Article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre de 2016 per Jordi Sànchez.

El 1961 Luther King i 47 manifestants van ser detinguts per agenollar-se i pregar davant l’Ajuntament de Birmingham; incomplien les prohibicions de manifestar-se. L’endemà King va llegir a la presó la carta de vuit importants religiosos blancs no racistes: “Reconeixem la natural impaciència de la gent que sent que les seves esperances triguen a fer-se realitat. Però estem convençuts que aquestes manifestacions són errònies i inoportunes. Quan un creu que vulneren els seus drets, hi ha un procediment establert i cal dialogar, abandonar els carrers”. King hi va respondre: “Tenen molta raó de cridar al diàleg. En realitat, aquest era l’objectiu de tot el nostre moviment. La no-violència de les nostres actuacions ha provocat una crisi tal i tanta tensió que els qui havien refusat constantment el diàleg ara es veuen impel·lits a demanar-lo”.
Com es connecta aquesta història amb la Catalunya actual? La resistència a admetre el referèndum com a solució sembla que ja no és tan unànime. Van apareixent declaracions que són escletxes, com les veus amb influència que qüestionen l’statu quo negacionista del referèndum, la incomoditat quasi insostenible al PSC, les declara­cions d’Inés Arrimadas i l’ofensiva dels dirigents polítics espanyols volent apropiar-se el relat del diàleg. De fet, em diuen que en certs ambients de la capital de l’Estat s’ha instal·lat el pessimisme pel que fa a les seves expectatives de veure com en el seu llenguatge es desinfla el “suflé català”. Sembla, doncs, que a Madrid toca rec­tificar.
La paradoxa és que mentrestant, a casa nostra, alguns articulistes no paren de dir que a l’independentisme li sobra estètica, li manca lideratge, que improvisa, i que no té una estratègia. En resum, ens volen dir que encara no estem a punt. Discrepo. Com a president de l’Assemblea Nacional Catalana, volto cada setmana per tot el país, en tota mena de conferències i actes i percebo un convenciment en una part molt important de la societat catalana que dóna per descomptada la desconnexió.
Els contraris a la independència volen treure partit d’aquestes contradiccions. Aquesta estratègia no és nova. Recordo, per citar el darrer exemple, els dubtes que es van voler amplificar arran del fracàs de la tramitació pressupostària. I també quina va ser la reacció, a inicis de juny, davant la proposta de fer un referèndum d’independència. A final de setembre, el panorama havia canviat: la mobilització multitudinària de l’Onze de Setembre va impulsar definitivament el referèndum. I mobilitzacions i referèndum van acabar sacsejant alguns fonaments de la política espanyola, un cop es va fer evident realitats i fets que havien negat sistemàticament. Així doncs, guanyar relat i espai perdut pot estar en la base de les escenificacions dels darrers dies a favor del diàleg.
Hi ha una pressió externa i interna que l’Estat espanyol ja no pot ocultar. A les evidències que arriben de Catalunya –hauríem d’afegir-hi la darrera mobilització del 13 de novembre amb desenes i desenes de milers de persones fent ­costat a les institucions del país– cal sumar-hi ara l’interès poc dissimulat de l’exterior. La conferència del president Puigdemont i dies després de l’expresident Mas amb presència de més d’una desena d’ambaixadors a cada una és un senyal inequívoc. Un ambaixador no hi va sense consultar el seu govern ni saber que el que s’hi dirà va en la línia de defensar el referèndum com a solució política òptima, possible i inevitable per l’Estat espanyol i la Unió Europea. Qui posa la mà al foc, doncs, per la intangibilitat del president espanyol? Qui creu que a la cimera recent de Berlín no va sentir veus que li recordaven que convé diàleg? Qui no pot imaginar que la seva rigidesa incomoda molts mandataris europeus pel risc de generar un problema més a la Unió Europea?
La bastida alçada aquests últims anys per desacreditar el diàleg per al referèndum comença a enfonsar-se. De moment els gestos del Govern espanyol són encara buits de contingut, amb excés de retò­rica i absència de fets. Si mirem enrere, però, el punt present ens fa ser optimistes. Pot ser la prèvia d’una rectificació. Si arriba, serà molt benvinguda. En serem els ­primers valedors. Som-hi, el referèndum espera.