El periodista Martí Anglada, ex-corresponsal a Brussel·les, Berlín i els Estats Units (per TV3), corresponsal a l’Orient Mitjà, Itàlia i el Regne Unit (per La Vanguardia) i amb llarga experiència com a comentarista de política internacional ha fet una conferència a Bellaterra el dijous 15.11.2012, organitzada per Bellaterra per la Independència i centrada en observacions personals al llarg de la seva carrera periodística.
En Martí Anglada considera que Catalunya ha de tenir relacions internacionals sempre i en tot moment. De fet, la base de les relacions internacionals és tenir amics. I en els moments actuals si no hi ha amics és difícil la independència. Comenta que no n’hi ha prou en que Catalunya sigui un poble Democràtic, Pacífic i disposi de Majories suficients; a més a més ha de tenir amics. Posa l’exemple del poble kurd que tot i tenir complir els requisits no disposa d’amics internacionals que l’avalin com a nou estat.
Ara bé, les relacions internacionals actives de Catalunya no han estat regulars. En les èpoques dels Presidents Pujol i Maragall sí que va haver-hi una política activa d’afers exteriors. El President Pujol fou uns dels impulsors de la creació dels Quatre Motors per a Europa pel seu pes econòmic (Catalunya n’és un) al costat de potències com França, Alemanya i Itàlia, donant a conèixer Catalunya al món europeu i teixint a la vegada relacions d’amistat amb els grans estats de la Unió Europea. Més tard, Maragall fou l’artífex de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani amb la intenció de cercar llaços de complicitat amb França per la proximitat, continuïtat territorial i cultural. Catalunya dins la francofonia com a senyal d’amistat i de ser present també al món francòfon.
La bona imatge actual de Catalunya al món ha estat forjada sobretot per fets com les Consultes per a la Independència, la Prohibició de les Curses de Braus i sobretot la Manifestació de l’11-S, moments en que Catalunya i els catalans hem estat a les primeres pàgines mundials i ens ha fet més simpàtics al món.
Troba a faltar, però, un Departament o Conselleria d’Afers Exteriors que treballi més intensament pel futur de Catalunya dins la Unió Europea. Valora la continuïtat, l’estratègia, el consens i el treball global com a eines potents en relacions internacionals que ens facin creïbles i fiables davant els ulls dels altres.
Pel que fa a les institucions europees i mundials, manifesta que un nou esta català romandria dins la Unió Europea (Tractat de Schengen) així com en l’ONU. En canvi res hi ha escrit sobre la continuïtat automàtica o no dins els Tractats Constitutius de la UE (Roma, Maastricht i Lisboa) ja que aquesta situació no s’havia previst. En aquest sentit, tant Catalunya com Espanya haurien de renegociar la seva entrada a la UE atès que per als dos han variat les condicions inicials. Tampoc hi veu cap problema jurídic; posa l’exemple de l’Informe del Parlament Britànic que avala acords entre el Regne Unit i Escòcia per evitar renegociacions.
Però amb la bona imatge no n’hi ha prou. Els corresponsals de Madrid, molt influents, donen una visió deformada o conformada de la realitat catalana i costa molt de trencar.
L’alternativa és tenir amics i llavors es pot prescindir d’acords amb Madrid. Ho exemplifica amb la capacitat imaginativa legal de Brussel·les. Posa l’exemple de Kosovo, considerat per la Unió Europea com a Protectorat Europeu, malgrat haver-hi 5 estats en contra (Espanya inclosa); aquests cincs països que no reconeixen Kosovo contribueixen a les despeses econòmiques del nou estat.
Comenta els dos blocs de vot europeu: el bloc encapçalat per Alemanya i l’altre per França, països amb els que hauríem de teixir relacions. A igual que amb els països anglosaxons ja que disposen dels millors mitjans de comunicació i d’institucions de gran pes polític. El sentiment de traïdoria històrica d’aquests envers Catalunya, genera simpaties cap el poble català.
Des de l’11 de setembre d’enguany s’han iniciat moviments de la Generalitat per teixir llaços d’amistats i complicitat. Alemanya (país que ha obert les portes d’Europa a molts estats de l’est) és sensible a la situació d’espoli fiscal de Catalunya, en tant que l’entén; el Regne Unit l’entén però no s’implica; i França i Itàlia no l’entenen i l’ignoren. Per a l’atansament amb França, Catalunya hauria de mirar de ser la Bèlgica del sud, cosa que l’estat veí veuria bé i ens acostaria a Europa per l’amistat i continuïtat territorial.
I ara que Europa està en construcció és un bon moment de tenir un estat propi i influir. Actualment des del Club de Berlín (Espanya en forma part), Alemanya vol reobrir els Tractats Europeus en la proposta d’aconseguir una política de Defensa i Exteriors comuna fent possible el compartir totalment o parcialment la política de Brussel·les. És a dir, una dependència directa de Brussel·les en la idea de vertebrar una Europa federal que els estats petits veuen bé; en canvi, els estats grans no en són partidaris.
Pel que fa al nou món, als Estats Units es valora molt positiva la tasca de l’Institut Ramon Llull, el paper proactiu de la Fundació Farragut així com els canvis de visió periodística de diaris influents com el The New York Times i el Whashington Post. També cal mimar estats com Mèxic, Brasil i Argentina, actualment socis comercials.
Pel que fa al Mediterrani veu l’estat hebreu com un potencial aliat; també el Marroc atesa la nombrosa població de marroquins a Catalunya i l’activa inversió catalana al país. Això sense oblidar Turquia pel seu potencial.

Bellaterra, 15 de novembre de 2012

Bellaterra per la Independència
Departament de Comunicació