Recull premsa ANC
Dijous, 15 de novembre de 2012

Ara – 14/11/2012 – 22:33h
Manifestació multitudinària contra les retallades a Barcelona

La manifestació convocada pels sindicats contra les polítiques governamentals d’austeritat ha recorregut Barcelona aquesta tarda de la jornada de vaga general. La crida dels sindicats a protestar ha aplegat “més d’un milió de persones”, segons han dit els líders sindicals en els seus discursos, i 110.000, segons la Guàrdia Urbana. Per la seva banda, la Delegació del govern central a Catalunya estima que hi havia 50.000 persones. La plaça Catalunya ha substituït, per primera vegada, la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Gràcia com a punt de sortida per les previsions d’una afluència massiva.

Els líders dels principals partits catalans han encapçalat la manifestació, presidida per una pancarta en què es podia llegir el lema ‘Tenim solucions. Que no ens prenguin el futur’. La capçalera s’ha situat a la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó i els organitzadors han informat que poc després de les sis la gent ja omplia tot el passeig de Gràcia “des de Diagonal fins a la Plaça Catalunya”. “Aquesta és la manifestació més nombrosa de totes les que s’han fet en vagues generals en aquest periode”, han dit els organitzadors.

El ball de xifres és semblant al de la vaga general del 29-M. En aquella ocasió, els organitzadors van xifrar la participació en 800.000 persones, mentre que la Guàrdia Urbana va calcular una assistència de 80.000 persones. Així, hi ha consens en un fet: la d’avui ha estat molt més multitudinària.

Darrere la capçalera de la manifestació hi desfila la multitud de persones que s’han congregat a Plaça Catalunya i a la part baixa del passeig de Gràcia amb pancartes contra les retallades, l’austeritat i les polítiques del govern, tant català com espanyol. Al contrari del que va marcar la vaga general del 29 de març, la reforma laboral ha cedit el pas al conjunt de polítiques del govern com a principal diana de les crítiques.

“Quan una societat està instal·lada en la pobresa, hi ha menys llibertat”

Abans de començar a caminar, Josep Maria Álvarez, líder d’UGT a Catalunya, ha valorat la vaga general positivament i ha afirmat que el seguiment ha estat massiu, sobretot a nivell industrial, però també en els serveis. “Tot i que hi havia serveis mínims, he constatat que la gent no agafava el bus ni el metro”, ha dit. Álvarez ha reclamat que es dissolguin les Corts Generals i que es convoquin eleccions o bé un referèndum per “donar veu a la gent”. “Millor que [els polítics] escoltin avui i no haguem de córrer, com estan corrent ara amb els desnonaments”, ha afegit.

Per la seva banda, el seu homòleg de CCOO, Joan Carles Gallego, ha assegurat que “quan una societat està instal·lada en la pobresa, hi ha menys llibertat i perill de fractura social. Hi ha riquesa i hi ha solucions, que les empreses paguin tots els impostos que han de pagar”.

Recorregut invers al tradicional

El recorregut de la manifestació d’avui és l’invers al tradicional d’aquestes manifestacions, ja que, després de començar a plaça Catalunya, els manifestants han recorregut el passeig de Gràcia en direcció a Collserola. D’aquesta manera, però, la manifestació es trobarà amb la marxa alternativa convocada per CGT i altres organitzacions sindicats i que sortia dels Jardinets de Gràcia en direcció a plaça Catalunya a la mateixa hora.

La manifestació ha transcorregut en un ambient festiu i hi ha una gran diversitat de gent, des de famílies amb nens petits fins a jubilitats. A l’altura de la Pedrera, al passeig de Gràcia, hi havia 14 furgonetes dels Mossos d’Esquadra controlant l’avenç de la manifestació. D’altra banda, el col·lectiu dels ‘iaioflautes’ s’ha retirat, poc abans de les 19.00 h, de la manifestació en què han participat des de l’inici.

200.000 assistents a les altres capitals

Segons els sindicats, la participació a les manifestacions d’aquesta jornada de vaga a Girona, Tarragona i Lleida ha sumat un total de 200.000 persones, de manera que a tota Catalunya el nombre d’assistents ha estat d’1.200.000 persones.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••

equip gràfic de l’ANC – 15/11/2012 – 09:07h
L’ANC amb la vaga del 14N (14-11-12, Barcelona)

L’Assemblea Nacional Catalana ha participat aquest 14 de novembre a la manifestació convocada a Barcelona en el marc de la vaga general que s’ha dut a terme a diversos països europeus.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Resposta massiva al carrer contra les retallades
Centenars de milers de manifestants es manifesten en les principals ciutats del país el dia de vaga general per protestar contra les retallades

Milers de manifestants han sortit al carrer avui al vespre en diverses ciutats del país per protestar contra les retallades en serveis socials. Les manifestacions més concorregudes han estat les de Barcelona i València. Però hi ha hagut mobilitzacions en moltes altres ciutats del país, com Gandia, Palma, Sant Cugat, Girona, Sagunt, Mataró, Granollers, Tàrrega, Vinaròs, Dénia, Sabadell, Ciutadella, Eivissa, entre més. Podeu veure la llista de totes les manifestacions.

A la manfestació de Barcelona, la més multitudinària, hi ha hagut dos recorreguts diferents: el que ha seguit la manifestació convocada pels sindicats majoritaris, CCOO, UGT, la Intersindical i la USOC, que ha sortit de la plaça de Catalunya que i ha avançat pel passeig de Gràcia cap amunt, en direcció a la Diagonal; i la manifestació dels sindicats alternatius, com la CGT, ha sortit de Jardinets de Gràcia cap avall, pel carrer Bruc.

Però en la manifestació dels sindicats majoritaris la capçalera no ha pogut avançar, i els representants sindicals han acabat fent els parlaments des d’un escenari en la confluència del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó.

Els convocants han decidit, poc després de dos quarts de set, llegir el manifest de denúncia contra les retallades que, tal com destaquen, fan perillar el model social europeu. La manifestació, convocada pels sindicats a escala europea, està encapçalada amb el lema ‘Tenim solucions! Que no ens prenguin el futur!’. Amb tot, hi ha més pancartes que reuneixen col·lectius en denúncia dels ajustos a l’àmbit sanitari, educatiu i dels serveis socials.

A València, desenes de milers de manifestants -350.000 segons els sindicats i 30.000 segons la policia local- han sortit al carrer per expressar el seu rebuig a la política d’austeritat dels governs que porten, segons els sindicats, a ‘més desocupació, més retallades, més empobriment, menys protecció social’. La pancarta principal de la manifestació resava: ‘Ens deixen sense futur. Hi ha culpables. Hi ha solucions.’

La marxa ha sortit puntual, a dos quarts de set, de la plaça de Sant Agustí i ha continuat pel carrer Xàtiva, Colom i la Porta de la Mar, i a continuació s’ha desplaçat cap al passeig de l’Alameda per acabar-se a la Pèrgola on hi havia un escenari perquè els caps sindicals fessin els parlaments i la lectura del manifest.

A Palma, la manifestació ha estat doble: una de convocada per USO, STEI-i, UGT i CCOO i una altra de convocada per CGT. La primera ha reunit unes quaranta mil persones, mentre que la segona n’ha congregat deu mil, segons les estimacions de la delegació del govern espanyol. En canvi, segons els sindicats convocants, la primera ha tingut una assistència de seixanta mil manifestants.

Seguiment massiu a la indústria, al petit comerç i al transport, segons els sindicats

Les primeres hores de la segona vaga general de l’any contra la política d’austeritat convocada pels tots els sindicats del país es valoren pel seguiment dels torns de nit de les empreses i les indústries principals que, segons els sindicats, ha estat una aturada massiva. Un altre indicador de l’èxit de la vaga és el compliment dels serveis mínims que, en el cas dels transports, s’estan complint sense incidències destacables.

El secretari general de CC OO de Catalunya, Joan Carles Gallego, ha assegurat que ‘és evident el seguiment massiu de la vaga als polígons industrials, al petit comerç i als serveis de transport i recollida d’escombraries. La mateixa valoració es fa des d’UGT de Catalunya, Intersindical Valenciana i CC OO del País Valencià, que consideren que el seguiment de la vaga en aquests sectors està essent molt gran.

Per exemple, els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana han xifrat en un 95% el seguiment dels seus treballadors a la vaga a València i un 88% a Alacant i ha explicat que es compleixen els serveis mínims, que són un 25% dels trens i tramvies habituals.

El Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya ha informat que els serveis mínims previstos al transport públic s’estan complint amb algun incident aïllat a les línies de Renfe i de FGC per l’acció de piquets que han tallat les vies temporalment.

Els Bombers de la Generalitat han fet sortides per una seixantena d’incidències repartides pel territori i, especialment, a l’àrea metropolitana de Barcelona, com ara cremes de neumàtics i de contenidors. De fet, diverses carreteres estan tallades a causa de l’acció dels piquets, com ara l’antiga N-2 a l’alçada de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) i la C-66 a Celrà (Gironès). On també hi ha hagut problemes, per la crema de neumàtics, ha estat a dues línies del servei de Rodalies. Des de TMB, s’informa d’accions vandàliques contra una desena llarga d’autobusos.

Mercabarna, paral·litzat pels piquets

L’activitat frenètica habitual de Mercabarna és avui inexistent per l’acció dels piquets que en bloquen l’accés sense que s’hagin registrat incidents greus. Uns dos-cents vaguistes estan instal·lats des d’ahir a les deu del vespre a l’accés de les instal·lacions del mercat majorista i impedeixen que els camions entrin o surtin del recinte.

El consum elèctric és un 11,4% inferior respecte una jornada normal

La directora general de Política Interior del govern espanyol, Cristina Díaz, ha informat a les vuit del matí que el consum elèctric de les primeres hores de la vaga general ha caigut un 11,4% respecte una jornada normal. El consum ha estat del 88,6% i, per tant, el descens és menor que en la darrera convocatòria, quan va caure un 15,4%.

A més de les manifestacions d’aquesta tarda de les principals poblacions -s’espera que les de Barcelona i de València siguin les més nombroses-, hi ha desenes de mobilitzacions, organitzades pels sindicats, a tot el país. Heus-ne ací la llista sencera:

Principat

Mataró. 11.00. Plaça Santana
Granollers. 11.00. Plaça de la Corona
Manresa. 11.30. Plaça Onze de Setembre
El Vendrell. 12.00. C/ Doctor Robert
Reus. 12.00. Plaça Mercadal
Vic. 12.00. RENFE
Sabadell. 12.00. Eix Macià Corte Inglés
Vilanova i la Geltrú. 17.00. Plaça de la Vila (UGT i CCOO) i Francesc Macià amb Doctor Zamenhof (CGT i Assemblea pels Drets Socials)
Vilafranca del Penedès. 17.00. Plaça de la Vila
Igualada. 17.30. Mercat de la Masuca
Lleida. 17.30. Plaça Ricard Viñes
Barcelona. 18.00 Plaça de Catalunya
Girona. 18.00. Passeig de la Devesa
Tarragona. 18.00. Ajuntament
Terrassa. 18.00. Plaça de Catalunya-Ca n’Anglada
Sabadell. 18.00. Concentració Ajuntament
Tortosa. 18.00. Plaça Carrilet

País Valencià
Port de Sagunt. 10.00. Centre de Salut
Burjassot. 10.30. Plaça Ajuntament
Dénia. 11.00. Plaça dels Autobusos
Alzira. 11.00. Plaça Major
Vinaròs. 11.00. Plaça Ajuntament
Torrevella. 12.00. Porta Ajuntament
Oriola. 12.00. Glorieta
Silla. 12.00. Par l’Alteró
Ibi. 12.00. Plaça de la Palla
Torrent. 12.00. Plaça Ajuntament
Xàtiva. 12.00. Plaça Ajuntament
Elx. 12.00. Plaça de l’Algeps.
Gandia. 12.00. Hospital Francesc de Borja
Benidorm. 12.00. Plaça Triangular
Elda. 12.00. Estació d’autobusos
València. 18.30. Plaça Sant Agustí
Alacant. 18.30. RENFE
Castelló. 18.30. Plaça Maria Agustina
Alcoi. 18.30. Plaça Al Azraq

Illes Balears

Ciutadella. 12.00. Plaça de les Palmeres
Eivissa. 18.00. Passeig Vara de Rei
Palma. 18.00. Plaça d’Espanya
Maó. 19.00. S’esplanada
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012 – 09:31h
Un malestar sòlid i un imperatiu moral
Aparentment, els dirigents europeus comencen a entendre les conseqüències del seu dogmatisme, però amb la seua reacció no n’hi ha pas prou, ni de bon tros.

La vaga general d’ahir es pot considerar un èxit. Més enllà de les picabaralles sobre xifres de seguiment és obvi que fou una vaga molt sòlida i que les complicitats ciutadanes s’evidenciaren d’una manera molt clara amb el tancament de comerços i sobretot amb l’èxit de les manifestacions. A part, no es pot perdre de vista que ja era la segona vaga d’enguany i que no és gens fàcil organitzar una acció de tanta magnitud.

Tant la convocatòria d’ahir, com la del mes de març, han posat en relleu que una part molt substancial de la població no anem gens d’acord amb la política d’austeritat extrema, ni amb les conseqüències socials que té. Perquè el model imposat per la Unió Europea i seguit pels nostres governs tesa la societat molt per damunt d’allò que és raonable. Episodis recents com els desnonaments salvatges acosten més que mai a les reivindicacions sindicals i socials franges de la població que ni tan sols provenen de l’esquerra tradicional, però que consideren un imperatiu moral oposar-se a aquest model de govern. Per les conseqüències que té.

Aparentment, els dirigents europeus comencen a entendre les conseqüències del seu dogmatisme. Han afluixat un poc la pressió sobre Grècia i semblen disposats a no ser tan exigents amb els països que sofreixen més en primera línia la crisi. Això està bé, però no n’hi ha prou. No n’hi ha prou per als països, però de cap manera no n’hi ha prou per a les societats d’aquests països, per a nosaltres, que encara no veiem enlloc un alleujament, ni una millora mínimament discreta.

Aquest és l’envit i aquesta és la raó principal de la protesta. Que prosseguirà.

PD. Espere que el policia, els policies, que han pegat d’aquesta manera que tots hem vist aquell xiquet de Tarragona siguen apartats del servei i qüestionades les ordres que han rebut o el comandament o l’entrenament o el que siga que haja creat aquest seu comportament, simplement intolerable. (VÍDEO)
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012
Demostració de força Massiva manifestació antiretallades
La segona vaga general de l’any atura la indústria i el transport Tanquen més botigues que en la protesta del 29-M

No feia ni vuit mesos de l’última gran aturada i, entremig, hi ha hagut desenes de manifestacions antiretallades i actes de protesta de tot tipus, així que el gran perill d’aprofitar la convocatòria de vaga de Portugal per estendre-la al sud d’Europa era que, almenys a casa nostra, el cansament i el desànim guanyessin la partida a l’enuig. No va ser així: el malestar social és tan gran que la resposta va tornar a ser contundent. Veure el sou encara més empetitit o tancar la paradeta durant tot un dia és un gran esforç, a hores d’ara, però ho van tornar a fer milers de persones. A la tarda, l’afluència a l’acte central de la jornada, la manifestació que va recórrer el centre de Barcelona, va ser massiva.
Com a la capital catalana, a les manifestacions convocades a la resta del territori s’hi van aplegar tant vaguistes com no vaguistes, ja que encara que no tothom està a favor de la forma de protesta, sí que genera consens l’afirmació més repetida ahir pels sindicats: cal un canvi de polítiques perquè les retallades només estan portant més recessió i més misèria. Ho van reiterar els sindicats de tot Europa, ja que la d’ahir va ser la primera mobilització unitària de la crisi. Només a Espanya, Portugal i Xipre la crida de la Confederació Europea de Sindicats va tenir forma de vaga general, però també es van fer aturades parcials a Grècia i Itàlia i manifestacions i actes de protesta a la resta d’estats.
La guerra de les xifres
A Catalunya, la indústria i el transport, parats -excepte en hores punta-; la sanitat, reduïda als serveis d’urgència; les escoles, amb serveis mínims, i nombroses botigues, mig obertes, van ser una constant. Més enllà d’aquesta evidència, la guerra de xifres està servida [vegeu gràfic].
Segons els sindicats, es tracta d’una vaga “històrica” amb un seguiment més elevat que en l’anterior convocatòria, ja que va ser seguida pel 85% dels treballadors, enfront el 82% del 29M. El govern va limitar la xifra al 17,1%. Les patronals també van minimitzar-ne l’impacte.
Sigui quina sigui la font, el que està clar és que la gran indústria va tornar a liderar la protesta. Grans empreses com ABB, Cobega, Printer, Seat i Nissan, amb forta consciència de classe, van secundar totalment la protesta. Segons els sindicats, el seguiment en aquest sector va ser “superior al 95 per cent”, amb els polígons aturats i també punts clau com Mercabarna.
Segons les dades de Red Eléctrica de España, el consum d’energia va baixar ahir un 12,7% respecte d’un dia normal. En el transport també es va evidenciar ahir que no es tractava d’un dia normal. Els serveis mínims es van complir, tot i que al matí amb alguna excepció provocada per actes vandàlics, com la crema de pneumàtics o punxades de rodes. Les escoles també garantien assistència bàsica, però molts pocs pares hi van portar els seus fills. El mateix va passar a la sanitat, on en molts centres van limitar l’activitat als serveis d’urgència. Segons els sindicats, el seguiment a l’ensenyament va ser del 90%, mentre que a la funció pública, del 86%.
El govern va donar dades a la baixa, i va indicar que es va sumar a la protesta el 24,7% del personal de l’administració de la Generalitat, el 10,4% dels treballadors dels centres públics de salut i el 31% dels professors de centres públics de primària i secundària. Estima que a la indústria van respondre el 35,7% dels convocats.
El comerç, gran baròmetre del malestar perquè sempre és més reticent a abaixar persianes, va tenir un comportament desigual. Segons la Confederació de Comerç de Catalunya, que agrupa uns 90.000 botiguers, van tancar una quarta part dels comerços. Segons la patronal, el seguiment va ser més gran que el 29-M per “les actuacions de piquets informatius i les advertències sobre un possible boicot a les botigues que estiguessin obertes”. De fet, aquest cop, i a diferència de la protesta anterior, el popular mercat barceloní la Boqueria va decidir tancar portes a la una del migdia precisament per l’arribada d’un tercer piquet.
Recerca de noves vies
Al barri barceloní de Sants, la fruiteria de la cadena Servifruit de la Rambla Badal lluïa un cartell en què explicava que la direcció estava “d’acord amb els motius de la vaga”, però no en la forma d’expressar-los. S’han de buscar “altres maneres de protesta” que no perjudiquin les famílies i les petites empreses, que no es poden permetre “tancar ni un dia”.
Són moltes les veus que ahir demanaven noves vies per expressar el malestar. Els sindicats, però, van advertir que si no hi ha canvis -i a Espanya l’executiu ja ha avisat que el full de ruta no s’altera- les mobilitzacions continuarian.”No pararem fins que no ens tornin tot allò que ens han tret i que ens ha portat a la ruïna”, avisava ahir el secretari general de la UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez.
Es va cap a un model de societat en el qual la classe mitjana serà cada cop més petita i pobre
Antònia Gil
SECRETÀRIA GENERAL USOC
LES FRASES
No pararem fins que no ens tornin tot allò que ens han tret i que ens ha portat a la misèria i la ruïna
Josep Maria Àlvarez
SECRETARI GENERAL DE LA UGT
Protestes també massives

La manifestació d’ahir també va ser multitudinària a Girona, on més de 13.000 persones van respondre a la crida sindical en una jornada de vaga que va tenir un ressò desigual depenent dels sectors. La indústria i els transports van liderar l’aturada, tot i que va ser menys seguida pel petit comerç i als autònoms.
A Tarragona, on un menor va resultar ferit durant una càrrega policial, es van manifestar unes 20.000 persones, una xifra, segons els sindicats, insòlita, tot i que segons Pimec el seguiment de la vaga va ser del 15,4%. A Lleida, entre 6.500 i 12.000, segons les fonts, van secundar la concentració.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012 – 09:53h
Una protesta que cal interpretar

La vaga general convocada ahir per protestar contra les polítiques oficials d’austeritat a tot el continent europeu va tenir un seguiment irregular i difícil de quantificar objectivament, però una resposta important en les protestes organitzades al carrer. Un fet que demostra que, al marge del grau d’acord o desacord amb la fórmula de la vaga general com a eina de pressió, la ciutadania està arribant a uns nivells d’incomoditat que fan necessàries vies per expressar el malestar i la protesta. Sortir al carrer de manera massiva, com ja s’ha vist en els últims mesos a Catalunya, és una manera de forçar els polítics a dissenyar canvis en sintonia amb la majoria social. Una altra cosa és que la magnitud de la protesta d’ahir es pugui comparar amb l’última gran manifestació als carrers catalans, i la prova més palpable és que els partits que van donar suport a la mobilització d’ahir quedaran lluny d’obtenir una majoria representativa a les urnes en les imminents eleccions que s’han de celebrar al país.
La desconnexió evident entre el malestar social i el suport electoral de les formacions que intenten liderar aquest sentiment d’indignació no pot, tanmateix, portar a subestimar el corrent de fons de desconfiança en la política que això pot generar. És cert que a Catalunya la via sobiranista ha sabut enllaçar amb força encert la reivindicació nacional amb l’esperança d’un país socialment més just. Però aquest missatge no pot quedar simplement en el terreny de la consigna o l’estratègia electoral, sinó que ha de comportar una reflexió real i una reorientació de les polítiques públiques que permetin demostrar que la lluita de Catalunya és una via de millora del benestar general.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 15/11/2012 – 09:55h
I ARA QUÈ?
“De la protesta d’ahir a la manifestació, molt comprensible i justificada, cal passar a la proposta. I que no ens vinguin amb frases fetes, de vol gallinaci. Ja no se les creu ningú”
I ara què? La vaga general ahir es va desenvolupar de forma desigual, mentre que la manifestació va transcórrer en general de forma positiva, si bé els radicals van acabar patrimonialitzant la jornada amb incidents deplorables. Però, i ara què? Qui serà capaç de passar de la protesta a la proposta? Qui serà prou intel·ligent i honest com per fer un plantejament realista que realment afavoreixi la gent? Perquè per sobre de tot, tinguem present que la situació és molt complexa, perquè avui dia l’economia es mou a nivell global. D’aquí a pocs anys tot indica que la primera economia mundial serà la xinesa, que s’aprofitarà del fet de ser barata donat que treballa sense drets socials de cap mena. A Europa tenim una economia cara precisament perquè, després de moltes lluites sindicals i amb el consens entre socialdemòcrates i democristians, es va construir l’Estat del benestar. Però com es pot mantenir l’Estat del benestar amb una competència creixent de països que prescindeixen de qualsevol dret laboral? Aquesta és la gran pregunta que s’han de començar a plantejar els sindicats, i també els partits polítics. De la protesta d’ahir a la manifestació, molt comprensible i justificada, cal passar a la proposta. I que no ens vinguin amb frases fetes, de vol gallinaci. Ja no se les creu ningú.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 15/11/2012
Un sindicalista heroic
El noi del sucre. Si que han envellit els sindicats!
Isidre Molas, que assisteix lleial, però silent, a l’enfonsament del socialisme català, va publicar anys enrere els escrits de Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1887-1923). Ahir, ja que el protagonisme era dels sindicats, vaig tornar a fullejar els textos d’aquell pintor de parets que va ser empresonat diverses vegades i va caure als 36 anys, assassinat. En una època prou més difícil que la d’ara, quan els obrers no tenien ni drets ni protecció, quan a Barcelona les bales i les bombes suplantaven gairebé sempre els arguments, el Noi del Sucre intentava construir una força sindical que, sense perdre llibertat, tingués capacitat d’articulació política. Entre presons i atemptats, va viatjar per tot Espanya jugant-se-la per modular i solidificar la CNT. Els seus l’acusaven de polític; i als burgesos no els convenia un moderat. Assassinat, la CNT va quedar en mans de l’anarquisme extremós, rival simètric de l’extremisme dretà. El Noi del Sucre se la jugava fins en la qüestió catalana. L’any 1919, sostenia a Madrid que els obrers catalans no temien la independència, ja que -argumentava- el catalanisme genuí era l’obrer, essent el burgès només instrumental. El contrast entre aquest heroi d’ahir i el tarannà burocràtic del sindicalisme d’avui provoca malenconia. La campanya estava posant en evidència que, al marge d’un parell de líders, els nostres polítics són mediocres. Qui els ha col·locat?, pensem. Però la vaga ha servit per recordar-nos que la malaltia de la cosa pública està molt estesa. Els sindicats han envellit tan malament com els partits.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121115/54355226203/un-sindicalista-heroic-antoni-puigverd.html#ixzz2CHQm0Ugm
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 15/11/2012
Més protesta antiretallades que vaga

La vaga general celebrada ahir a Catalunya i a tot l’Estat per protestar contra les polítiques d’austeritat va tenir un seguiment una mica superior a la de fa vuit mesos -centrada en la reforma laboral- i, sobretot, més participació en les manifestacions, que van tenir un to cívic no enterbolit per la violència d’alguns grups radicals a la nit.

La protesta -emmarcada en una convocatòria europea que també va ser important a Portugal i testimonial a Itàlia, Grècia i altres països- arriba amb un atur desbocat i amb la polèmica dels desnonaments molt viva i ha de ser llegida com l’expressió d’un malestar creixent per la manera com la crisi està castigant els sectors més desafavorits i les classes mitjanes.

Ara bé, més que d’èxit de la vaga pròpiament dita, amb un seguiment important però parcial, s’ha de parlar d’una adhesió bastant general a una protesta que desperta simpaties transversals. Perquè aquest cop els sindicats han sabut anar més enllà dels arguments de caràcter laboral i han obert el focus de la seva reivindicació per connectar amb una inquietud majoritària i plural contra les repercussions econòmiques i socials de les retallades. Precisament, aquest qüestionament ideològic de l’austeritat, que depassa l’àmbit sindical, ahir també es va fer palès amb una jornada de campanya electoral de perfil baix, en què només el PP va mantenir els actes previstos, i amb els líders de la resta de partits, tret de CiU, presents a la manifestació.

El fet que la convocatòria fos d’àmbit europeu donava a aquesta cita un caràcter de contestació internacional, amb la mirada posada no només a Barcelona i Madrid, sinó també a Brussel·les i Berlín.

De fet, ahir mateix la Unió Europea va sortir al pas de la situació espanyola amb un missatge contemporitzador: no caldran retallades addicionals a les ja fetes o previstes durant el que queda del 2012 i el 2013.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 15/11/2012 – 10:18h
Majoria nacional
Els processos d’emancipació nacional no són mai viables si no compten amb el suport d’una majoria nacional clara i evident.
Els processos d’emancipació nacional no són mai viables si no compten amb el suport d’una majoria nacional clara i evident. Així ho indica una observació elemental a allò que s’ha esdevingut al llarg dels segles i ho sabem prou bé, nosaltres mateixos, amb un simple cop d’ull a la nostra història. Els moviments col·lectius van, de vegades, molt lents, sobretot quan s’acompanyen de canvis de mentalitat en el si de la societat, però, en ocasions, una conjunció de factors, amb algun d’inesperat, fa que totes les dinàmiques puguin accelerar-se. És el que ha passat ara, amb la crisi econòmica, que ha fet prendre consciència de la inviabilitat de la dependència a molta gent que, fins fa quatre dies, no ho havia ni imaginat.

Al llarg de tot un segle, el catalanisme d’esquerres ha estat federalista i el catalanisme conservador s’ha esforçat per canviar Espanya, intervenir-hi i influir en la seva política. L’un i l’altre han fracassat, perquè a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres i, també, perquè allà no tenen la més mínima intenció de compartir estat amb ningú que no siguin ells i, doncs, no accepten cap influència o intervenció externa. Al llarg de cent anys, l’independentisme ha estat tan existent com, alhora, minoritari. Tant és així que el 1989 el Parlament, per primer cop en la nostra història nacional, votava una resolució sobre la independència de Catalunya que només va comptar amb tres vots a favor (Àngel Colom, Miquel Pueyo i jo), sobre un total de 135…

Al llarg de dues dècades, les coses han anat canviant prou com perquè ara siguem en un punt molt avançat del camí. I és obvi que l’independentisme ha crescut gràcies a la incorporació que hi han fet persones, col·lectius i partits polítics que, fins ara mateix, hi estaven en contra i, fins i tot, n’havien combatut i menyspreat la idea, constantment. Però, a una majoria nacional que defensi la independència, tan sols s’hi pot arribar a partir de les noves adhesions provinents dels que no han estat independentistes en sa vida, ja que, altrament, continuaríem sent minoria. Cal, doncs, que els independentistes de tota la vida estiguem contents amb els nous companys de viatge cap a la llibertat, perquè això vol dir que les nostres idees, finalment, han acabat imposant-se a les consciències i triomfant. Sense sumar els que mai no havien estat independentistes, mai no serem independents.

Es necessita, doncs, molta comprensió, mà esquerra i generositat per part dels independentistes històrics, en relació als nouvinguts a la idea alliberadora. No és qüestió d’exhibir múscul, trajectòria o pedigrí, davant d’aquells que no en tenen que, per cert, són majoria. I, justament per aquest motiu, fóra estúpid de fer-ho en relació a les persones que han fet un canvi honest i sincer. Però tampoc es tracta d’arronsar-se davant d’aquells altres que, descoberta la Mediterrània, pretenen donar lliçons a tort i a dret, amb la fe característica de tot convers. I això val per a tothom, persones i partits, gent del carrer o comtes, diaris o ràdios, tertulians o professors universitaris. Perquè hi ha conversions tan espectaculars que, al seu costat, sant Pau caient del cavall no és més que un simple amateur. I més miracles que anirem veient, en el futur. Benvinguts al club! Com diria Raimon, “tu, ja m’entens”…
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 15/11/2012 – 10:20h
ELS ANTIVAGA
“Els sindicats que tenim són de mentalitat antiga. De discurs desfasat i en molts casos trampós”
Així com hi ha polítics (molts, no tots) que s’entossudeixen en erigir-se en els grans promotors de l’antipolítica, hi ha sindicalistes (molts, tampoc no tots) que ens diuen que són els grans defensors de vagues com les d’ahir, mentre que realment en són els grans contraindicadors. Els uns i els altres, per la seva actitud, pel seu desfasament i per la seva desconnexió de la realitat social de molts ciutadans, creen la reacció contrària a aquella que teòricament busquen o diuen defensar.

Dimarts nit ho vaig veure tot escoltant el sempre ponderat i educat Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT Catalunya. Amb ell pots parlar, discrepar-ne i no es crispa. No es pot dir el mateix del seu homòleg de Comissions Obreres, Joan Carles Gallego. Però d’ell, d’Álvarez, com de Gallego, encara és hora que escolti una frase clara de condemna de l’acció dels piquets violents. Hi han tornat. Una vegada més.

Els preguntes si no estaria bé que condemnessin piquets que dimarts nit, a quarts d’onze, ja havien agredit un conductor de bus i li havien rebentat els vidres del seu vehicle. Creus que la resposta serà senzilla, però no. Contesten com el polític més instal.lat i presoner del seu discurs alienígena. I així, durant tres minuts de resposta a una pregunta de deu segons que es podria haver respost amb el mateix espai de temps, et donen mil voltes per no venir a condemnar més que “els poderosos” i els empresaris que “no respecten el dret a vaga (ni al treball perquè no el promouen com cal ni el volen just)”. Però, dels piquets violents, res. Ni mu.

I la lògica més elemental els contestaria que el més equànime, just i ponderat seria denunciar els abusos en general. Els dels “poderosos”, els dels empresaris “que no respecten el dret a vaga”, i els dels cavernícoles que agredeixen persones que legítimament creuen que un dia en què uns senyors d’uns sindicats decideixen que tothom ha de fer vaga ells tenen el dret a decidir per si mateixos, i per exemple a prioritzar els diners que cobrarà aquell dia, i que a molt pocs els sobren. Però no. No els surt fer una cosa tant elemental i de calaix.

I parlen de la història i de les conquestes socials i d’un munt més de conceptes que en la seva retòrica anacrònica sona a tan buit i fals com en boca del professional de la cosa pública més políticament correcte. I això mentre als mitjans veiem estampes de gent humil assetjada per obrir un petit comerç o un bar (en precari) en dia de vaga general. Veiem insults a gent que pateix la crisi tant o més que aquells que els insulten i agredeixen, en teoria, en defensa dels seus interessos.

I després es pregunten com és que les seves manifestacions ja no omplen com les d’abans. Com és que les seves vagues ja no tenen l’impacte d’abans. Com és que molta gent si no comparteix el seu model de vaga és en part per ells. Pels sindicats que tenim. De mentalitat tan antiga. De discurs tan desfasat i en molts casos trampós. Critiquen els polítics per allunyar la ciutadania de la política. Però, fet i fet, ells vénen a fer el mateix respecte del món sindical. Són la seva pròpia antimatèria. En dies com els d’ahir, els grans antivaga.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 14/11/2012
La vaga, un avís pel 2013

A l’espera de les dades de les vagues convocades a Europa en contra del deteriorament del clima social, comença a congriar-se com deia fa poc Jacques Attali aquelles condicions socials que han portat a esclats en el passat històric del continent. Recordem com els reguerons de pólvora encenien els focs el 1830, el 1848 o el 1870. Europa gràcies a la Unió Europea i al capitalisme renà de forta component social enfront de l’anglosaxó més ultra liberal ha assolit una fita gens fàcil aquest darrer quart de segle en el seu conjunt: estendre la democràcia amb defectes fins als Urals i compartir com a patrimoni comú l’Estat del benestar.
Però ara estem contra les cordes per culpa d’una crisi global de model econòmic basat en el consum desaforat, pel descontrol del món de les finances que anul·len els poders polítics sorgits democràticament de les eleccions; i per l’obsolescència de les estructures d’Estat al sud d’Europa sobre inflades per un model assistencial de repartiment de fons i inviables genèticament en el cas dels estats jacobins del triangle París-Roma-Madrid -per ser models que desincentiven la innovació i l’esforç en el treball dels territoris que en són tractors-.
La impassibilitat dels dirigents del sud d’Europa s’anomenin Rajoy, Monti o Sarkozy/Hollande davant el qüestionament de fons del seu model d’Estat i la rigidesa de l’eix anglogermànic que malgrat tenir estats més eficients són reacis a plantejar un canvi de fons en les regles de joc més perverses del capitalisme està posant nervioses a un creixent nombre de capes populars. Que no essent conscients dels canvis que s’acosten, si que es temen o comproven que s’estan fent en detriment de les capes mitjanes i baixes.
Aquesta vaga general europea és un avís per a què algú agafi el guant del que el jesuïta i economista Gaël Giraud anomena el risc de nou crash del 2013, sinó es reglamenta immediatament els fluxos financers especulatius i la UE no inpulsa un enorme pla d’inversions públiques per impulsar el canvi de model energètic, cap una economia sostenible, l’única que pot salvar el món i posar Europa un altra cop al davant del progrés.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 15/11/2012 – 10:40h
Necessitem la millor policia

Hi ha d’haver sancions. En benefici del prestigi dels Mossos d’Esquadra, la policia democràtica que garanteix els drets dels ciutadans d’aquest país, almenys dos mossos de l’Àrea Regional de Recursos Operatius han d’adonar-se que la seva conducta d’ahir a Tarragona va ser lamentable. Un nen de 13 anys va quedar ferit en una imatge que taca de sang una jornada essencialment pacífica.

És impossible pensar que cap policia -ni ningú- vulgui agredir un nen. I, de fet, el video sembla indicar que el cop de porra que va patir el menor anava dirigit contra un manifestant que s’escapava. Però, a partir d’aquest moment, amb el nen i la família a terra, no hi ha justificació possible per als dos cops que reben per part d’un segon mosso. I encara menys que peguessin amb la porra fins a tres vegades a una noia que, simplement, els recriminava la seva acció. Si es vol suport cívic a feines perilloses com la d’ahir al vespre a Via Laietana, els Mossos no han de donar un cop de més.

Hi ha d’haver sancions, deia. Però també hi ha d’haver disculpes públiques per part dels responsables polítics del desplegament i ha de quedar clar si, com assegura la família, els agents van incomplir el deure d’auxiliar el nen ferit de la forma més diligent possible. N’esperem massa, dels Mossos. No ens poden fallar.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 15/11/2012 – 10:44h
Sis mesos després
La vaga -amb més voltatge a Catalunya- serveix al Govern per enviar un senyal d’advertència a Berlín
Sis mesos després del 29 de març, la segona vaga contra el Govern de Mariano Rajoy ha transcorregut amb moderada agressivitat des del poder i més angoixa al carrer. Menys hostilitat des de dalt, més amargor des de baix. Els coixins estan cedint, la pobresa s’expandeix i el nombre de persones en una situació desesperada és cada vegada més gran.

Amb tot, no hi ha, encara, un incendi social a Espanya. N’hi havia prou amb passejar ahir al vespre per la Gran Via de Madrid i fer atenció als manifestants que anaven a la plaça de Neptuno: gent del poble, treballadors, funcionaris, alguns amb les banderes de plàstic dels sindicats, altres amb banderes republicanes; rostres relaxats, ciutadans d’un país democràtic fent ús del dret de manifestació. I el mateix passava al passeig de Gràcia de Barcelona.

Al març, el Partit Popular, el Partit Alfa de les classes mitjanes espanyoles, confiava en poder guanyar per majoria absoluta les eleccions autonòmiques a Andalusia i buscava una derrota moral dels sindicats. No es va produir ni una cosa ni l’altra. Mig any més tard, la situació ha empitjorat per a tothom. El sistema polític ha perdut credibilitat i el patiment social s’ha expandit. El Govern espanyol necessita convèncer el Directori Europeu que la corda no es pot tensar gaire més i obtenir algun tipus de respir: rebaixar el cost financer del deute, amb rescat o sense.

Només amb aquesta rebaixa, el president Mariano Rajoy pot travessar un terrible any 2013 amb cert horitzó de millora per al 2014 i el 2015. Les declaracions d’ahir del comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris, Olli Rehn, es poden interpretar, amb totes les adversatives que es vulguin, com un cert suport a Espanya. El Directori comença a prendre nota del fum que surt del sud d’Europa. La recent visita de la cancellera Angela Merkel a Portugal es pot interpretar en la mateixa clau. A Portugal també hi va haver ahir una vaga potent.

No sembla que siguem en camí d’un nou 1848. Hi haurà molta tensió, molt més patiment, molta regressió social, una erosió més gran dels sistemes polítics i no poques tensions territorials -ho estem veient, està passant-, però seria erroni confondre el vivaç expressionisme d’internet (una impremta a cada butxaca), amb la proximitat d’un 1848: aquella fenomenal onada revolucionària que va acabar amb la Restauració absolutista del congrés de Viena i que va obrir pas a una cadena de canvis de signe liberal i a la cristal·lització del moviment obrer organitzat. El 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar el Manifest comunista.

La vaga ha estat dura, ma non troppo, i serveix al Govern de Mariano Rajoy per enviar un senyal a Berlín: atenció, que Espanya comença a fumejar. I a Barcelona no s’han repetit les escenes del 29 de març, quan un edifici sencer de la plaça Urquinaona va estar a punt de cremar, després d’una acció perfectament coordinada d’un grup d’encaputxats. No ha estat, tanmateix, una jornada del tot pacífica. A Catalunya la tensió social té més decibels i aquesta és una realitat significativa que la bandera estelada no pot esborrar ni absorbir.

Crisi social i crisi amb l’Estat, aquesta és l’especificitat nacional catalana. El 25 de novembre també es decidirà en quin punt es creuen les dues línies.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121115/54355225974/sis-mesos-despres-enric-juliana.html#ixzz2CHc9ke2P
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Crits i renou a l’espera d’aclarir la situació del local que ocupava l’Espai Mallorca
La propietat dels baixos del carrer del Carme no és de titularitat municipal Xarxes socials Envia l’article Imprimeix l’article

L’endemà que tanqués l’Espai Mallorca, represenants de Crits i renou, el grup d’amics de l’antic espai constituïts en assemblea, que volem tornar-lo a obrir al mateix lloc, es reuniren amb un membre de l’ICUB. En aquella reunió es van assabentar que l’edifici és de l’ajuntament, però els baixos que acollien l’Espai Mallorca pertanyen a un privat. Dies després, Crits i renou parlà amb la propietat que els va aclarir una mica més la situació: el Gremi d’Editors Balear va deixar a deure uns diners i la propietat l’ha demandat. Fins que no s’aclareixi la demanada, el local es mantindrà tancat.

Joan Tomàs Martínez, representant de Crits i renou, ha explicat a VilaWeb: ‘En aquest punt d’impàs mirarem d’obtenir els millors arguments possibles per convèncer el propietari que ens llogui l’espai a nosaltres i desestimi altres ofertes, si li arriben.’

Desanimat? ‘No, només estem davant d’un canvi d’escenari. Però les dues darreres assemblees han anat molt bé, han estat molt productives en idees. No estem desanimats.’

Fa pocs dies el tinent de batlle de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, declarava a l’agència Europa Press que s’oferia com a interlocutor amb la propietat per assegurar la seu de l’Espai Mallorca. En aquest sentit, el representant de Crits i renou assegura que els va sorprendre l’actitud de Ciurana, perquè no han parlat en cap moment amb ell i en la reunió amb l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona) no es va parlar d’aquesta possibilitat. ‘No vull que s’entengui que estic desautoritzant el senyor Ciurana, ni molt menys, hi veig molt bona intenció, només que vam quedar sorpresos.’

S’ha parlat amb l’Ajuntament de la possibilitat de trobar un altre espai, que no sigui el del carrer del Carme número 55? ‘No ens ho hem plantejat. Això seria un ‘pla B’ que ara per ara no contemplem.’

Dilluns vinent Crits i renou es torna a reunir en assemblea i l’ordre del dia girarà al voltant de la negociació amb la propietat del local. També volen parlar amb el Gremi d’Editors per conèixer la seva versió. El gremi no ha retirat res del local i, per tant, l’espai es manté igual que el dia que es va tancar.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012 – 10:03h
Algemesí, País Valencià
Van ser els veïns els qui van prendre amb valentia la bandera
Els veïns de l’avinguda del País Valencià a Algemesí (Ribera Alta) han guanyat aquesta setmana una batalla petita però altament significativa. L’Ajuntament, governat pel PP, havia intentat canviar el nom del seu carrer pel d’avinguda de la Comunitat Valenciana. Els veïns, però, s’hi van oposar i han acabat obligant a tirar enrere la proposta del batlle. Proposta especialment conflictiva perquè, seguint la polèmica iniciativa del batlle de Xàtiva, el d’Algemesí també havia vinculat el canvi de nom de l’avinguda a la retirada dels honors municipals que encara té el general Franco.
De fet tot va començar igual. Els regidors de la coalició nacionalista Més Algemesí van presentar una moció al ple per exigir que els honors al dictador foren retirats finalment. Com a Xàtiva, el batlle d’Algemesí va manipular de forma indecent la moció posant com a condició indispensable el canvi de nom de l’avinguda. Els regidors de tota l’oposició van abandonar el ple i van protestar enèrgicament.
Però de fet van ser els veïns els qui van prendre amb valentia la bandera. Van exigir una reunió a l’Ajuntament en què ells van votar amb totes les seues mans alçades contra el canvi de nom, davant l’estupefacció dels regidors del PP, que van començar a fer-se enrere i a dir que de fet era una iniciativa que els havia vingut forçada “des de València”. Divendres, sota una pluja notable, els veïns i molta altra gent del poble van fer una nodrida manifestació pel carrers del centre mentre l’Ajuntament s’anava embolicant en una confusió jurídica que cada vegada l’acorralava més.
Tant és així que la pressió popular ha pogut més que l’obsessió censuradora del PP i el carrer mantindrà el seu nom amb orgull: és i es dirà avinguda del País Valencià. D’un País Valencià el nom del qual els populars afirmen sense escrúpols que és il·legal -tancant els ulls al fet que és al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia mateix-. D’un País Valencià que en realitat els populars temen perquè saben que és l’autèntica alternativa al seu mal govern.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
L’Ajuntament d’Algemesí desisteix de canviar el nom de l’Avinguda del País Valencià
Els veïns s’havien oposat al canvi per ‘Avinguda de la Comunitat Valenciana

L’ajuntament d’Algemesí, governat pel PP, s’ha fet finalment enrere i no canviarà el nom de l’Avinguda del País Valencià per Avinguda de la Comunitat Valenciana. El batlle ha fet arribar una carta als veïns on demana disculpes i reconeix que ‘ha de prevaldre per damunt de tot la voluntat dels veïns’.

La decisió de retirar el nom a l’avinguda, tot afirmant que l’expressió País Valencià ‘és il·legal’ havia topat amb les protestes dels mateixos veïns que primer en una reunió amb el consistori van votar a mà alçada i de manera unànime per a conservar el nom del carrer i que divendres passat es van manifestar pel centre de la població

L’orígen de la polèmica era la proposta el mes de setembre del partit polític local Més Algemesí de retirar els honors que la ciutat encara dóna al general Franco. Més Algemesi integra a nivell local els militants del Bloc Nacionalista Valencià, d’Esquerra Republicana del País Valencià i independents.

Tal i com ja va passar a Xàtiva el PP va modificar la moció i va afegir un punt pel qual vinculava la retirada dels honors a Franco amb el canvi de nom de l’Avinguda del País Valencià per Avinguda de la Comunitat Valenciana. En aquell instant els membres de l’oposició, Més Algemesí, PSPV-PSOE i Esquerra Unida, van abandonar el ple per a no ser còmplices de la maniobra.

Davant la tensió creada l’equip de govern va convocar dimarts sis a la nit els veïns a una reunió. on aquests van deixar clar amb el seu vot que estan en contra de l’actuació del grup popular i de l’equip de govern. Posteriorment es van manifestar divendres per la mateixa causa.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
iTODAY – 15/11/2012
Catalan pride
The heart of Catalunya can be found in the food, architecture and sheer spirit of its people
They numbered in the hundreds, ranging from the man-mountains to the quick-footed and the nimble. The sturdiest men at the base and lower levels of the human tower; the younger and more agile teenagers and children scrambling up their shoulders and torsos to form a new tier.

To the heady burst of trumpets and drums, the young children, who look no older than five or six, climb their way to the pinnacle – accompanied by lusty cheers from the crowd – holding on for a split second before scrambling back down. Sometimes six storeys are formed; sometimes, a gravity-defying 10. The human tower dismantles quickly but systematically and, soon, the ones at the lower levels tremble no more from the strain. The seemingly superhuman castellers, as the human castle builders are called, then erupt in triumphant roars and pump fists until it’s time to build another tower grander than before.

This 200-year-old Catalan tradition must be one of the greatest spectacles of human unity and strength. And we were treated to an unforgettable showcase last month at the biennial regional competition held at Tarragona’s Tarraco Arena Placa (thank you, Tourism Catalunya!). But even without the official or media passes, any traveller can join in the fun by buying a ticket. Up to 5,500 people pack into the bull ring in this town 100km south-west of Barcelona and just over an hour by train to watch the different collas (or groups) of the region attempt to dethrone the previous champion. Each colla has a different shirt colour, and a panel of judges awards points based on the tower formation and whether the castellers have ascended and descended without falling.

We were super-pumped to catch the competition because the night before, during a guided walk around the Roman ruins in the city, we stumbled upon a colla. Veteran casteller Josep Sant Joan told us that practice is held twice a week year-round, with gym training for those at the base and physical and mental training for those bound for the top of the towers.

“Even though you can prepare well, luck is important,” the iron-chested Josep added. We wished him well and went on our way.

The human towers even made it to UNESCO’s Intangible Heritage list in 2010. To the people of Catalonia now renewing calls for independence from Spain, the tradition is an integral part of their identity and cause. (Catalans head to the polls on Nov 25 to decide if they want to stay as it is within Spain or take on more autonomy and control in managing their resources instead of relying on the central government.) Needless to say, the colourful red and yellow Catalan flag hung proudly from many balconies in Barcelona and in every surrounding region we visited.

The Catalan factor

Besides unabashed patriotism, the can-do attitude and creativity of the Catalan people were on generous display during our time there. Take Ramon, our guide at the Colonia Guell (15 minutes away by train from Barcelona). After losing his job, he decided to throw himself into learning all about his hero Antoni Gaudi, the man synonymous with Catalan architecture and responsible for sending hordes of tourists into Barcelona to snap his genius seen in Sagrada Familia basilica, Parc Guell and La Pedrera. Gaudi also designed the church at Colonia Guell. The colony was built by textile magnate Eusebi Guell in the late 19th century. Like many industrialists during that period, Guell built a colony to house his factory workers. What he did differently, was to try to build the best-looking colony with amenities for his workers – the highlight of which is the church.

Gaudi wasn’t the only Catalan modernist architect in his day. There was also Lluis Domenech i Montaner, whose elaborate and gorgeously sunlit Palau de la Musica Catalana is worth a visit, and Josep Puig i Cadafalch, who designed Casa Marti where the intellectuals of his time hung out in. Catalan architecture sought to distinguish itself, to assert their difference from the rest of Spain. And Gaudi and gang’s unique form of architecture is a source of great pride for the Catalans.

Food for thought

The same could be said about their cuisine. Catalans take their food seriously and there’s even Fundacio Institut Catala de la Cuina (the Catalan Culinary Institute) set up in 1996 to research on the history of Catalan cuisine and preserve the recipes. And of course, there’s the renowned Ferran Adria. The master chef might have closed El Bulli, but he has a new venture in Barcelona – Tickets, a tapas bar he opened with his brother Albert that feature some of the greatest hits of El Bulli like marinated olives and liquid ravioli. Also recommended is a beer-stop at Fabrica Moritz Barcelona at Ronda de Sant Antoni, 39. Home to the largest microbrewery in southern Europe, the Jean Nouvel-designed space serves food and also houses a wine bar. Its owner, the Moritz family, which owns the Catalan beer brand Moritz, has exciting plans in the pipeline including a concept store – selling cool accessories with the Moritz brand including Brompton bicycles – and a Daily Zone selling bread by celebrated breadmaker Triticum.

For a tasty treat of what Catalan cuisine is while seeing Barcelona’s most unforgettable sights, hop onto Gourmet Bus, a new concept launched in July by Julia Travel. A specially retrofitted bus takes visitors past all the major attractions including the Arc de Triomf, Casa Batllo, the beaches and Barceloneta, the former fishermen’s district. The three-hour tour priced at 95 (S$148) per adult makes a dinner stop at Montjuic hilltop, where you can watch a chef putting the finishing touches to a four-course meal designed by Michelin-star chef Carles Gaig in the bus’ kitchen.

A cheaper food-themed jaunt around Barcelona is the gourmet walking tour, costing just 18 (www.barcelonaturisme.com). It takes visitors largely around the Barri Gotic (the atmospheric Gothic quarter) and makes stops at La Bocqueria market and several other small patisseries and cafes that have been around for over a century. You’ll also get clued in to cool trivia, such as why so much pork is eaten in Barcelona.

Catalan food has also found ways to innovate and fuse with other cuisines. My favourite meal was at El Japones, a Japanese tapas restaurant with style and substance in equal parts by the Tragaluz Group (www.grupotragaluz.com). The family business operates about 20 other eateries around the city, and prices at El Japones have been deliberately kept affordable, with many menu items costing less than 10. Every dish was a winner – from the black cod with grilled mustard and miso sauce, to the vegetables with Japanese dressing.

Sated and intoxicated on the beauty and energy of this region, it was clear to me why the Catalans have so much to be proud of.

The writer’s trip was made possible by Cheaptickets.sg and Tourism Catalunya.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012
ALBERT RIVERA, CAP DE LLISTA DE CIUTADANS “No hi ha cap greuge contra Catalunya”
“Embolcallar-ho tot amb l’estelada… home! Anem a Ítaca retallant i amb l’euro per recepta?”

“Els catalans estem maltractats per la corrupció i els que han fet de Catalunya un pastís a repartir amb els amics”

15/11/12 02:00 – BELLATERRA – ALUMNES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Albert Rivera Foto: ANDREU PUIG.
1
2
3
4
5
6
7
Notícies relacionades
Preguntes de primera
Només cal saber-se-les
Canals relacionats
Canal: Eleccions al parlament 2012
Canal: Catalunya vol viure en llibertat
ESCOLA
“Ni espanyolitzar ni catalanitzar. Hem de ser persones lliures. Que es preocupin del fracàs escolar”
LERROUX
“El lerrouxisme dividia la societat, que és el que fa Mas. Nosaltres no volem bàndols”
DEMOCRÀCIA
“La transició ciutadana pendent no és una qüestió catalana, l’hem de fer a tot Europa”
CONDONACIONS
“No pot ser que els bancs estiguin embargant la gent i als partits els condonin el deute”
FINANÇAMENT
“Se n’haurà de parlar, és un debat legítim, però Mas vol trencar el sistema autonòmic”
CRISI
“En sortirem si reactivem l’economia en comptes d’ofegar-la”
SABINA
“Si utilitzar l’himne d’un país en aquell país és una provocació, és que alguna cosa passa”
PROMESES
“Alguns diuen que si som independents tindrem menys càncer. Això és enganyar la gent”
A vostè l’han comparat amb Lerroux, que l’any 34 va pactar amb la CEDA per accedir al govern. Si C’s tingués possibilitats de governar, pactaria amb Plataforma per Catalunya?
LLUÍS MUÑOZ
Em sorprèn molt que gent que no se’n recorda pràcticament ni del que ha passat els anys 90 i 2000 se’n recordi del que va passar als anys 30 i em compari amb persones que s’han estudiat. Evidentment la política de C’s no té res a veure amb el lerrouxisme. És el contrari. El lerrouxisme dividia la societat, que és el que està fent Artur Mas, dividir la societat en dos: els bons catalans, el millor de Catalunya, que va dir dels que van sortir l’Onze de setembre, i el pitjor, que suposo que som els que no vam anar a la manifestació. I nosaltres no volem bàndols, sinó una Catalunya de tots, plural, diversa, bilingüe, en convivència amb la resta d’Espanya i la resta d’Europa. Ara, hi ha persones com el propi Mas, que intenten fer veure que qui vol dividir en dos bàndols son els grans defensors de la convivència. Dit això, els pactes són legítims quan s’expliquen. El que em sembla una estafa és que algú pacti amb aquells amb que abans ha dit que no pactaria, com han fet CiU i PP. Nosaltres no farem pactes que no haguem dit, però estarem a favor de fer un govern que garanteixi la convivència, el respecte de l’ordre constitucional i el compliment de la legalitat democràtica, que evidentment, no es farà amb qui vol trencar la convivència, que són CiU i Esquerra, sinó amb els que volen una Catalunya de tots, que podrien ser el PSC, el PP o en alguns temes socials, ICV.
I Plataforma?
LLUÍS MUÑOZ
És un partit que no està al Parlament i per tant no tenim cap consideració al respecte, però és evident que no pactem amb partits que jutgen la gent per la seva raça o per la seva religió.
El seu lema és “millor units”. Creu que Espanya tracta Catalunya com es mereix?
MIREIA SANZ
Jo no acostumo a personificar els països, això és un concepte molt propi del nacionalisme.Som 47 milions d’espanyols i set milions de catalans; per tant, ni Espanya maltracta, ni Espanya se sent, ni Catalunya és o Catalunya pensa. Dit això, a mi em sembla que no hi ha cap greuge ni conspiració mundial contra Catalunya, sinó una mala situació econòmica arreu d’Espanya; una mala gestió a Catalunya igual que a la resta de comunitats, amb la caixa buida i unes retallades brutals; i també corrupció. I alguns no volen que parlem d’això en campanya i ho consideren un atac contra Catalunya, però tenim un president de la Generalitat amb les seu escriptures de la seu del partit embargades al jutjat arran de l’espoli del Palau. En això sí que estem maltractats els catalans, per la corrupció i per persones i partits que han convertit Catalunya en un gran pastís a repartir entre amics, companys i coneguts. Ho estem veient ara amb les privatitzacions i renovacions de peatges a concessionàries d’autopistes que estan més que pagades. Però Catalunya no és cap pastís, i els catalans tenim dret a que quan a finals de 2013 s’hagi de parlar del model de finançament, tinguem un model propi que proposem en funció de la Catalunya que volem. Nosaltres el tenim i el vam proposar, però Mas no vol un model de tots els catalans dintre d’Espanya, sinó un model per trencar el sistema de finançament autonòmic. La nostra és una proposta de concòrdia, de millora del sistema, de transparència, però no perquè estiguem agreujats per haver nascut a Catalunya, sinó perquè dins un estat federal, o descentralitzat, hi ha debats legítims com aquest, que també es dona cada quatre o cinc anys a Alemanya o als Estats Units.
Ha valorat les conseqüències d’usar a la campanya l’himne espanyol? És una provocació?
ALODIA QUESADA
Si utilitzar l’himne d’un país en aquell país és una provocació, alguna cosa passa. No sé si a Obama el consideren un provocador, però posa la bandera americana i l’himne en cada acte del seu partit. Nosaltres posem les notes de l’himne, i usem la lletra cedida per Sabina, amb sis catalans que recitant-la, recitant un poema que jo subscric, perquè no parla d’aquelles dues espanyes antigues, ni de l’Espanya dels territoris, tribal, feudal, sinó de la dels ciutadans, d’una Espanya moderna, oberta, real, tangible. Jo crec que l’himne de Sabina reflecteix això, i lògicament no és cap provocació. És més, si avui aquest és un dels tres vídeos més vistos al Youtube a tota Espanya és precisament perquè hi ha molta gent, independentment del color polític i del lloc d’on sigui, que sap que aquesta visió d’Espanya és bastant més moderna que la del passat o la tribal dels territoris.
S’està usant sistemàticament la metàfora del matrimoni per parlar de la relació Espanya-Catalunya. Quin paper té la immigració en aquest model de família? Seria una filla adoptada? Quines possibilitats té de ser acceptat com un ens ciutadà actiu?
GEISEL GARCÍA
A mi no m’agrada parlar de matrimoni perquè no hi ha dues parts. Catalunya forma part d’Espanya i a més, insisteixo, som 47 milions de cònjuges, i amb opinions molt plurals. Dit això, em sembla que la gent que ha vingut d’altres parts del món ho ha fet buscant prosperitat, feina, una estabilitat i també un espai comú, en el cas de qui ve d’Iberoamèrica, perquè hi ha una facilitat tant cultural com lingüística per a treballar i viure a Catalunya, al conjunt d’Espanya i dins de la Unió Europea. I ara es poden trobar justament amb què, estant aquí, hi hagi un procés de secessió, de ruptura amb la resta d’Espanya i fins i tot de sortida de la UE. Nosaltres, en el camp dels drets civils, proposem que hi hagi més convenis de reciprocitat entre països perquè els col·lectius estrangers que viuen a Catalunya i el conjunt d’Espanya puguin votar i participar en la vida pública.
Què els diria a aquells que creuen que ja només es pot crear una societat democràtica catalana real partint de la creació d’un nou estat?
SARA CENTELLAS
Que la transició ciutadana pendent l’hem de fer a tota Espanya i a tota Europa. No és una qüestió catalana, sinó que tenim dèficits democràtics al conjunt Espanya i d’Europa. No hi ha llistes obertes, ni podem triar els nostres diputats. I els partits ni fan primàries obligatòriament, tot i que alguns les fem voluntàriament, publiquen els seus comptes, com sí hem fet nosaltres a la nostra web, ni expliquen quins deutes tenen condonats per la banca que després executa les hipoteques de la gent. I tampoc tenim un president d’Europa escollit pels europeus, i per això passa el que passa, que cadascú fa la seva, ni un parlament europeu amb competències veritables. Els problemes que tenim en part venen també d’una Europa que és un grup de buròcrates que no estan fent una Europa dels ciutadans, sinó dels lobbies, i d’una Espanya que s’ha de reformar, però no trencar. La solució no és canviar de país, sinó reformar-lo. La prova és que Catalunya té menys democràcia, perquè no hi ha llei electoral, i tenim els mateixos problemes de corrupció i de falta de transparència que a la resta d’Espanya. Per tant, jo els diria que se sumin al projecte de reforma d’Espanya i d’Europa. Si volen sentir-se més catalans o menys espanyols, això és un altre tema, un tema de sentiments, però que participin d’un projecte polític que és Espanya i Europa.
Vostès al programa diuen que el preu de les matrícules ha de correspondre al cost de la formació. Jo a primer de periodisme vaig pagar 900 euros de matrícula; a segon, 1.400, i a tercer, 2.300. Quant pagaria jo amb vostès l’any que ve?
ESTHER MARCO
Doncs no ho sé perquè no sé què pensa fer la conselleria d’universitats. Nosaltres el que vam demanar per donar suport a qualsevol reforma universitària era que cap persona per la seva condició social o econòmica quedés sense poder accedir a la universitat. I això vol dir que cal tenir en compte la renda de les persones. Estem pagant un servei públic que volem i defensem, però alhora també la gent ha de saber quant val estudiar a la universitat. Ara, que ho sàpiguen no vol dir que ho paguin. Però també estarem d’acord que hi ha gent que pot pagar 1.400 euros, o 2.000, i qui no. El que passa és que l’escala que han fet, o que diuen que han fet, no té la transparència que nosaltres vam demanar. No podem no saber per què s’han apujat els preus. I hi ha un altre debat, que és el de la reforma del mapa universitari. Hem de tenir universitats duplicades, o especialitzades i amb beques per poder tenir accés al transport o a un pis d’estudiants? Potser ens ho hem de replantejar. Catalunya no és Estats Units. Tenim uns desplaçaments de 100 o 200 quilòmetres, i molts pisos buits. Per tant, hem de buscar mecanismes. Podria haver una especialització a l’Autònoma, una altra a Girona i una altra a Lleida. Jo no crec en la universitat de butxaca, sinó en una universitat pública, potent i especialitzada, i aquest debat no s’ha produït perquè hi ha polítics que no volen debatre sobre això no sigui que algú s’emprenyi, però el que hem de garantir és l’accés a la universitat, no que la tinguis al costat de casa.
Vostès proposen que totes les escoles espanyoles ofereixin l’ensenyament optatiu d’una segona llengua espanyola. Quina finalitat té i què aporta als estudiants que no resideixen en territoris on es parlen aquestes llengües?
ESTEFANÍA GARCÍA
Diuen que la cultura no ocupa lloc. I en un país on tenim la sort de tenir quatre llengües oficials, sembla que estudiar català, o gallec, o euskera, hauria de ser una opció, perquè en algunes universitats s’està estudiant àrab, i és bo saber àrab, o francès, o anglès. Per què no una llengua del teu país? Optatiu, evidentment, perquè allà on no són oficials, no pots forçar ningú. Però si et ve de gust estudiar-la, per què no?
Però, a Canàries, quina finalitat tindria estudiar català?
ESTEFANÍA GARCÍA
Doncs la mateixa que estudiar àrab, suposo: conèixer una llengua. Hem de canviar de xip, i més amb una llengua que és del teu país, que en una Espanya plural ha de ser un patrimoni de tots. Igual que hi ha optatives per estudiar cinema en la carrera de dret, es pot oferir llengua catalana, o llengua galega. La paradoxa és que nosaltres ho proposem i hi ha partits nacionalistes que no ho volen, perquè passa a ser una llengua de tothom, i ells volen que sigui un instrument de construcció nacional i d’identitat pròpia, i no conjunta.
Proposen la derogació del nivell C de català per treballar en estaments públics com ara la universitat. No creu que els professors haurien de ser un model també en el tema de les llengües, i que les puguin fer aprendre perquè no es formin guettos?
MARTA VIGNAGA
Nosaltres volem que el català sigui llengua vehicular i obligatòria -juntament amb el castellà, com diuen les lleis, tot i que no es fa- en l’ensenyament obligatori. L’ensenyament universitari ja no és obligatori, i aquí el que hi ha és llibertat de càtedra i excel·lència i universalitat, i el que volem és que la llengua catalana no sigui una trava per tenir professors que vinguin d’altres parts d’Espanya o del món, perquè a la universitat no vas a aprendre català, sinó una carrera determinada, matemàtica, o física, o dret. El català, igual que el castellà, l’aprens en l’educació obligatòria. Si ve aquí un senyor i vol fer les classes en anglès, o en català o en euskera, i hi ha una traducció o una fórmula d’entendre’l i ens interessa que vingui, no posem traves nosaltres mateixos. Per això demanem que als professors no els puguis forçar a tenir un nivell lingüístic, que no els jutgis per la llengua que parlin. És més, hi ha professors catalans de tota la vida que com van estudiar durant el franquisme, no tenen el nivell C, però parlen perfectament el català i han tingut problemes per accedir de vegades a determinats concursos.
En l’ensenyament obligatori, vostè parla de les aules de la vergonya en referència a les aules de benvinguda pels immigrants. No seria una manera perquè no es tanquessin?
MARTA VIGNAGA
Una cosa són les aules d’acollida, que serveixen perquè quan algú accedeix tingui un reforç, i nosaltres hi estem a favor, i una altra aquests espais com els que van posar en marxa a Vic i Reus, que estan fora del sistema educatiu. No em sembla bé que a la gent se la tregui de l’ensenyament obligatori per fer una mena d’immersió cultural quan arriba a Catalunya. I aquestes aules de benvinguda educativa, una forma molt maca de dir-ho, molt eufemística, són una manera de dir-li a algú que no pot entrar encara a l’escola i que es quedi al marge del sistema educatiu fins que estiguis preparat. Jo crec que això no és constitucional. Jo no puc estudiar amb la meva filla a casa meva perquè jo cregui que és millor que anar a l’escola. I l’administració pública no hauria de crear aquests espais-guetto, aquestes bombolles culturals, sinó aules d’acollida dins del sistema per reforçar una incorporació més ràpida.
Quines mesures proposa C’s per solucionar la crisi?
CRISTIAN NARANJO
Aquest és un debat europeu. I a Espanya, tant Zapatero com Rajoy com Mas estan pujats en un dogma que és que d’aquesta crisi sortim retallant sanitat, educació, sous de funcionaris, pujant l’IVA, l’IRPF… I s’equivoquen. Sortim si reactivem l’economia, en comptes d’ofegar-la. Cal ajudar els emprenedors a muntar empreses, que el crèdit arribi d’aquestes caixes d’estalvi intervingudes amb diner públic i que es faciliti la contractació perquè la gent surti de l’atur, que s’abarateixi la contractació, no l’acomiadament. L’altre dia comentava Antonio Asunción, un exministre del PSOE que ara dóna suport a C’s, que estem obsessionats en fer un banc dolent i es preguntava per què no fem un banc bo. Saps què és injectar 70.000 milions d’euros de crèdit a l’economia real en un moment en que estem ofegats? Plantejo obrir una part del FROB a donar crèdit a la gent. I també una redistribució de la riquesa: no podem renunciar a Catalunya a 300 milions d’euros de l’impost de successions per grans fortunes, i alhora matxacar la gent pujant-li el tram d’IRPF català, que és el més car d’Espanya. I l’euro per recepta el paga igual el senyor Mas que una senyora amb fibromiàlgia que cobri 800 euros de pensió. I un altre debat: jo sóc partidari de gastar menys i millor, però, ¿hem suprimit diputacions, a Espanya? No. Hem suprimit consells comarcals, a Catalunya? No. Tenim mil televisions a Espanya i la meitat pràcticament públiques, i a Catalunya n’hi ha unes quantes. Però això no es toca. Per què? Perquè els partits polítics hi fiquen el nas, i afecta el seu clientelisme. Tot això que estic dient no és la solució màgica, ho passarem malament, però si amb una mà apliquem austeritat a allò que és prescindible, no al que és imprescindible, i amb l’altra comencem a injectar crèdit i facilitats de contractació, potser canviem les coses. Si no, ho tenim complicat.
Europa no té molt a dir. Els que manen en l’economia ara són Xina i els Estats Units.
NOM DE L’ESTUDIANT
En l’economia mundial, sí. Però els que ens estan pressionant perquè tornem els deutes són entitats financeres de determinats països d’Europa. Com que no hi ha un president europeu, cadascú defensa només el seu, i la senyora Merkel, legítimament, defensa els alemanys. Però algú defensa l’interès que Europa no se’n vagi en orris? I que Espanya i Itàlia necessiten més temps per poder tornar el deute? Ens estan posant topalls de dèficit que és impossible complir. Si l’únic que fas és pujar l’IVA, matar el consum, pujar l’IRPF i retallar sous públics, l’economia se’t mor. Hauríem de fer economia expansiva i l’estem fent restrictiva. Els que hem treballat a la banca sabem que una entitat té dos clients preferents: el que té molts diners i el que déu molts diners. Apliquem això a Europa. Qui deu més diners? Espanya i Itàlia. Doncs renegociem el deute.
Diu que el nacionalisme català ha evitat que la gent parli de la gestió de l’actual govern amb el discurs independentista, desatenent problemes com el dèficit o l’atur. No creu que la gent ha abraçat l’independentisme precisament per això? I quina solució planteja?
NATALIA CARO
És que quan canalitzes el malestar popular i li dius a la gent que tot el que passa és culpa de la resta d’espanyols, el problema és que la gent s’ho cregui. Jo entenc que pugui haver gent que tingui el sentiment de no voler ser espanyola, com pot haver-hi gent que no vulgui ser europea, és molt legítim, però una cosa són els sentiments i una altra és l’economia d’un país, la política, el marc de convivència. I jo a aquesta gent el que els diria és que sobretot siguem ciutadans crítics. No només amb el govern, sinó amb tots els partits, amb la vida pública. A nosaltres ningú ens dirà que som antiespanyols per criticar Rajoy i les seves mesures. I al senyor Mas també se li ha d’exigir per les coses que està fent o les que no està fent. Ens va dir que el tripartit era un desastre, i en part era raó, però al final del seu mandat fracassat ell té 250.000 aturats més que el tripartit, un 42% més de llistes d’espera a la sanitat pública i gairebé 20.000 empreses que han tancat. És un fracàs estrepitós. I tot és culpa de la resta d’espanyols? No. Part de la culpa la té el govern d’Espanya, part la té Europa, i part la té el govern de Catalunya. Però embolcallar tot en una gran estelada i dir que la solució és la independència perquè he vist que ens anem a Ítaca… home! A Ítaca amb l’euro per recepta? A Ítaca pujant la gasolina? A Ítaca retallant en salut i ensenyament? I hi ha dificultats a totes les comunitats. Ens estan venent una espècie de greuge contra Catalunya quan el que hi ha és una crisi brutal i un debat sobre redistribució de riquesa, gestió econòmica i prioritats.
Si vostè acabés entrant al govern, podria assegurar que no hi hauria més retallades i pujades d’impostos?
MARTA VIGNAGA
No, perquè seria mentida, i per això no ho faig. El que dic és que si hagués de fer retallades, prioritzaria, i si hagués de pujar un impost seria a qui té més, no menys. I si algú diu que cal pujar aquest cèntim sanitari però que quan pugi l’economia el traurà, d’acord, però el que no val és retallar drets i no dir que es fa de forma conjuntural. Aquí es critica molt els servidors públics, però ens oblidem que servidors públics són els metges, els jutges, els policies, els professors. Potser el que sobren són estructures polítiques. I aquest debat el podem fer partits que som lliures, que hem nascut al segle XXI, que no volem ni mantenir aquestes estructures ni ser-hi sinó que volem reformar el país. Ho estem intentant però costa, perquè topes amb un mur, que no és ideològic sinó de sistema.
Jo trobo que sobren promeses, i que no se sap com governarà algú fins que ho fa, perquè quan ja té el poder, tot canvia. Personalitzant, vull que em diguin, si tens una preparació, una carrera determinada, que tens dret a un futur, les coses clares. El que no està bé ho sabem tots, però no es pot dir només que això no em serveix, sinó què es farà, i com.
MARTA VIGNAGA
Tens raó, però hi ha dos tipus de promeses. Un exemple: jo no puc dir avui que crearé 300.000 llocs de treball, com prometen molts. Hi ha partits que diuen que si som independents tindrem menys càncer, i això, independentment de la ideologia, és prendre el pèl a la gent. Jo no puc dir que aconseguiré que la UE canvii la seva política i reactivi l’economia espanyola. El que puc dir és que si em toca ser-hi, defensaré que ens estem equivocant no reactivant l’economia, i proposaré que s’ajudi els empresaris a contractar gent que està a l’atur, i que la gent que estigui a l’atur es pugui formar. Però t’enganyaria si et digués que perquè tens dues carreres i estàs molt ben preparada tindràs un lloc de treball segur. El debat ha de ser de model, perquè qui crea els llocs de treball són els treballadors i els empresaris, no els polítics. Nosaltres podem ser com els bons àrbitres, que no se’ns noti, però massa sovint som els protagonistes. De vegades els polítics ens queixem de que no els ciutadans no ens comprenen, i matem el missatger, però el que hem de fer és analitzar quin missatge estem donant, perquè aquí hi ha bona part del divorci que hi ha entre els ciutadans i la política. I si la relació i el compromís entre el partit i els ciutadans fos molt més directa, això milloraria. Els diputats de C’s cada tres setmanes fem trobades al Parlament amb la gent, amb els nostres electors. Volem recuperar aquesta confiança des del realisme.
En l’ambit de la corrupció i la transparència, què pot aportar el seu partit a la forma de governar aquest país?
MARJORIE GRASSLER
Nosaltres a principi de la legislatura vam presentar un pacte anticorrupció amb 10 punts molts clars, valents, concisos, a tots els partits polítics i i la resposta va ser el silenci. Per exemple demanàvem que els parits polítics siguin responsables civils subsidiaris dels casos de corrupció, o que hi hagi un pacte polític perquè els partits retirin els imputats per corrupció de les seves llistes. En aquesta campanya, C’s ha publicat els seus comptes, els seus comptes bancaris i la no condonació dels deutes. I hi ha partits que tenen sis o vuit milions d’euros condonats per entitats financeres on tenen el nas ficat, a més. Bankia i Caixa Catalunya tenien dos exministres del PP o el PSC al capdavant, amb 11.000 milions de forat del PSC a Caixa Catalunya i 22.000 a Bankia. És un problema de sistema, que és opac. Volem que la llei electoral reculli un sistema transparent de finançament,i que es prohibeixin les condonacions de deute.Això ho vam proposar i PP, PSC i CiU hi van votar en contra, perquè tenen condonacions de deutes. No pot ser que la gent sigui embargada quan deixa de pagar tres rebuts i els partits no paguin els seus deutes perquè hi ha favors entre les caixes i els partits.
Però això també passa per falta de voluntat política
NATALIA CARO
Per descomptat. Amb voluntat política això ho canviem en un quart d’hora. Aquest és el problema, que els que han de pitjar el botonet al Congrés o el Parlament, voten que no. Si diguessin sí, tindríem llei electoral a Catalunya, un pacte anticorrupció, llistes obertes, primàries als partits i els comptes publiques. C’s, per ser coherent, el que fa és complir amb tot això voluntàriament.
Què opina sobre les declaracions de Wert sobre espanyolitzar alumnes catalans
MIREIA SANZ
Que em semblen tan malament com les de la consellera Rigau quan tres mesos abans va dir que estava orgullosa que l’escola catalana fos un lloc per catalanitzar els alumnes catalans. Ni ens han de catalanitzar ni ens han d’espanyolitzar. Ens han de fer persones lliures, hem d’estudiar història, matemàtiques, filosofia… , i preocupar-nos de que a la OCDE Espanya és el país número 27 en fracàs escolar i de qualitat educativa, i això és un drama, i de que a Espanya, Catalunya encapçala el rànquing de fracàs escolar juntament amb la Comunitat Valenciana. D’això s’haurien de preocupar Rigau i Wert. Jo crec que a PP i CiU els interessa que no parlem de tot això, de que en comptes de 25 alumnes per classe en tindrem 35, o de que Rigau ha tret una hora a la educació pública, no a la privada. En comptes de barallar-se en públic i després pactar junts les retallades, el que haurien de fer Wert i Rigau es debatre com s’han de complir les sentències del Suprem o el Constitucional, o com introduir l’anglès com a tercera llengua vehicular a l’escola, cosa que també estaria molt bé.

1. SARA CENTELLAS PORTET.
Estudiant de segon de Periodisme. 19 anys.
2. ESTHER MARCO ALONSO.
Estudiant de tercer de Periodisme. 20 anys.
3. MARGORIE GRASSLER.
Estudiant de màster de Comunicació i Educació i de màster d’Investigació en Periodisme. 26 anys.
4. MARTA VIGNAGA GALLI.
Estudiant de máster de Comunicació i Educació. 34 anys.
5. NATALIA CARO GÁLVEZ.
Estudiant de màster de Comunicació i Educació. 29 anys.
6. ESTEFANÍA GARCÍA FLEITAS.
Estudiant de segon de Comunicació Audiovisual. 21 anys.
7. GEISEL GARCÍA GRAÑA.
Estudiant de doctorat en Comunicació i Periodisme. 27 anys.
8. MIREIA SANZ ESTAPÉ.
Estudiant de doctorat en Periodisme. 27 anys.
9. ALODIA QUESADA.
Estudiant de doctorat en Periodisme. 27 anys.
10. CRISTIAN NARANJO ROS.
Estudiant de tercer de Periodisme. 27 anys.
11. LLUÍS MUÑOZ PANDIELLA.
Estudiant de tercer de Comunicació Audiovisual. 20 anys.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 15/11/2012 – 10:34h
Entrevista a Joan Herrera, candidat d’ICV-EUiA
“El PSC ja no pot ser el pal de paller de l’esquerra nacional”

El candidat d’ICV-EUiA Joan Herrera té molt clar que Catalunya ha de convocar un referèndum la propera legislatura i que el resultat ha d’estar pactat amb l’Estat i la Unió Europea. L’ecosocialista també afirma que la UE està segrestada per les polítiques liberals de Merkel, i que el president Mas les celebra i les acata sense dir res. Des d’ICV-EUiA reivindiquen un projecte que garanteixi els drets socials i que eviti la exclusió social.

Totes les enquestes apunten a un increment d’ICV. Detecten l’entrada de vots d’antics socialistes?
Tenim molt bones expectatives. Els vots no són dels partits, són de les persones. Nosaltres no demanem a la gent que canviï d’idees, sinó de partit, el que les defensi millor. Pensem que hi ha molta gent indignada amb la situació actual que s’ha mobilitzat: els metges i metgesses, els “iaioflautes”, les dones, s’han fet vagues generals, s’han posat samarretes grogues… Esperem que les mobilitzacions socials es converteixin en articulació política.

Per què creu que el PSC té aquesta fuga de vots?
El principal problema del PSC és la falta de credibilitat en els eixos nacional i social, però també les polítiques socials del govern Zapatero, en especial per la reforma de la Constitució i la llei d’estabilitat pressupostària que prioritzava el pagament del deute públic, la reforma laboral o les retallades dels funcionaris. A més, la manca de credibilitat com a partit d’esquerres i com a partit catalanista.

A Catalunya hi ha moltes opcions d’esquerres. Massa esquerra per poc país?
Durant aquesta legislatura al Parlament s’ha demostrat que només hi ha hagut un partit, Iniciativa, que ha fet oposició a les polítiques de retallades. I al carrer una massa social d’esquerres mobilitzada per diferents causes. Per tant, el que cal per canviar les coses és reconvertir la mobilització social en vots. Cal més esquerra per un bon país.

Després de les eleccions s’ha de produir un acostament entre PSC i ERC?
En aquests moment a Catalunya es necessita un front contra les polítiques d’austeritat salvatge i de retallades, de Merkel, Rajoy i Mas. Aquest és el nostre objectiu, on ICV-EUiA és una part necessària, però no suficient.

Però fins ara no s’ha arribat a cap punt en comú. Massa personalismes?
L’esquerra és plural i és bo que sigui així.

Digui’m. Al seu entendre per què va fracassar el projecte del tripartit?
Per una banda, com a la resta de governs, el va afectar la crisi. També li va mancar capacitat de comunicació. Nosaltres reivindiquem el llegat del govern d’esquerres, i val a dir que el país ara està pitjor que fa dos anys. Només cal mirar les dades d’atur, educació, salut, pobresa…

Però es poden impulsar polítiques socials si no hi ha diners i si Europa obliga a aplicar una política d’austeritat?
Ens podem permetre una societat amb fractura social i exclusió? La solució és com es redistribueix la riquesa. Merkel proposa i Mas ho celebra i ho acata. El president s’ha passejat per tot Europa presumint de retallades. Mas actuaria de la mateixa manera, la prova és la supressió de l’impost de successions.

Molta gent no es creu que si vostès governessin no retallarien. De fet, el primer ministre francès, François Hollande, també ho deia i, al final, ha hagut de retallar…
Jo no estic d’acord amb Hollande, i de fet els Verds francesos i el Front d’Esquerres s’han oposat a la votació del Pacte Fiscal Europeu que marca els objectius de dèficit. Nosaltres defensem un canvi en les polítiques econòmiques de la UE. Dit això, és cert que Hollande fa caure el gruix de les retallades sobre els qui més tenen, amb impostos als rics o sigui que ja m’agradaria que, com a mínim, Artur Mas ho apliqués de manera similar.

Què en pensa del nou projecte polític que ha engegat Ernest Maragall?
Jo també comparteixo amb Ernest Maragall que el PSC ja no pot ser el pal de paller de l’esquerra nacional.

I podríem trobar un punt en comú entre la CUP i vostès?
Podríem trobar molts punts en comú. Per això és important el màxim d’unitat entre les forces que fan oposició a les polítiques neoliberals.

Creu que es convocarà el referèndum la pròxima legislatura?
Si és per nosaltres, sí. Però això dependrà de la voluntat de la composició del Parlament de Catalunya.

Per a vostè, què vol dir que Catalunya tingui un Estat propi?
L’Estat propi vol dir que a partir de la pròpia sobirania es pot establir una nova relació federal o confederal amb l’Estat o ser present directament a la UE.

S’ha de tenir la mà estesa amb Espanya?
La mà estesa sempre s’ha tingut, però ara és el moment de resoldre i desbloquejar la situació d’igual a igual.

Però si l’Estat no està d’acord a pactar, Catalunya ha de tirar pel dret?
Catalunya ha de fer la consulta, però sigui quin sigui el resultat s’haurà de pactar amb l’Estat i la Unió Europea.

Quines polítiques de cohesió social s’han de tenir en clau europea ?
El problema de la UE és que està segrestada per les polítiques neoliberals que comparteixen Merkel, Rajoy i Mas i cal definir un projecte compartit que garanteixi drets socials com la salut, l’educació i que evitin la exclusió social.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Segon vídeo d’en Sharif: ‘Els catalans no tenen un exèrcit, tenen el poder del seu vot’
El misteriós novaiorquès parla de l’execució de Companys i les tortures a Jordi Pujol

Amb dos dies de retard, però en Sharif, el misteriós novaiorquès que s’ha decidit a parlar de la independència de Catalunya al món, ha complert la seva paraula i ha publicat un nou vídeo, amb el títol ‘Algun dia tots serem lliures’. En aquest cas, en el vídeo, novament molt ben realitzat, parla de l’execució de Lluís Companys, de les tortures a Jordi Pujol a la presó, i es refereix a l’exili d’Irla i de Tarradellas.

‘Els catalans no tenen un exèrcit al darrere, només tenen el poder del seu vot, i per això volen fer un referèndum sobre la independència. Una oportunitat nova de votar’. I acaba dient: ‘Si entre tots fem prou soroll els catalans tindran una oportunitat’.

En aquest vídeo no revela gaire més coses sobre la seva identitat, tan sols diu que és un monologuista i que actua en locals petits. I al començament es veuen imatges en què va al seu barber, a qui ensenya un vídeo amb imatges de castellers que li va fer arribar un tal Roger.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012
FRANCESC VENDRELL DIPLOMÀTIC INTERNACIONAL.La mentalitat centralista de Castella porta on porta
Una comissió de la veritat a Espanya hauria ajudat molta gent a entendre millor els catalans i els bascos

Vendrell (Barcelona, 1940) ha estat aquesta setmana a Barcelona convidat per l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya per participar en una conferència sobre el món que volem. Ell el coneix bé. La seva carrera professional està lligada a l’ONU, de la qual ha estat representant en diversos conflictes arreu del món. Actualment presideix la junta de l’Afghanistan Analysts Network.

El món avui és millor o pitjor que fa cinquanta anys?
Millor. Ara no hi ha dictadures a l’Europa Occidental, l’imperi soviètic ha caigut, la majoria de països europeus són democràcies, a l’Amèrica Llatina la democràcia quasi és universal, fins i tot al món àrab els pobles es volen governar ells mateixos i hi ha una certa democràcia a l’Àsia del sud i el sud-est.
La primavera àrab: real o induïda?
No hi ha dubte que la revolució és real. És massa d’hora per dir si viuran millor que abans, però dependrà de cada país.
Estem millor, però cada dia moren milions de persones per les guerres o la fam, sobretot a l’Àfrica.
Fa cinquanta anys hi havia la guerra del Vietnam i es moria més gent de gana. Ha millorat la qualitat de vida fins i tot al Tercer Món, tot i que queda molt per fer.
Les Nacions Unides no han pogut superar vetos clamorosos, el darrer, el que impedeix intervenir a Síria. Per a què serveix l’ONU?
Des del punt de vista dels drets humans, de l’ajuda als refugiats, és més evident que les Nacions Unides funcionen. Si parlem de pau, és veritat que hi ha conflictes. Síria és un tema molt difícil de resoldre; no hi ha bons ni dolents. A Síria hi ha una dictadura, però no està clar que qualsevol nou règim seria millor que l’actual; no podem dir-ho.
Acabarà el conflicte araboisraelià?
Fa quasi quaranta anys que en parlem i no se’n veu el final. La solució és un estat palestí amb unes fronteres similars a les del 1967. Si no s’aconsegueix els propers anys, hi ha el perill que Israel segueixi la mateixa sort que Sud-àfrica. A la llarga la població majoritària serà àrab.
La crisi ha donat a Alemanya el poder que no va aconseguir amb dues guerres mundials?
A la Segona Guerra Mundial Alemanya volia dominar militarment Europa; aquest no és el propòsit avui. Ara, atès com funciona la UE, Alemanya és el país amb més pes perquè no es va fer la unió fiscal i econòmica abans que la monetària.
És bo per al món un nou govern d’Obama?
Obama era el candidat preferit arreu, excepte per als israelians i els pakistanesos, tot i que hi ha una certa desil·lusió respecte de les esperances que s’hi havien dipositat.
A l’Afganistan, després de tants anys, haurem aconseguit alguna cosa més que dilatar en el temps el retorn dels talibans al poder?
Els afganesos són més conscients que mai que tenen el dret a governar-se a si mateixos. Hi ha hagut, després de la caiguda dels talibans, un mal govern, la mancança d’un estat de dret i una corrupció desmesurada. Això fa que els talibans, que eren menys corruptes, tinguin un espai polític que no els pertocaria si les coses s’haguessin fet bé.
Vostè coneix bé el dret internacional. Catalunya quedaria fora de la UE en cas de ser independent?
No hauria de quedar-ne fora. Si s’independitza contra la voluntat d’Espanya, aquesta vetaria la seva entrada a la Unió.
No hi ha precedents sobre la secessió d’un territori d’un país de la Unió, però.
Si Escòcia el 2014 vota a favor de la independència -que no passarà-, el que quedés del Regne Unit no vetaria l’entrada d’Escòcia a la UE. El Regne Unit té una democràcia més desenvolupada que Espanya.
Per què a l’Estat espanyol no s’és tan civilitzat com al Regne Unit?
Hi ha moltes raons. La principal és que a Espanya no hi ha hagut mai una comissió de la veritat per explicar què va passar entre 1934 i 1975. Si a la gent se li hagués explicat com va actuar el règim feixista contra els catalans, potser ara la resta d’Espanya entendria millor catalans i bascos i hi hauria disposició a dialogar. Felipe González no va voler fer una comissió de la veritat. La mentalitat centralista de Castella porta on porta. Si l’Estat acceptés que Catalunya es pogués independitzar la demanda d’independència segurament minvaria.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Un error en les instruccions pot invalidar el vot dels catalans a l’estranger
Carta d’avís d’un català resident a Leipzig

Benvolguts,

Aquesta setmana he rebut els papers i paperetes per poder votar per correu com a ciutadà inscrit en el CERA. Llegint les instruccions he trobat una contradicció en el procediment a seguir a l’hora de preparar els diferents sobres. He trucat a l’oficina del Cens Electoral de Lleida i certament m’ho han vingut a confirmar. El problema rau en el taló de sol·licitud de reintegrament de les despeses de franqueig (molt important si es vol enviar el vot per correu certificat i no es vol o no es pot, doncs, anar a votar a l’oficina consular). Aquest taló cal retallar-lo d’un dels certificats d’inscripció en el CERA (enviat amb tota la resta de la documentació) i cal signar-lo. Segons el full d’instruccions, aquest petit taló s’ha d’afegir al sobre destinat a la Junta Electoral. Si es llegeixen les instruccions que estan escrites a l’interior dels sobres, es veu que aquest taló s’ha d’afegir al sobre que va destinat al Consolat de l’Ambaixada d’Espanya i NO (!!!) al sobre que va destinat a la Junta Electoral. Si es fa malament, el vot no es comptabilitzarà!!! Així doncs, cal seguir les instruccions que consten en els sobres i no (en aquest punt referent al taló de franqueig) les que consten al full d’instruccions per votar. No sé si ha quedat massa clar el que us acabo de descriure en aquest correu. Es tracta d’una petitesa que, si no se segueix, podria ser causa d’invalidació del vot, segons el que diuen els mateixos sobres en què cal trametre aquestes documentacions. Em sembla una qüestió no gens menor!

D’altra banda, em sembla també molt penós que t’enviïn dos sobres (el que va a la Junta Electoral i el que va destinat al Consolat espanyol) que són exactament del mateix tamany (!). Se suposa que el sobre que va destinat a la Junta electoral s’ha d’introduir en el sobre que va dirigit al Consolat. Si els dos sobres són iguals, ja em direu com podeu fer entrar un sobre dins de l’altre, sense haver de rebregar forçosament un dels sobres (justament el que va dirigit a la Junta i que, al seu torn, inclou el sobre amb el vot).Espero que aquest missatge sigui del vostre interès i d’alguna manera us en feu ressò.

Òscar Bernaus Griñó, Leipzig (Alemanya)
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 14/11/2012
La BBC dóna veu a l’opinió de quatre catalans sobre la independència
Tres es mostres favorables i un n’és contrari

Quatre catalans, tres d’ells que viuen fora, a París, Edimburg i Alemanya, opinen en aquest article de la cadena britànica BBC sobre la independència de Catalunya i el procés que hi mena.

Un d’ells és el periodista del diari Ara Àlex Gutierrez que es pregunta fins on pot arribar Espanya per a aturar l’independentisme, tot afirmant que si arribés a l’ús de la força això seria ‘tòxic’ per a Espanya.

La politòloga Meritxell Ramírez Ollé viu a Escòcia i fa, per això, el paral·lelisme entre la situació escocesa i la catalana, tot reclamant el dret a votar sense por a les amenaces de l’estat espanyol i remarcant que Europa no pot desentendre’s si una majoria dels catalans vol la independència.

Des d’Alemanya Manel Bargalló explica la seva experiència personal havent viscut i viatjat per Espanya durant molts anys i dóna per sentat que no hi ha possibilitats d’entesa. Bargalló, com Ramírez Ollé, també afirma que la Unió Europa no pot deixar passar per alt les amenaces de l’estat espanyol.

La veu discrepant és la del corresponsal de La Vanguardia a París Luís Uria Massana, afirma que l’independentisme català va en contra dels principis de solidaritat i posa en perill el projecte de la Unió Europea. Diu en aquest sentit que la idea que ‘Espanya ens roba’ és simplista i defineix el que està passant com a ‘egoisme fiscal’.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 14/11/2012
Txe Arana no té por: boicot?
Nou lliurament de la sèrie de vídeos amb personatges de la societat civil que contesten el discurs de la por amb el qual Espanya pretén atemorir els catalans
Amenacen de fer-nos boicot. ‘Però hi ha cap boicot pitjor que la manca deliberada d’inversió per part de l’estat espanyol en infrastructures necessàries per al bon desenvolupament econòmic de Catalunya?’. Després de Sílvia Bel i Màrius Serra, avui és Txe Arana, que d’aquesta manera respon les amenaces de boicot. I diu que no hem de tenir gens de por d’aquelles empreses que diuen que abandonaran Catalunya quan siguem independents. Coincidint amb la campanya electoral, VilaWeb publica cada dia un vídeo contra la por, protagonitzat per personatges de la societat civil.

Els vídeos anteriors d’aquesta sèrie:
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Toni Albà i l’humor com a forma de combat
Entrevistem l’actor , que acaba d’estrenar el musical ‘La família irreal’.
Video entrevista amb Toni Albà.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 15/11/2012 – 10:13h
‘La Razón’ creu que a Shakira li “ha pujat l’embaràs al cap” per cantar en català
El diari considera que la cantant colombiana i actual parella de Gerard Piqué “torna a fer el numeret” amb la decisió d’incloure una versió en català del ‘Boig per tu’ de Sau en el seu pròxim disc

‘La Razón’ creu que a Shakira li “ha pujat l’embaràs al cap” per cantar en català. L’endemà que el jugador del Barça i actual parella de la cantant Colombiana, Gerard Piqué, anunciés al programa ‘El món’ de RAC1 que Shakira inclouria una versió en català del ‘Boig per tu’ de Sau en el seu pròxim disc, el rotatiu destaca a la secció ‘Gente’ d’aquest dijous que la cantant colombiana “torna a fer el numeret” amb aquesta decisió.

ETIQUETES

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012 – 09:25h
[VÍDEO] El govern es planteja per primer cop la independència fora de la UE
La cadena nord-americana Bloomberg parla amb un dels homes de confiança del president Mas

Per primer cop des que la manifestació de l’Onze de Setembre va engegar el procés d’independència, el govern de la Generalitat es planteja públicament l’estat propi encara que comporti la sortida de la Unió Europea. Ho fa un dels homes de més confiança del president Artur Mas, el seu cap de gabinet Joan Vidal de Ciurana, en una entrevista a la cadena de televisió nord-americana Bloomberg.

‘Els ciutadans han de poder votar si volen continuar com fins ara o sortir de la unió’, defensa Joan Vidal de Ciurana, que afegeix: ‘La possibilitat de consultar els ciutadans, si el resultat de les eleccions mostra una majoria gran, hi serà’.

La cadena explica que Espanya té dret de vet sobre Catalunya i qualsevol altre candidat a ser nou membre de la UE. I també recorda que Espanya ja ha avisat que no permetrà la celebració de cap referèndum a Catalunya. ‘Si totes les portes del referèndum estan tancades, caldrà que es faci una reunió al parlament català entre els partits per trobar el millor camí per continuar el procés’, afirma Vidal. ‘Si la majoria considera que el procés ha de continuar, continuarem, perquè és el mandat que tindrem del poble’, afegeix.

El cap de gabinet de Mas explica que si CiU guanya les eleccions amb una majoria clara, espera que Brussel·les habiliti Catalunya per mantenir la pertinença a la UE si guanya la independència. A més, Vidal espera que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, accepti negociar sobre el referèndum per respecte a la democràcia com passa al Regne Unit.

Vidal explica que Catalunya necessita en aquest moment demanar diners del fons de rescat espanyol perquè no té accés directe als mercats financers per finançar la despesa de la Generalitat. ‘Si tenim la possibilitat d’esdevenir un estat i negociar directament amb els mercats i presentar les nostres pròpies xifres econòmiques, la situació canviarà’, diu Vidal, i afegeix: ‘El sistema regional autonòmic no ens dóna la possibilitat de sortir a fora i aconseguir diners d’inversors estrangers’.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
el Punt-Avui – 15/11/2012
26-N: una nació dempeus
Caldrà concentrar el vot en aquelles forces polítiques que han assolit el compromís d’exercir el dret a decidir

El 25-N, el vot sobiranista té la gran oportunitat d’espolsar-se tres segles d’opressió nacional i de deslliurar-se d’una metròpoli que ha intentat assimilar-la i que l’espolia impedint la seva construcció nacional i la consolidació de la seva nació. Una metròpoli que, alhora, esquartera la nostra nació: Catalunya-Principat, País Valencià i les Illes Balears. Avui, però, una part de la nació catalana, el Principat, es troba en condicions d’emancipar-se i evitar, així, que els botxins de la nació espanyola facin el mateix que han fet amb la resta de la nació. D’aquesta manera, Catalunya es converteix en la punta de llança d’un esdevenidor de llibertat de la nació catalana.
El 25-N ens hi juguem més que mai el futur, i segur que farem història i els nostres fills i néts demà seran ciutadans nacionals catalans lliures si avui nosaltres no deixem d’aprofitar aquesta escletxa de la història que ens permetrà de canviar-la. Per això mateix, caldrà concentrar el vot en aquelles forces polítiques que han assolit el compromís d’exercir el dret a decidir: CiU, ERC i ICV. Aquestes han de sumar més de 90 diputats i han d’actuar conjuntament des de la pluralitat d’opcions per a produir el trencament democràtic que ens durà al dret a decidir. Jo votaré ERC per assegurar i garantir que totes les passes seran endavant. I ho dic públicament perquè crec que s’ha de ser coherent.
També vull manifestar, però, que cadascú -des del seu vot sobiranista plural- caldrà que es posi darrere del president Artur Mas si aquest no afluixa, ja que rebrà atacs per terra, mar i aire i també, desgraciadament, provinents de l’interior i d’una part de poderosos inconfessables que no tenen més pàtria que els seus interessos. El 26-N el president Mas, segons els resultats obtinguts, tindrà reptes a assolir molt importants. En primer lloc, i tal com ja s’ha compromès, Mas haurà de portar la proposta d’un referèndum al Parlament de Catalunya i al cap de l’Estat. En segon lloc, el president haurà de construir un nou govern, no ja dels millors… sinó dels homes i les dones capaços de resistir i donar la cara. Homes i dones que tinguin un perfil polític consolidat. Ja no s’hi valdran universitaris de prestigi o xitxarel·los… serà l’hora de persones potents, formades, dures i irreductibles que rebran i hauran d’entomar tot tipus de desqualificacions, acusacions i manipulacions i, per entendre’ns, en últim extrem hauran d’estar disposats a encarar la legalitat vigent i les seves conseqüències.
I aquest govern haurà de gaudir d’una estratègia i d’una intel·ligència que el blindi i que li permeti passar al contraatac. El nou govern de CiU -o de coalició sobiranista- haurà de fer grans canvis i cirurgies en la política de comunicació del govern en la línia positiva encetada els darrers dies del projecte Eugeni Xammar. També caldrà respectar i potenciar l’eina que l’Estat espanyol vol destruir prioritàriament: TVC. No hi ha alternativa a la nostra televisió nacional i la CCMA, tot i la necessitat del país, evidentment, de l’existència d’opcions privades que ja veurem en el moment de la veritat si seran capaces de resistir l’ofensiva de l’Estat i dels poderosos. Un altre punt essencial és encarar-nos, sense complexos ni pors, a la ben orquestrada i reeixida campanya contra les “ambaixades” catalanes. El nou govern ha de passar a l’ofensiva creant un nou departament d’exteriors amb nova gent que no tingui ni dependències ni complexos i que porti el conflicte català i la seva realitat a la resta del món. Caldrà dotar-los, doncs, de mitjans i aprofitar potencialitats i realitats ja existents, com certes persones que ja actuen com a tal fora de Catalunya. Aquí, el president Mas ha de buscar el consens de tots els sobiranistes: la batalla no la guanyarem a Espanya, sinó a Europa i al món. Un altre punt a reforçar és el Departament de l’Interior. Ni un any més sense noves promocions policials. No podem deixar espais de sobirania en la seguretat que permetin la recuperació i la visualització dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, els quals ensenyen el múscul de l’Estat. La Policia de Catalunya (Mossos d’Esquadra – Policies Locals) ha d’ésser la nostra Policia Nacional i, juntament amb el Cos de Bombers, ha de consolidar un potent aparell de seguretat per a les nostres institucions i ciutadans. Eixos prioritaris, doncs: quant a comunicació, renovació total, consolidació de la CCMA i ni un pas enrere; quant al departament d’exteriors, convertir-lo en l’eina fonamental per a la internacionalització; quant al Departament de l’Interior, que passi a ésser l’eina que mantingui el país en pau i ordre democràtic davant qualsevol temptació de desestabilització violenta. Aquestes són les estructures d’estat que ja tenim i que cal potenciar.
Amb tot, cal també posar les bases d’altres estructures d’estat. Un nou estat d’Europa no s’improvisa i caldrà protegir el projecte creant un fort servei de risc que prevegi els riscos d’un procés com el que s’albira el 26-N. Equips d’universitaris, experts, alts funcionaris, etc., han de posar sobre la taula del president de la Generalitat i del Parlament diferents projectes per a una nació del segle XXI amb totes i cadascuna de les estructures que tenen els estats moderns. Catalunya no pot ser menys que Dinamarca, Holanda o Noruega. Cal que els temes més conflictius per a una nació que no té estat des de fa segles -com són les aliances polítiques i de defensa- s’estudiïn sense por i sense l’afectació dels tòpics que ja hem sentit en diferents polítics durant les darreres setmanes.
El 26-N ha de generar il·lusió, feina, compromís. Les generacions actuals tindran el deure històric de construir un nou estat després de 300 anys d’opressió nacional que demostrarà que no ens han pogut assimilar, que no ens han pogut doblegar, com ja vam demostrar el passat Onze de Setembre dient al món que hi som i que hi volem ser, i que som més dels que ells voldrien… Som-hi tots a votar el 25-N per a deixar el camí planer cap a la independència nacional d’una part de la nostra nació. I mantinguem també el compromís de continuar la nostra lluita fins a assolir la nació completa.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012 – 10:04h
Escanyapobres
És molt important que la nova república catalana que estem construint estigui vacunada contra els qui posen els interessos al davant de les persones
Ahir a penes em vaig moure de casa -només vaig sortir per passejar el gos i anar a la manifestació- i vaig passar bona part del dia rellegint Narcís Oller. Quins personatges! Si hi ha éssers roïns, gasius, avars i desagradables són l’Oleguer, la seva dona Tuies i el notari Magí Xirinac, que viuen en la novel·la L’escanyapobres, publicada el 1884, un novel·la breu i intensa que s’emmarca en l’enfonsament del món rural i el naixement de l’industrial, representat per l’arribada del tren.
De L’escanyapobres me’n vaig anar a La febre d’or, que és de l’any 1892. Deixa’l anar, en Gil Foix: és un ambiciós fuster que deixa la seva feina i es posa a especular a la borsa amb astúcia, sense que res l’aturi, perquè vol esdevenir un ric burgès. No en té mai prou: guanya molts diners, els perd, i acaba arruïnat. Interessats només pels diners i fer-se rics, aquests protagonistes malignes acaben sols, aïllats de tothom i de tot. De fet escanyapobres vol dir usurer, i els escanyapobres d’ara són els bancs que fan males hipoteques, i també són escanyapobres els polítics que, precisament, en comptes d’ajudar els pobres ajuden els bancs. I què ens ha portat a aquesta crisi sinó una febre d’or -o de totxo-? Narcís Oller, doncs, més de cent anys enrere, fa el retrat d’una societat malalta que també és la nostra. Perquè el que no ha canviat és la naturalesa d’algunes persones que pensen que per fer diners tot s’hi val, i que en canvi els homes i les dones no valen res. Mireu, si no, aquesta reunió PSOE-PP en què intenten posar-se d’acord per trobar una solució als immorals, creus i colpidors desnonaments. A hores d’ara, res de res.
És molt important que la nova república catalana que estem construint estigui vacunada contra els qui posen els interessos al davant de les persones. I que sigui una nació justa i transparent.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 15/11/2012 – 10:06h
Monstruositats
Que ara no es puguin cometre monstruositats, però, no vol pas dir que no se’n puguin dir
La història té una lògica que de vegades sembla impossiblement perfecta. La campanya iniciada pel tan menystingut tripartit per aconseguir un nou Estatut va acabar amb la vergonyosa actuació del PSOE i del PP que culminà amb la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010. Tan sols dotze dies més tard, la frustració popular dirigida contra el menyspreu manifestat per l’Estat es va concentrar en la gran demostració del 10 de juliol. Enguany, el refús de part de l’actual president del govern espanyol de ni tan sols voler sentir parlar d’un pacte fiscal per a Catalunya ha convertit aquell 10 de juliol en només l’assaig general per a la grandiosa manifestació de l’11 de setembre.
Francesc Ferrer i Gironès, en el seu admirable llibre Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la historia, ensenya que el catalanisme emergeix i es manté com una defensa contra l’anticatalanisme, i com aquest ve de ben lluny i ha estat una constant.
Algunes de les expressions més notòries d’anticatalanisme vénen de la ploma de Quevedo. És el protagonista del Buscón qui, parlant de l’únic personatge català ideat per l’autor, diu que era “la criatura más triste y miserable que Dios crió”. Però és del mateix Quevedo la definició dels catalans com “aborto monstruoso de la política”, un dels despropòsits menys insultants que inclogué en La rebelión de Barcelona, ni es por el güevo, ni es por el fuero. Aquell pamflet, de 1641, forma part de la lluita propagandística que acompanyà la Guerra dels Segadors, però és evident que llavors la noció de la monstruositat del sistema governamental de Catalunya ja era un tòpic.
Setze anys abans, en el primer dels quatre reportatges elogiosos que publicà sobre festes celebrades a Barcelona, l’insigne periodista Andrés de Almansa y Mendoza havia escrit quelcom de ben semblant: “Su gobierno es un compuesto, por no decir monstruo.” Tant Almansa com Quevedo es referien al fet que a Barcelona el virrei s’havia d’afrontar amb els interessos representats a la Generalitat per la noblesa, el clergat i la burgesia. Ambdós escriptors veien la constitució catalana com una monstruositat, perquè posava uns límits al poder reial que eren impensables a Castella.
La Guerra dels Segadors acabà, el 1652, amb la rendició de Barcelona després d’un setge que havia durat quinze mesos, i en què van morir molts milers de barcelonins de la pesta provocada per la fam. Aquella monstruositat de debò ens apareix ara com l’anticipació del terrible setge del 1713-1714 que una altra generació de barcelonins va resistir també durant quinze mesos, i en què els van caure a sobre més de 20.000 bombes.
Aquests dies hem sentit veus que inciten a fer ús de la força -l’exèrcit, la Guàrdia Civil- per posar fi a l’actual resistència catalana, però fins i tot el govern espanyol sembla que és conscient que avui dia aquella és una solució impossible.
que ara no es puguin cometre monstruositats, però, no vol pas dir que no se’n puguin dir, i és a això que s’estan dedicant, a ple rendiment, periodistes cavernícoles i prohoms del PP i del PSOE. Hom podria pensar que hi haurà premi per a qui l’hagi dit més grossa.
Ja ho deia en Francesc Ferrer: “De resultes de la catalanofòbia neix la lluita dels catalans per defensar les seves llibertats o reclamar la sobirania.” L’enyorat historiador s’emocionaria si veiés com les veus catalanòfobes estan refermant en aquests moments la reclamació per a la independència de Catalunya.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 15/11/2012
Carta als intel·lectuals espanyols

Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol , en referència a uns coneguts textos d’Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d’ El País no n’hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l’oportunitat d’aquest document, que ni tan sols s’adreça a aquells que feu finta d’estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l’afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d’atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.

No és sols que la vostra professió d’amor a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura arribi tard, sinó que no aporta res a la comprensió que proclameu. Permeteu que us ho digui sense embuts: per a aquesta missió no teniu crèdit. Us caldria una revisió, per a vosaltres dolorosa, d’una perspectiva que neix de la dominació, que de tan assumida ha esdevingut l’angle cec pel qual se us escapa la raó, la humanitat (que reclama humilitat en la base de la comprensió) i, fins i tot, la veritat.

Amb un aplom que deveu al fet de parlar des del vèrtex d’una nació reconeguda, ens acuseu de fer comèdia amb un victimisme de mala fe. Durant dècades heu pres per venalitat la paciència amb què Catalunya procurava una entesa que vosaltres li heu negat fora dels termes que li dictàveu. Sense renunciar al poder institucionalitzat amb les vostres victòries armades, comptàveu amb la nostra memòria de vençuts en la base de la vostra raó. Què n’era de fàcil entendre’s llavors! N’hi havia prou amb l’esbós d’un menyspreu perquè acotéssim el cap i tornéssim al nostre racó amb la cua entre cames. Cap ni un dels que signeu heu alçat mai la veu per condemnar els militars que amenaçaven Catalunya, ni per contradir el discurs de la por que els vostres partits esbomben com a ultima ratio del matrimoni forçat que ens anul·la. Al contrari, us hi aboneu abans d’afirmar amb la boca petita que, si la majoria dels catalans optéssim per la independència, ho prendríeu ” en consideración ” a fi de trobar una solució “apropiada y respetuosa “. Amb llenguatge de buròcrates ens advertiu que des de la vostra graciosa altesa estudiaríeu la solució que a vosaltres us semblés apropiada i que fóra respectuosa amb alguna cosa que no expliciteu, encara que s’endevina en la cínica apel·lació a ” las instituciones que entre todos nos dimos “. No seria, doncs, la voluntat dels catalans, en aquest cas l’única cosa democràticament digna de respecte, el que respectaríeu, car si ho féssiu el vostre manifest resultava balder.

L’Onze de Setembre un milió i mig de catalans vam sortir al carrer per dir al món que estem decidits a realitzar la idea d’un país construït sense vessar sang (i que, per tant, no es podria dir Espanya). Aquesta empresa, d’una grandiositat pròpia del segle XXI, en què es juga la consolidació mundial de la democràcia, exigeix de nosaltres un gran autocontrol, en primer lloc per deixar de mirar-nos en el mirall deforme que ens presenteu. No per contemplar-nos el melic, com afirmeu creient-vos el centre del món; sinó precisament per ocupar el nostre lloc al món. Catalunya ha estat alguna cosa al món quan més impermeable esdevenia a les formes de la vida espanyola. I mai ha estat tan decadent com quan imitava Espanya. Durant el temps que us admiràvem, l’estil xaró, fatxenda, i agressiu, que critiqueu en la vostra dreta i que també és el vostre, el menyspreu de la veracitat i del matís, l’arrogància en què fundeu la vostra eficàcia sovint doblada de picaresca, ens amaraven i dissipaven unes virtuts que eren les nostres i que ens envejàveu tot i negar-les. Que ara ens assegureu respecte amb l’aire d’una concessió feta tard i de mala manera no ens fa ni fred ni calor. Quan cercàvem l’encaix legítim, la vostra mà no la trobàvem. Per arribar on som, hem fet una marrada farcida d’humiliacions i de blasmes, però ens hem carregat de raons i ara les teniu en contra. Són a prova d’amenaces i d’afalacs, pastades com ho estan amb el desengany de generacions. Heus aquí com el nostre encongiment d’aleshores esdevé l’esperança d’avui. I no ens guia un ” profundo sentimiento nacional ” sense correlat objectiu verificable, sinó una història nacional tan o més antiga que la vostra, que es desvetlla i reprèn el seu camí vers Europa i el món. La negació d’un fet de consciència sostingut en els segles per una passió de domini disfressada de comprensió buida el vostre manifest. Sense cap dubte, heu tingut i tindreu alguna ressonància a Catalunya, perquè mai cap nació n’ha dominada una altra sense estintols ni col·laboradors interiors. Però us equivocareu si creieu que podreu afeblir la voluntat del poble català, perquè ni en sou referents ni enceteu idees noves.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 15/11/2012 – 10:29h
Ferreres. Execució hipotecària
Desnonament

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
E Punt-Avuí – 13/11/2012 – 10:31h
Brutalitat
El llenguatge de la brutalitat és el llenguatge que els espanyols entenen millor
La meva mare, que té dues llicenciatures, una sensibilitat artística notable i un talent culinari excepcional, no comprèn per què Rajoy diu que una Catalunya independent obligaria els García a catalanitzar-se el cognom. “Si ha arribat a presidir l’Estat se li suposa una certa intel·ligència”, em deia l’altre dia. Jo vinc d’una família, com moltes del país, que s’ha protegit de l’odi anant amb el ciri a la mà, buscant per sistema explicacions morals i constructives. Però si Rajoy diu el que diu, o si Sánchez Camacho amenaça els avis i els estudiants, o si l’Arcadi Espada tracta el president Mas de malalt mental, o si Marcelino Iglésias compara el catalanisme amb el nazisme, o si Montilla equipara un referèndum d’autodeterminació amb la dictadura de Franco, o si el Garcia Albiol parla de la immigració com si el seu pare no fos un immigrant, és perquè el llenguatge de la brutalitat és el llenguatge que els espanyols entenen millor, catalans inclosos, encara que molts no en siguin conscients.

La unitat d’Espanya s’ha pastat a través de la brutalitat i és per això que el PSC guanyava a Catalunya fent el paper de policia bo, i que el president Mas encara és refractari a parlar d’independència. Aquests dies s’està veient que la fallida d’Espanya és una fallida cultural, i queda clar per què el castellà és una llengua de països pobres i corruptes. La mateixa brutalitat i manca de matís que els polítics utilitzen per tractar el cas català és la que explica la bombolla immobiliària més salvatge de la història d’Europa. A Espanya, la gent té tanta por del bastó que està més interessada en el poder que en el coneixement, començant pels opinadors que no pensen en res més que a sortir a la tele amb un Ipad. En aquest país que ha sacralitzat una Constitució feta a punta de pistola, la intel·ligència s’ha posat d’una manera tan descarnada al servei de les relacions de poder, que si als catalans ens perd l’estètica, als espanyols els perd la brutalitat, i si nosaltres estem malalts de perfeccionisme ells ho estan d’afany de domini. Això no és tan sols pesat, és molt embrutidor.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 15/11/2012
El risc de Ciutadans

Un amic em diu que coneix votants de Ciutadans que en anteriors eleccions havien votat l’ERC de Carod. En tots els processos electorals apareix un vot nascut de la visceralitat, i acostuma a quedar-se’l la formació política més jove, menys contaminada pel politiqueig. El previsible ascens de C’s -com també una eventual eclosió de la CUP- té a veure amb aquest fenomen. L’hàbil Albert Rivera serà l’elegit pels votants embafats pel tsunami sobiranista i decebuts pel bipartidisme clàssic espanyol. I això la nit del 25 li pot donar una alegria, però en els anys que vénen li pot suposar un llast. C’s corre el risc de convertir-se en un contenidor d’emprenyats de tot signe, rebotats del PP i el PSC, indignats , progres i ultradretans, amb l’anticatalanisme com a únic punt de trobada. I amb aquestes bases aviat tocarà sostre.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 15/11/2012 – 10:15h
Comparativa agosarada

Dos llocs de la Terra separats per milers de quilòmetres. Dos territoris molt diferents, especialment pel que fa a la seva extensió, però també a la llengua, els costums, el poder i la influència exteriors, la seva estructura social, econòmica i política, i sobretot l’absència d’estat en un dels dos; concretament, en el més petit. I tanmateix, aquests dos pobles tenen grans similituds: l’amor a la pròpia història, als costums, la natura, i particularment destacaria el fort sentiment de pertinença de la seva gent. Em refereixo als Estats Units i a Catalunya. Aquest mes de novembre en tots dos punts se celebren eleccions presidencials i demano disculpes d’entrada -abans que s’alcin veus crítiques- per la meva gosadia de voler-hi establir certs paral·lelismes.

En el primer ja s’han celebrat eleccions. Obama ha estat reelegit nou president dels Estats Units, si bé en aquesta segona legislatura el procés electoral no ha estat tan emocionant i passional com en l’anterior. Tot i així els analistes hi donen molta importància i es diu que en aquest cas s’ha votat més amb el cap que amb el cor. En destaquen que una part important de l’electorat l’han format les minories: els afroamericans han votat majoritàriament Obama en un 93% (les dones en un 96%), el 71% d’hispans també l’ha votat (un 76% d’hispanes), així com el 60% dels joves d’entre 18 i 29 anys. Romney ha guanyat clarament Obama entre la població blanca i n’ha obtingut el 62% dels vots. Ara bé, no va es va guanyar la confiança del vot femení, que va ser del 42% davant del 56% del vot masculí.

És possible que quan Obama va guanyar les eleccions del 2008, aquell resultat tingués una consideració històrica, transcendental: per primera vegada arribava un president negre a la Casa Blanca i la simbologia d’aquest fet era d’un valor incalculable. Però en aquestes segones eleccions s’ha confirmat que alguna cosa està canviant de veritat als Estats Units, i és que la nova societat i, en definitiva, el nou poder polític, està canviant de mans. La crisi econòmica ha estat la nota predominant de tota la campanya, però, mentre que la crítica de Romney se centrava en la gestió econòmica de manera global, Obama ho feia adaptant-se al que significa per a cadascuna de les minories que se’n veuen més afectades. Aquests dies que he reprès la sèrie Mad men , situada a la Nova York dels anys cinquanta, hi veig reflectit el gran poder dels homes blancs d’aleshores. Avui n’hi ha prou a passejar per la ciutat per prendre consciència de fins a quin punt s’està produint un canvi de poder entre els ciutadans. De manera que Obama és també l’anunci d’una nova era.

Les altres eleccions que s’han de celebrar són naturalment les del Parlament de Catalunya, encara que en un context molt diferent i amb un president que també es torna a presentar però després d’una legislatura molt més breu. En aquest cas, contràriament a l’anterior, crec que aquestes seran unes eleccions en què es votarà més amb el cor que amb el cap. No és que la crisi no existeixi o que no siguem conscients de la seva gravetat, tot el contrari. Però en l’escenari ha aparegut una il·lusió col·lectiva que pot engrescar i cohesionar moltes persones. Per això, precisament, el vot ha d’estar motivat per l’esperança i no pas per la por. Però per tal de treballar per una Catalunya cohesionada em sembla essencial que els missatges dels candidats no només s’adrecin als seus votants tradicionals, sinó que també tinguin una atenció especial per a aquelles persones que de vegades s’han sentit alienes a la política catalana. Em refereixo, en primer lloc, als joves, a aquells que, decebuts per la situació i amb un índex de desocupació del 50%, se senten profundament desencisats amb la política. Comptar amb els joves és fonamental per al país, ells tindran el poder de canviar les coses. Però també és important guanyar-se el suport d’un percentatge molt alt de la població -tot i que de vegades s’ha sentit minoritari- i que es correspon a aquelles famílies que van immigrar a les nostres terres durant els anys seixanta i que han contribuït indubtablement a la construcció d’una Catalunya més permeable i plural. Seguint els paral·lelismes amb les eleccions nord-americanes arribo al vot femení, però malauradament lamento no saber quines són les característiques principals del vot de les dones a casa nostra. Esclar que aquest tema tampoc no ha despertat grans passions durant la campanya… Segurament no em faran cas, però si més no els recordo allò que deia Santa Teresa: “Les dones no som bones donant consells, però de vegades l’encertem”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 15/11/2012
CENTRATS EN LA INDEPENDÈNCIA
“Si als independentistes només ens uneix una llengua i una bandera, no serem res”
Bé, superada la vaga general d’ahir, tornem sisplau al que és rellevant en aquestes eleccions: saber si Catalunya avalarà la via del procés cap a la independència. Tothom pot pretendre legítimament que parlem de tot, i segur que hi ha desenes de temes a considerar, però centrem-nos en l’essencial: vol Catalunya ser independent? Això és el que votarem el dia 25 de novembre, entre d’altres motius perquè hi ha res més important? No suposa la independència tenir els recursos per evitar les retallades que ara no podem evitar? No serà amb l’Estat propi que els nostres drets socials podran ser defensats i exigits en plenitud?

De fet, el país, continua sota l’efecte “11 de setembre”, la qual cosa és tranquil·litzadora. Els defensors de l’status quo amb Espanya, sota les fórmules que siguin (de presumptes federalistes a ortodoxos lerrouxistes) s’han situat fora de la comunitat catalana, del sentir majoritari del poble català, i els discursos xenòfobs i racistes que ens dediquen els il.lustres amos i colons que ens visiten a diari ho demostren abastament. Era comprensible. El nivell standard d’insults habituals a Catalunya, tan rendibles a Espanya per als polítics espanyols, s’ha multiplicat fins a l’infinit en aquestes eleccions i és que el regne d’Espanya sap molt bé el que està joc. De bananeros a nazis, d’impulsors de cop d’estats a organitzadors de referèndums franquistes. Ens han dit de tot. La campanya s’està convertint en un festival. I, tanmateix, vist des d’una altra perspectiva, fins i tot acaba fent una mica d’enveja, aquesta posició graníticament unitària d’Espanya abocada a defensar la integritat de les seves fronteres per sobre de qualsevol altra consideració democràtica i de reconeixement al dret d’autodeterminació dels pobles. Ho dic perquè ja m’agradaria a mi que des de Catalunya sortíssim amb igual intensitat i unitat a fer el mateix amb els interessos de Catalunya.

Repeteixo. Espanya és molt conscient del que es juga en aquestes eleccions. Encara més, la mateixa comunitat internacional, que per primera vegada té alguna cosa més que un vague coneixement de què sembla que en un vell país del sud d’Europa tenen intenció de fer alguna cosa, estan expectants a saber si aquella notícia d’un milió i mig de persones als carrers de Barcelona reclamant constituir-se en un estat d’Europa anava de veres o no.
Per tant, senyors, poca broma.

I quines opcions tenim, els qui volem confirmar als nostres amics suïssos, anglesos, canadencs i americans que allò que hem estat intentant explicar-los durant anys és una hipòtesi real i plausible?

El PP i el PSC han facilitat molt les coses. En aquests moments, ambdós habiten als extrems de l’espectre polític català, i allà hem de deixar-los que segueixin la seva pertinaç, i esperem que llarga, travessa cap al no res. L’espai central és nostre. Per això, si el conjunt dels nacionalistes catalans guanyem, tots guanyem. I amb totes les meves forces, ens desitjo una gran victòria.

Cada independentista és molt lliure de votar el que li sembli millor, només faltaria. No és culpa de cap elector que els partits polítics no s’hagin posat d’acord per a fer una gran coalició nacional. Per tant ens tocarà escollir una papereta d’entre totes les gammes de matisos diversos. A mi m’agradaria que el resultat fos el que els propis partits es desitgen a sí mateixos: una majoria excepcional per a CiU; la segona posició per a ERC; i escons al Parlament per a SI i la CUP. Serà possible? Tant de bo. En qualsevol cas, si als independentistes només ens uneix una llengua i una bandera, no serem res; si no aconseguim compartir un esperit nacional, un anhel de realitzacions comunes, seguirem paralitzant qualsevol escapatòria de la gàbia espanyola. L’endemà del 25N cal que totes les forces que lluiten per l’Estat propi es presentin davant de la ciutadania amb un projecte comú, engrescador i excel.lent. Haurem de treballar colze a colze en el gran repte que s’acosta: guanyar, plegats, el referèndum.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Núvol. Diari digital de cultura en català – 13/11/2012
Jocsijoguines.cat: el primer web que aplega tots els jocs en català
Només 80 fabricants de joguines utilitzen el català en els seus productes. Entre els que no respecten el consumidor catalanoparlant hi ha marques tant conegudes com Imaginarium, Playmobil, Barbie, Borras o Famosa.

La Plataforma per la Llengua ha llançat un web (www.jocsijoguines.cat) per potenciar el joc i la joguina en català, que representa només un 6% del sector. Només 80 fabricants de joguines utilitzen el català en els seus productes. Entre els que no respecten el consumidor catalanoparlant hi ha marques tant conegudes com Imaginarium, Playmobil, Barbie, Borras o Famosa.

La Plataforma per la Llengua ha llançat una web per potenciar i promocionar la joguina en català. Es tracta del primer web que aplega tots els jocs i joguines que hi ha al mercat que incorporen en català: www.jocsijoguines.cat. Aquest projecte neix quan des de l’ONG del català es detecta la mancança d’una eina que reculli en un espai únic tots els jocs i joguines que inclouen el català. Per això, la Plataforma per la Llengua ha volgut posar en marxa aquest web com un servei que faciliti la localització i adquisició d’aquests productes a infants, pares, educadors i botiguers. Alhora, el web també vol conscienciar tots aquests fabricants que encara no utilitzen el català en els seus productes. El web inclou, d’una banda, un llistat de joguines ordenades per tipologia i per edats i, de l’altra, el llistat d’empreses i fabricants que s’han detectat que inclouen la llengua catalana en els seus productes, també agrupats per poblacions i comarques. El llistat d’establiments que es comprometin a tenir i a exposar en condicions joguines que parlin en català s’afegiran posteriorment també al web. De la mateixa manera, el web inclou un apartat de participació per tal que els ciutadans ajudin a completar i ampliar el web amb nous productes o fabricants. Les aportacions que ens arribin s’aniran recollint.

En total, la web inclou unes 700 joguines que incorporen el català, totes les que s’han trobat, que suposen un 6% de l’oferta total existent al mercat, i també uns 80 fabricants del sector que fan servir la llengua catalana en els seus productes, tant de l’àmbit lingüístic com estatals o internacionals. I és que el web també vol denunciar que hi ha encara molts fabricants que no inclouen la llengua catalana en les joguines. Entre aquestes grans marques n’hi ha de molt conegudes, com ara Imaginarium, Playmobil, Barbie, Borras, Famosa, Lego, Fisher Price, Giochi Preziosi, Nenuco, hasbro, MB, etc.

El web ordena per tipologia i edat les diferents joguines i jocs en català.

El projecte del web s’ha pogut realitzar gràcies al micromecenatge i ha estat possible gràcies al suport i les aportacions econòmiques de 110 mecenes i a la col·laboració desinteressada de l’il·lustrador Valentí Gubianas.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Blog CATALUÑA: LIBRE DE MENTE Y ALMA – 12/11/2012
LO QUE QUEREMOS SABER, parte V (última)

Nadie duda de que ARTUR MAS repetirá como President de la Generalitat. Las elecciones del 25 de Noviembre lo revalorizarán con mayoría absoluta en el Parlament. Dispondrá de la fuerza suficiente para hacer lo que considere menester en ese camino andado hacia la INDEPENDENCIA. Unas cosas se harán bien, otra no tanto y algunas mal. Los triunfos deberían ser los mayores en el balance a mediano plazo, no así los errores, que podrán deberse a fallas de juicio, faltas de empeño o ignorancia de factores predominantes.

No pretendemos dar a nadie lecciones de política, Dios nos cuide de tamaña pretensión, pero no podríamos dejar de aportar nuestra voz de alerta hacia lo que, más que una crisis, ha constituido un cambio radical en la historia de Europa y más específicamente de España, país al que Cataluña todavía sigue unida.

Este juicio no debe ser tomado como grandilocuente ni mucho menos, más bien realista vistos los cambios que han tenido lugar en nuestra sociedad los primeros años de este milenio, lapso fugaz que representa menos que un suspiro en la historia del hombre. Los cambios de esencia también se han traducido en sustituciones de nombres y epítetos para redefinir protagonismos y funciones sociales y QUEREMOS SABER si Artur Mas está consciente de todos ellos, para que el Contrato Social de la nueva Cataluña responda con ventaja al reto de los nuevos tiempos.

Obedeciendo a la necesaria brevedad de esta columna y por cuanto pensamos que las explicaciones resultarían innecesarias, enunciaremos la descripción tradicional de algunos conceptos sociales tradicionales y seguidamente el nuevo nombre o descripción que la sociedad actual le está aplicando:

Persona –> Individuo deshumanizado identificable.
Niño (a) –> Desestabilizador en desarrollo.
Familia –> Grupo humano de conveniencia.
Sexo –> Concepto variable.
Iglesia –> Factor de poder.
Trabajador –> Componente del costo.
Universitario –> Desempleado con prestigio.
Maestro –> Instructor sindicalizado.
Banquero –> Estafador autorizado.
Industria –> Carro de tiro.
Policía –> Represor de masas.
Militar –> Criminal ocioso.
Criminal –> Víctima social.
Juez –> Servidor del Poder.
Político –> Ladrón público.
Trabajo –> Aspiración general.
Riqueza –> Fruto del crimen.
Pobreza –> Nivelador social.

Bajo estas premisas, diseñar los mecanismos para reconstruir una sociedad con sus valores trastocados y carente de confianza en la bondad del semejante, será una tarea ardua. Hemos sido víctimas de desilusiones históricas y burlas a lo largo de los siglos. “Eso mismo les ha pasado a los demás países” aducirán algunos y tienen razón, pero los casos ajenos no deben servir de consuelo sino de ejemplos a evitar.

Desde luego sabemos que Artur Mas está consciente de que esta es una labor que no podrá acometer por si solo, ni siquiera acompañado de lo mejor de su partido. Para construir la REPUBLICA CATALANA necesitará rodearse de los mejor pensadores, de amigos y detractores, de los catalanistas y de aquellos que seguirán suspirando por España, hacerse acompañar por agricultores, investigadores, empresarios, artistas, profesionales y trabajadores, de nacionales y extranjeros, de hombres y mujeres en toda la escala social y sin limitaciones de credos ni edad, cada uno dedicado a desarrollar una parte del todo, donde el Gobierno funcione cual planificador, coordinador y montador del engranaje

Nos gustaría ver durante estos días de campaña, la posibilidad de un Gobierno de unidad nacional, vislumbrar la puerta abierta hacia un futuro en el que todos seamos ciudadanos de primera y necesarios para el colectivo.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Núvol. Diari digital de cultura en català – 15/11/2012
El mapa de la Viquipèdia
Un estudi descobreix que el català és la llengua en què s’escriuen més entrades georefrenciades a la Viquipèdia dins l’estat espanyol. Ara mateix a Espanya es publiquen més articles en català que en castellà referenciant el territori.

Anna Codina, autora del Betes i Clicks, ens descobria aquesta setmana un estudi de Mark Graham, que ha fet públic al seu blog un mapamundi lingüístic que destaca les llengües amb més presència a la Wikipedia per països. La seva investigació mostra una realitat molt interessant: el nombre d’articles escrits en català sobre el territori espanyol és superior als escrits en castellà. Segons Graham, “a Espanya hi ha el cas d’una “llengua minoritària” (el català) amb una quantitat significativament superior (aproximadament trenta-cinc mil articles) que la llengua majoritària (el castellà/espanyol) del país. Enlloc del món podem veure una visibilitat tan alta per a una llengua relativament petita”. Aquí podeu veure el mapa d’Europa amb les llengües que predominen a cada estat:

Mark Graham ha estudiat amb profunditat i ha escrit abundantment sobre les capes d’informació que donen gruix al nostre món i per què són rellevants. Les seves investigacions no s’han limitat a estudiar la quantitat o el gruix d’aquesta matèria informativa, sinó també la seva recepció.

Segons Graham, especialista en la investigació de dades a Internet, una manera de mesurar la recepció de tot aquest contingut consisteix a mirar la quantitat variable d’informació entrada en diferents llengües a la viquipèdia. “Les dades geogràfiques han estat obtingudes a base de combinar dues fonts independents de dades georeferenciades, que són WikiLocation i Georeferenzierung. Aquestes eines ens permeten recollir informació en 44 llengües diferents que abracen un 87% de tots els articles publicats a les diferents viquipèdies amb més de 100.000 articles rastrejats”, explica Graham.

Segons Àlex Hinojo, un dels membres de l’associació Amical Viquipèdia, “el blog de Graham és una font fiable, però la formulació de la seva tesi pot induir a malentesos. Graham no diu que hi hagi més articles en català en termes absoluts. Ara mateix hi ha 380.000 articles a la viquipèdia catalana, i una mica més de 900.300 en castellà”, diu Hinojo. El que sí que és cert és que hi ha ara mateix més entrades georeferenciades, és a dir, articles sobre el territori, redactats en català, i això probablement és degut al fet que l’Institut Cartogràfic de Catalunya ha alliberat moltes dades que els viquipedistes han pogut transformar en articles. “Hem reaprofitat totes les dades obertes que teníem a la nostra mà”, diu Hinojo, que escriu articles en català, castellà, francès i anglès i ostenta dins la viquipèdia el càrrec d’ambaixador cultural. No deixa de ser un indici del gruix del treball fet pels viquipedistes en català en la tasca de referenciar el nostre entorn.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••