre (dretes, esquerres…) els hi nega o de la que se’n senten expulsats.
Sí, cal parlar del país que ve. Però no en termes d’hegemonia política o social (dretes, esquerres…). Cal explicar que ells poden sumar-se a formular elpropòsit compartit del nou país, que és la gran promesa d’aquesta aventura: un país que també l’hauran fet ells, que serà seu. Aquesta no és una tasca de dretes o d’esquerres. És una tasca indefugible i apassionant.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/un_pais_que_sera_teu_89477.php
Dídac Ramírez: “És un disbarat fer dependre els preus de la renda familiar”
Error “El nou sistema de taxes no fomenta l’emancipació dels joves” Europa “La UB buscarà vies per fer títols de 3+2” Conjuntural “Quan passi la crisi, les matrícules haurien de tornar als nivells d’abans”
SÒNIA SÁNCHEZ
El rector de la UB, Dídac Ramírez, es presenta a la reelecció el 22 de novembre. MANOLO GARCÍA
Afronta les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) -seran el 22 de novembre- amb la “serenor i tranquil·litat” que li dóna una gestió de quatre anys encara per completar però “positiva”, tot i el context de “retallada rere retallada”. El rector de la UB, Dídac Ramírez, que opta a la reelecció previsiblement amb tres candidats més, ha publicat Universitats, valors i societat, un recull de reflexions públiques dels últims 20 anys que retrata l’evolució i la continuïtat del seu pensament respecte a qüestions tant de dins com de fora de la universitat.
El llibre deixa clar que la seva posició sobre les taxes universitàries és la mateixa des dels anys 90, en contra d’apujar preus. Què en pensa del nou sistema de beques del Govern?
No em sembla adequat que depengui de la renda familiar, perquè no promou l’emancipació. Som un dels països on els joves marxen de casa més tard. Els universitaris són majors d’edat i els governants haurien d’incentivar-ne l’emancipació, fer que com més aviat millor deixin de dependre de la renda familiar. I ara fem tot el contrari. És un disbarat.
La pujada no ha reduït la demanda. ¿Tem que ho faci a llarg termini?
A la UB procurarem que no passi, per nosaltres no quedarà. Estic convençut que els ajuts que hem ofert aquest curs han fet mantenir la demanda. Però els preus no poden pujar més, al contrari. L’encariment és una mesura conjuntural per motiu de la crisi, però quan passi crec que les matrícules haurien de tornar als nivells que tenien abans.
Com valora l’avís de la Unió Europea que perillen els Erasmus?
L’anunci és molt preocupant i molt greu. Al Tractat de Bolonya del 1999 la UE va acordar construir una identitat europea a través de l’educació i això es basa en l’intercanvi d’estudiants. Tallar fons als Erasmus seria un error monumental, perquè seria carregar-se el millor de Bolonya, el nervi d’una política educativa dedicada a la construcció europea.
Al llibre explica que era escèptic però ara defensa Bolonya. Per què?
Els principis de Bolonya són compartits per tothom. Però el Tractat de Lisboa del 2000 em va fer escèptic per la mercantilització del coneixement que imposa. I també per l’aplicació que se’n va fer aquí, on l’Estat, mirant a l’Amèrica Llatina, va imposar graus de 4 anys i màsters d’un, quan la resta d’Europa optava pel 3+2. Ara el que penso és que no podem fer marxa enrere. Sortir de Bolonya seria quedar-se a l’ample de via espanyol i hem de ser a Europa. Malgrat que els pocs recursos dedicats fan que en algunes facultats l’aplicació hagi estat un nyap, crec que cal esforçar-se perquè surti bé. Això sí, agafant Bolonya i no Lisboa: la universitat ha de tenir en compte les necessitats de les empreses, però no és la seva missió principal.
Però encara tenim el 4+1.
Quan em postulava a rector fa quatre anys ja vaig dir que el 3+2 caurà pel seu propi pes, com fruita madura. Encara ho penso. Molta gent opina que després de tot l’esforç per implantar el 4+1 canviar seria massa dur, però a mi és un procés que no m’importa fer perquè cal tenir ample de via europeu. Alguna universitat catalana ja ha fet alguna titulació pilot de 3+2 i nosaltres ens ho plantejarem. Ja buscarem les vies.
El llibre tracta molts temes: la postmodernitat, la crisi de valors, la identitat col·lectiva. Què en pensa del moment que viu Catalunya?
Estic clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Fruit d’una reflexió profunda, vaig concloure fa temps que existeix la identitat col·lectiva i, per tant, el poble ha de tenir dret a dir si vol ser un estat independent. El meu vot? No tinc prou elements de judici. Cal analitzar tota la informació i coneixement disponible per poder decidir.
http://www.ara.cat/premium/societat/Didac-Ramirez-disbarat-dependre-familiar_0_788921135.html
Mas insta a consumir productes catalans
El president de la Generalitat assegura que el boicot als productes “catalans no té massa sentit en l’Europa moderna”
El president del Govern, Artur Mas, ha instat avui a consumir productes catalans. També ha criticat els intents de posar “impediments i fronteres” a la comercialització dels productes.
“Sobretot en les darreres setmanes quan sento: deixarem de comprar aquest producte o aquest altre per vés a saber quin motiu, penso que no té massa sentit en l’Europa moderna”, ha afirmat el president fent referència a algunes crides al boicot de productes catalans. Per això, creu que els consumidors han de ser conscients de “qui i què hi ha” darrere de cada producte i, a partir d’aquí, “decidir lliurement” en què volen contribuir.
Artur Mas considera que és impossible avui en dia posar “impediments i fronteres” a determinats productes tenint en compte el lliure mercat dins Europa. Tot i això, ha demanat als consumidors que siguin conscients de la seva capacitat per generar riquesa i apostar per valors quan van a comprar.
“Cadascú decideix el que vulgui però que sàpiga quins beneficis se’n treu d’aquesta petita decisió diària que és anar a comprar, que pot comportar beneficis no només per a una població, sinó per al conjunt del territori”, ha afirmat Mas.
L’exèrcit espanyol dedica el 12-0 als independentistes catalans
Fins i tot el Ministeri de Defensa té clar que el procés cap a l’Estat propi és irreversible, ho té tant clar, que el vídeo promocional de la seva festa està pensat expressament per Catalunya
En un vídeo promocional amb motiu de la festa nacional del 12-O, el Ministeri de Defensa fa una crida a preservar la unitat de tots els espanyols, i entre altres coses diuen: “Aquest 12 d’octubre és de tots. La Força d’un país concentrada en un esforç comú. Una unió que fa créixer la nostra il·lusió.” , i tot amanit amb imatges de mapes d’Espanya a tord i a dret. Una crida del Govern Espanyol a la desesperada per la unió de tots els espanyols, sembla que arriben tard. Sense cap mena de dubte, el vídeo està dedicat als catalans i al moviment independentista massiu que reclama democràticament que Catalunya sigui un nou estat d’Europa.
Spot. 12 octubre 2012
Una crida desesperada a la unitat
El vídeo promocional de l’exèrcit espanyol segueix amb clares al·lusions al que està passant a Catalunya, en un to marcial i autoritari parla d’unitat, conscient que no podrà fer sortir els tancs, “Per què sabem que la unitat fa la força i que junts arribarem lluny,” en una clara al·lusió a que els problemes d’Espanya es superen si estem junts i sense fissures.
Catalunya serà allò que volem els catalans, ni exercit ni amenaces d’Espanya
La democràcia sempre guanya i veient com reacciona Espanya o el seu exercit cada cop més catalans ho tenen clar.
http://www.directe.cat/noticia/243887/lexercit-espanyol-dedica-el-12-0-als-independentistes-catalans
Avions militars espanyols sobrevolen el nord de Catalunya
El vol molt baix de dos F-18 al Pallars Sobirà, el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya provoca una forta indignació a les xarxes socials
Dos avions militars F-18 de les forces àrees espanyoles han sobrevolat avui al migdia a baixa alçada les comarques del Pallars Sobirà, el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya, provocant una forta indignació entre els habitants d’aquestes comarques.
Alguns dels veïns ho han interpretat com un gest clarament amenaçador, i han expressat les seves queixes a les xarxes socials, fent bullir molt especialment Twitter. Entre les queixes, la del president del Ripollès per la Independència, Jofre Domènech, qui s’ha preguntat: “I l’avió militar que acaba de passar per sobre Ripoll a què ve, eh?”, per més tard asseverar: “Vull denunciar q acaba d sobrevolar Ripoll un caça bombarder espanyol a molt poca altura”.
Per la seva banda, l’alcalde de Campdevànol, Joan Manso, s’ha queixat: “Trobo indignant que els caces bombarders de l’exèrcit sobrevolin Campdevànol a aquesta altura. És una vergonya. En fi!”
Altres usuaris de Twitter també s’han mostrat molt indignats amb aquest fet, com en Jordi Murgó, qui ha assegurat: “Un parell de caces F18 volant a baixa alçada pel Pallars Sobirà. Que ens volen acollonir? Independència”, o enJosep Ricart Casas, qui també ho ha denunciat: “Un f18 fent maniobres a molt baixa alçada sobre Ripoll, ha ensenyat varies vegades les ales militarment en maniobra intimidadora”.
Un altre usuari, en J.M. Ros, feia referència a aquestes maniobres dels avions militars a la Cerdanya també: “Aquesta tarda per Martinet, dos avions de guerra volant a baixa alçada, amb una fresa impresionant! Els militars ens intimiden…”.
“Catalunya serà independent si ho desitja”
Iñaki Gabilando proposa a l’Estat agafar “les regnes de l’assumpte per enfrontar-se sincerament al problema”
El periodista Iñaki Gabilondo considera que “Catalunya serà independent si ho desitja”. Gabilondo, a més, descarta qualsevol tipus d’intervenció militar i creu que el millor seria agafar “les regnes de l’assumpte i enfrontar-se sincerament al problema”.
En una opinió en vídeo publicada al seu blog, afirma que “aquestes darreres setmanes s’ha trencat un tabú importantíssim. L’independentisme de Catalunya apareix entre nosaltres i obligarà a un gran debat i a una reflexió”.
“El que hagi de passar no passarà demà mateix; estem davant d’un procés llarg. La Llei ara mateix no ho permetria i tampoc no imagino a Catalunya fent un salt temerari i prenent una decisió unilateral”, assegura.
També opina que “estem davant d’una circumstància llarga, i en aquest temps han de passar moltes coses”. Però un dels elements fonamentals -afegeix- “és saber què ha de fer l’Estat espanyol, quina hauria de ser la seva actitud”. “Des del meu punt de vista Catalunya serà independent si ho desitja de veritat”. Això sí, sempre i quan “tingui el suport de prou gent perquè no hi hagi fractura social”.
Gabilondo es pregunta “què hauria de fer l’Estat?”. “Jo dono per descartada qualsevol tipus d’utilització de força”, afirma abans de dir que “no em surt cap circumstància capaç de fer possible que Catalunya acceptés l’estatus actual, i menys que acceptés l’anterior”.
“Catalunya no acceptarà mai l’actual statu quo. Tota simetria li semblaria inacceptable a Catalunya i tota asimetria li semblaria intolerable a gran part d’Espanya”, diu Gabilondo. “Jo deixaria rodar la bola esperant a veure com evolucionen les coses o agafaria les regnes de l’assumpte per enfrontar-se sincerament al problema i plantejar una transformació de l’actual estructura de l’Estat”, comenta abans de qualificar les darreres declaracions d’Alejo Vidal-Quadras com de “delirants”.
http://comunicacio.e-noticies.cat/catalunya-sera-independent-si-ho-desitja-68775.html
Mas ‘ven’ la independència a Iberoamèrica
El president destaca que “tot els projectes es poden defensar d’una manera pacífica, democràtica”
Mas, durant la seva intervenció davant els empresaris iberoamericans
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha inaugurat la 39ena Assemblea de l’Associació Iberoamericana de Cambres de Comerç a Lleida. Allà ha destacat, durant el seu discurs, “l’actitud cívica i les bones maneres” del públic del Camp Nou durant el clàssic.
Segons el cap de l’executiu, “totes les idees, tots els sentiments i tots els projectes, es poden defensar d’una manera pacífica, democràtica i amb una gran dosis de civisme”. També ha indicat que “en un moment amb una certa tensió política, amb projectes diferents dins de l’Estat, que siguem capaços de comportar-nos així és una manera de projectar la nostra identitat”.
Per a Mas, “Catalunya, tot i ser un país petit, ha pogut sobresortir en bona part per la seva mentalitat emprenedora”. El president de la Generalitat ha recordat que “des del punt de vista del volum del PIB, Catalunya se situa en el 7è lloc en el rànquing de països iberoamericans i en el 1è per renda per capita”.
“Catalunya i Espanya necessiten capacitat d’acords i pactes per dur a terme aquelles reformes que són molt difícils de fer, i per les quals no t’aplaudiran a curt termini, però que són fonamentals per enfrontar-se als problemes de veritat”, ha afegit.
Uns 450 representants del món empresarial iberoamericà i català participen en aquesta Assemblea General de l’AICO, que se celebra fins demà dimarts a la Llotja de Lleida. Durant els dos dies de sessions, els empresaris participaran en diverses jornades tècniques centrades en el mercat internacional i en una cimera iberoamericana de negocis plantejada com a missió inversa entre importadors iberoamericans i exportadors catalans del sector del gourmet i els vins.
http://politica.e-noticies.cat/mas-ven-la-independencia-a-iberoamerica-68770.html
Preguntes i respostes sobre la independència de Catalunya
La Fundació Catalunya Estat edita un document amb catorze preguntes i respostes · Són plenes de dades i d’exemples sobre el futur estat català
L’empenta que ha agafat el procés sobiranista a Catalunya des de l’Onze de Setembre ha produït un volum important d’estudis i d’anàlisis sobre pros i contres d’un estat català. N’és un ‘Preguntes i Respostes‘ (pdf) de laFundació Catalunya Estat, una contribució al debat favorable a la independència. Són catorze respostes a catorze preguntes que solen fer-se els qui dubten de la viabilitat o de l’interès de constituir un nou estat.
Entre les preguntes que respon la fundació d’empresaris sobiranistes hi ha aquestes: els espanyols ens faran boicot comercial?, trauran l’exèrcit al carrer?, les pensions es cobraran?, els subsidis de desocupació deixaran de pagar-se?, el país s’empobrirà?, Catalunya haurà d’assumir el deute espanyol?, sortirà de la UE?, sortirà de l’euro?, i el castellà, què?, hi haurà conflicte social?, és jurídicament viable la independència?, ofereix oportunitats un estat català?…
http://www.vilaweb.cat/noticia/4045909/20121009/preguntes-respostes-independencia-catalunya.html
Repassada
La imatge que resumeix millor la situació continua sent la d’estar dins d’una presó les claus de la qual les té un altre
Jean de La Bruyère, un important escriptor del segle XVII francès, famós sobretot per la seva capacitat de sintetitzar, va començar els seusCaractères amb l’expressió “Tout est dit” –o sigui: “Tot s’ha dit”. És difícil no tenir una sensació semblant respecte al ball d’idees relacionat amb l’actual acceleració del procés cap a la independència de Catalunya. Moltes coses ja s’han dit. Sembla que ja no s’hi pugui afegir res. Però repetir no és sobrer: de fet la majoria de les idees que circulen ja havien estat expressades fa temps. La diferència és que ara s’escolten més. Per això no crec que sigui inútil fer una repassada, dins el mar d’idees de detall, a les grans línies.
La referència més immediata és que, d’ençà la gran manifestació convocada per l’Assemblea Nacional, la situació ha pujat de nivell d’una manera admirable. Tanmateix, la imatge que resumeix millor la situació continua sent la d’estar dins d’una presó les claus de la qual les té un altre. Per tant, es comprèn que sigui objectivament difícil sortir-ne. Però també és una imatge adequada la de la lluita de la “força de la raó” (del presoner) contra la “raó de la força” (de l’escarceller). És una lluita que fa molts anys que dura. Però mentre la raó no ve acompanyada d’un cert nivell de força, és menystinguda. Fa prou temps que sabem que a favor de la voluntat catalana de tenir veu pròpia al món i de gestionar els propis recursos hi ha el reconeixement solemne del dret d’autodeterminació en els Pactes Internacionals de 1966, dret que deriva, segons el Preàmbul, “de la dignitat inherent a la persona humana”. I hem recordat a tort i a dret, des dels anys 80 del segle passat, que mai el poble català no ha estat convidat a pronunciar-se, amb plena llibertat i sol, sobre el seu destí. Però les veus dels que reclamàvem l’aplicació d’aquest dret semblaven minoritàries. I la consciència de la dificultat de la jugada ha fet que, durant molts anys, s’hagi buscat camins suposadament més assequibles. Fins que s’ha vist que aquests estaven estroncats.
Però si la força no ve acompanyada per la raó, també és vulnerable. Per part de la resistència espanyola al canvi, els arguments es basen en grandiloqüència verbal, en una combinació d’amenaces i de consells paternalistes, i en el recurs a obstacles formals: la Constitució, utilitzada com a barrera contra l’eclosió del dret d’autodeterminació. Cal ser conscients de la feblesa intrínseca que comporta la lògica del recurs a la Constitució. No és la lletra qui descriu la realitat, sinó que la realitat és forçada per tal que entri dins la lletra. Quina altra cosa feia el Tribunal Constitucional quan, tot i reconeixent que es pot parlar de nació com a realitat cultural, històrica, lingüística, sociològica, diu que l’únic concepte que val és el que va ser escrit a l’article 2? I no s’hi val a dir que això va tenir el referendament del poble. El vot popular té significació quan es pronuncia sobre un tema únic, amb una alternativa clara. Quan es va votar la Constitució, el tema era sortir del franquisme com fos. El vot a un conjunt d’alguns centenars de conceptes per part de gent que no s’ho ha llegit no té més significació que la confiança que tenen en els que li ho han proposat.
El motiu de fons per a la resistència al canvi és la voluntat política negativa –ajudada per l’article 2 de la Constitució, que és sobretot un impediment per a qualsevol govern que volgués negociar. Perquè també en Franco deia que ho tenia tot “atado y bien atado”, i quan es va voler deslligar, es va deslligar. També a Sud-àfrica tenien l’apartheid ben arrelat a la legislació, i va caure. Això sí, després de molts anys de pressió de l’opinió internacional.
Sortir de la presó és difícil, però és irrenunciable. S’ha assolit un primer objectiu: que el clam sigui fort, i que sigui escoltat a tot el món. Era, i és, una condició necessària, encara que no suficient. Pot haver-hi obstacles importants. Però cal que l’empenta no defalleixi. I cal reclamar un important grau de contenció en les relacions entre els partits favorables a l’alliberament de Catalunya. No es tracta de reclamar unitats molt problemàtiques, però sí que no donin, com fins ara, la sensació de discursos prefabricats, repetitius i buits.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/582727-repassada.html
Més que mai
CARLES BOIX
Més que mai SUSANA SUBIRANA
De tots els arguments que hem sentit contra la secessió de Catalunya aquests darrers dies, el més filosòfic (o, per ser més exactes, ontològic) és el que insisteix a definir la independència com una quimera, com un concepte imaginari, inexistent i, per això mateix, inassolible. Evidentment, no em refereixo a les declaracions del rei (i de la dreta hispànica), que només amaguen el recurs a la por i a l’imperi de la Guàrdia Civil, sinó a les raons de lògica política que fa servir l’esquerra espanyola, tant la jacobina com la federalista.
L’estat nació, ens diuen els intel·lectuals espanyols progressistes, no existeix. La sobirania nacional ha passat a millor vida. Les competències estatals tradicionals (sobre la moneda o els aranzels) han estat traspassades a Brussel·les. I, si l’esperit de la història (de tall estatista) s’imposa a Merkel, la fiscalitat, els exèrcits i el cos diplomàtic també acabaran en mans de la Unió. Aleshores, no hi haurà res més ridícul que proclamar-se sobirans per controlar competències pròpies d’ajuntaments.
El món actual és, insisteixen, un món dominat per les interdependències econòmiques, governat per institucions supraestatals i traspassat per tota mena de xarxes socials transnacionals. En el món del passat i de la preglobalització, en canvi, cada nació exercia la seva sobirania de forma absoluta, amb plena independència de la resta del món i, fins i tot, amb una economia nacional completament autosuficient. Com que aquest ordre internacional va morir en algun moment del segle passat, les demandes sobiranistes catalanes fan tard. De fet, si Catalunya vol sobreviure, si vol controlar els vents huracanats del capitalisme global, si vol democratitzar l’economia, no té cap altre remei que ajupir el cap i formar part de cercles concèntrics (Espanya i Europa) més grans.
Naturalment, aquest argument es basa en una visió històrica esbiaixada i tramposa. És cert que en el món anterior a la globalització es feia servir la retòrica de la sobirania absoluta i de l’hegemonia completa de l’estat tal com havia estat definida a Westfàlia l’any 1648. Ara bé, aquesta apel·lació a la sobirania es fonamentava estrictament en la coacció i en la força. En un ordre internacional governat per la lògica de la competició militar i de l’acumulació de forces per defensar-se de veïns tan perillosos com un mateix, el resultat final havia de ser la construcció de grans estats i d’imperis. En aquell món, que va culminar a la Belle Époque que va precedir a la Primera Guerra Mundial, no podia haver-hi espai ni per a les petites nacionalitats europees ni, per descomptat, per als pobles colonials. Potser sí que hi imperava el principi de màxima sobirania estatal, però només per a una part mínima dels actors nacionals que poblaven el globus.
Aquella manca de llibertat a escala internacional coincidia, per raons lògiques, amb la falta de democràcia interna. La projecció imparable de poder imperial cap enfora reforçava una immensa concentració de poder a l’interior de cada país: a Alemanya, el kàiser i l’estat major prussià; a Londres, una classe governant de grans industrials i aristòcrates; a l’Imperi Soviètic, el politburó del Partit Comunista. Espanya, tot i que (atesa la incompetència secular del seu estat) a menor escala, reproduïa el mateix sistema amb una oligarquia (en aquest cas agrària) que mantenia el control absolut del territori, si calia bombardejant Barcelona cada cinquanta anys.
Aquest estat de coses s’esberlà transitòriament en el període d’entreguerres, amb l’aplicació del principi d’autodeterminació a l’Europa Central i l’extensió del sufragi universal arreu. La fundació definitiva del món contemporani, globalitzat i interdependent, vingué, però, de la mà dels Estats Units a San Francisco (amb l’establiment de l’ONU) i a Bretton Woods (amb la creació de l’FMI i del Banc Mundial). Els europeus el van reforçar amb el Tractat del Mercat Comú l’any 1957. La caiguda del Mur de Berlín l’estengué al bloc exsoviètic i al Tercer Món. Fou aquest món liberal i flexible el que obrí la possibilitat de ser sobirans a una multiplicitat d’actors que havien estat condemnats al silenci més absolut fins aleshores: primer amb el procés de descolonització; després, amb el renaixement d’Europa Central un cop ensorrada la Unió Soviètica.
En una paraula, si llegim la realitat històrica com cal, avui en dia la independència no solament no és inexistent o impossible sinó que és més possible que mai. Una independència entesa com l’exercici del dret d’autodeterminació en peu d’igualtat amb els altres subjectes polítics o nacions amb les mateixes aspiracions democràtiques. L’únic camí, per cert, per assolir la pau perpètua que va somiar Kant. Potser, com sempre, Espanya va endarrerida. La seva lògica política (la de les seves classes governants i mediàtiques i la que va imperar en la redacció de la Constitució del 78) és la del món precontemporani, preglobalitzat, preliberal. I, tanmateix, potser l’esperit de la història (això sí, la liberal) s’hi acaba imposant i, també, els ideals de la democràcia i de l’autodeterminació que inspiren l’ordre internacional actual.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Mes-que-mai_0_788921122.html
Atrapats en el passat
SALVADOR CARDÚS
Atrapats en el passat XAVIER BERTRAL
El canvi de marc interpretatiu que s’ha produït en la política catalana en poc més de quinze dies introdueix una enorme quantitat d’incerteses en les previsions electorals del proper 25 de novembre. Difícilment cap enquesta podrà aproximar-se amb encert al resultat final perquè la intenció de vot és, probablement, la més voluble que s’ha produït des del 1980, quan es va consolidar una primera voluntat popular democràtica estrictament catalana després del franquisme.
PER AL 25 DE NOVEMBRE hom pot intuir un notable increment de la participació, però no en sabem la proporció ni la composició exacta. Que el vot sobiranista es mobilitzarà com mai sembla una evidència. Però, i l’unionista? Sobretot, l’unionisme abstencionista a les eleccions catalanes, ¿es despertarà del seu confortable son dels justos? ¿L’unionisme deixarà de menysprear la política catalana, paradoxalment, ara que està a punt de deixar de ser merament autonòmica? L’altre gran enigma són els possibles transvasaments. ¿Hi haurà intercanvi de vots entre ERC i CiU, en ambdues direccions? ¿O del PP a C’s, i de CiU al PP? ¿De quina magnitud serà la fuga de vot del PSC cap al PP, ICV, ERC i CiU (respectivament, per més espanyolistes, més antiretallades, més a l’esquerra sobiranista o amb més bon lideratge)? I ¿quedarà algú per transvasar cap al PSC?
UNA DE LES CLAUS DELS CANVISprevisibles serà el paper determinant de l’eix nacional, entre sobiranisme i unionisme, molt per sobre de l’eix ideològic entre dreta i esquerra. No seran unes eleccions plebiscitàries a favor l’estat propi, però s’hi acostaran. I, per aquesta raó, crec que també serà determinant el pes del lideratge personal, en la mesura que el guiatge cap a l’escenari d’una Catalunya independent, tan esperançador com ple de riscos, farà que la confiança en el líder alteri de manera molt significativa la decisió del vot. A manca d’estudis que ho confirmin, crec que a Catalunya ara mateix es torna a confiar en els polítics i en la política institucional molt per damunt del que ha estat habitual aquests darrers anys. Finalment, caldrà veure quin és el resultat del combat entre les propostes ambicioses d’alliberament nacional i l’agitació fantasmagòrica dels arguments de la por. Què mobilitzarà més, l’ambició o la conservació de l’statu quo ? Què serà més assumible, el risc o la por?
EL CAS ÉS QUE EN TOTS aquests escenaris, el partit que sembla que no surt afavorit per cap ni un d’aquests determinants és el PSC. Eix nacional confús; lideratge tendre; posició ideològica qüestionada; horitzó periclitat; capacitat de gestió discutida… I, sobretot, erosió interna i externa. El PSC perd el sector més identificat amb el catalanisme just quan més falta li fa, i és posat de cara a la paret pel PSOE quan, alternativament, més en necessitaria la complicitat. El PSC, des del 2005, a l’inici del debat estatutari a Las Cortes, ha perdut el sentit del temps polític. Només per assenyalar alguns moments clau, el PSC es va deixar pispar l’Estatut del 2006 a Madrid; va foragitar el president Maragall; va felicitar a través de Chacón la sentència del Tribunal Constitucional; no es va saber afegir al recent acord pel pacte fiscal; va titubejar davant la manifestació del 11-S i ha tornat a patinar inútilment en el debat de política general quedant fora del consens majoritari.
QUE EL PSC PRETENGUI presentar com a horitzó creïble la recuperació de l’Estatut del 2006 d’abans de la sentència del TC, o que prometi una possible reforma constitucional a favor d’un federalisme asimètric que exigeix l’acord entre PP i PSOE, és desolador. Llegeixo aquesta cita de Willy Brandt a l’ARA: “El futur no serà dominat pels que estan atrapats en el passat”. Amén.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Atrapats-passat_0_788921118.html
La mala imatge
El problema no és com ho arriba a fer de malament Espanya, sinó que els catalans són molt dolents
El senyor Margallo, ministre d’Exteriors del Regne d’Espanya, està naturalment preocupat per la mala imatge del susdit urbi et orbi. Tanmateix, la seva preocupació no és la lògica d’un ministre que veu que cada dia Espanya surt malparada als papers. És a dir, no l’amoïna que The New York Times rebi el cap d’Estat i, l’endemà, dediqui desenes de fotos a retratar la fam a Espanya, o escrigui articles on l’esmentat cap d’Estat queda com un drap brut.
Tampoc no l’amoïna que mitjans tan rellevants i influents com The Economist, Der Zeit o el Financial Times hagin perdut completament la fe en el senyor Mariano Rajoy i presentin una Espanya a un pas del precipici. I per no amoïnar-lo, no l’amoïna gens que el senyor Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament Europeu, hagi escandalitzat la majoria d’eurodiputats amb les seves arengues bèl·liques i hagi quedat com un simple colpista davant la voluntat popular dels catalans. No, al senyor Margallo només l’amoïna que, en un partit de futbol, els catalans treguin a passejar la seva bandera estel·lar, en lloc de callar la seva fatiga, els seus drets i les seves reivindicacions. És a dir, el problema no és com ho arriba a fer de malament Espanya, sinó que els catalans són tan dolents i tan insolidaris que no amaguen les seves queixes a la cambra dels mals endreços. I és cert, Espanya cada dia té una imatge més dolenta. Però, és per culpa de les estelades? Més encara, per culpa de l’envit català? Deu ser que llegeixo fatal en anglès, però jo diria que el xàfec que li cau a sobre a Rajoy no és per la perfídia catalana, sinó perquè ningú no entén a què dedica el temps lliure, mentre el país s’enfonsa en la misèria.
Fem el catàleg de les cosetes que fan mal a la imatge d’Espanya: per exemple, haver permès que el forat negre de les bankias de torn, artífexs d’una embogida bombolla immobiliària, sigui estratosfèric; o dilapidar fortunes ingents en tenir la xarxa d’alta velocitat més completa del món, mentre no pot pagar ni el desdoblament d’una simple carretera; o ofegar fins a l’asfíxia les classes mitjanes, artífexs fonamentals de la creació de riquesa; o perdonar deutes milionaris als clubs de futbol, per allò del pa i circ; o esprémer les entranyes de territoris com el català, l’espoli del qual acaba matant la vaca que tot ho nodreix; o posposar decisions clau perquè hi ha unes eleccions en perspectiva i al Govern espanyol l’amoïna més el seu partit que el seu país; o permetre les veus d’ultratomba que parlen de guàrdies civils i brunetes quan un poble vol anar a les urnes…
El catàleg dels disbarats és tan gran que només escau dir-li al ministre que, si vol culpables de la mala imatge, miri a casa seva. Perquè això de Catalunya no és la causa, sinó la conseqüència de les misèries d’Espanya. Com era allò de la palla i la biga a l’ull? Doncs això, que es mirin la biga..
Catalunya al revés
M’expliquen que durant la visita recent que va fer a Barcelona per parlar del seu llibre -la primera part d’unes sucoses memòries polítiques-, José Bono es va estranyar que, tot i que la Diada ja havia passat, encara hi hagués moltes estelades i banderes quadribarrades als balcons. Compungit, el polític manxec va sentir una mica d’alegria quan va identificar una roig-i-groga solitària en un edifici del recorregut. Però la manifestació també va passar per aquí?, va preguntar a l’interlocutor, que el va informar que la mani havia tingut lloc uns quants carrers més enllà. L’anècdota revela el sentiment d’estupefacció imperant en una bona part de les elits centrals espanyoles davant la hipòtesi que, ara sí, Catalunya se’n vagi.
És un tòpic igualment cert que l’hispanocentrisme sempre ha conreat la sospita permanent sobre el català i tot el que comporta. Però, alhora, ha viscut en l’íntima seguretat que, en el fons, els catalans (els bascos figura que eren una altra cosa) no tenien ni ganes ni coratge per anar més enllà. I si en tenien, hi havia remei: aquells bombardejos cada cinquanta anys, els intents d’extirpació de la diferència lingüística i cultural manu militari, o l’asfíxia financera de la Generalitat amb coartada europea. Cures de cavall que només han fet més gran el problema… de qui les ha administrat.
La lògica de la relació Espanya-Catalunya dels últims “cinc segles de (mala) vida en comú” també es basa en aquest menyspreu tan centrehispànic, i d’un cert nord basco-cantàbric, sobre les intencions i possibilitats reals d’anar sols dels catalans, aquests jueus o fenicis per als quals la cartera sempre anava abans que la bandera. Posats en materialismes, alguns s’haurien d’adonar, com Marx, que la dialèctica hegeliana també funciona al revés. I que, en aquests moments de la història, molts catalans la llegeixen així: sense bandera, no hi haurà cartera (futur).
Les elits centrehispàniques han de canviar algunes percepcions seculars del problema. Com també les han canviat molts catalans sobre ells mateixos. L’endemà que les tropes de Felip V prenguessin Barcelona, el 1714, les botigues i els tallers van tornar a obrir. L’endemà de la manifestació d’aquesta Diada era feiner. Però, com Bono va comprovar in situ, moltes banderes encara són als balcons.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
