L’asfixiant situació en què ens trobem immersos la immensa majoria de catalans, té
unes connotacions específiques que no pateixen la resta d’habitants europeus. Els
catalans, des de fa tres-cents anys, som víctimes de la depredació espanyola. Som
víctimes d’un estat genèticament imperialista que, quan va perdre les colònies
d’ultramar, va fixar les seves dèries en les nacions de la península i, especialment,
en Catalunya.
Però tot això, a casa nostra, ho sap, ho intueix o ho pateix tothom, excepte els
“quintacolumnistes” espanyols. I com que no es tracta d’anar repetint sempre el
mateix discurs, tampoc no cal anar donant arguments als qui ens qualifiquen de
victimistes o ploramiques. Entre altres coses, perquè aquest escrit és una reflexió
que va adreçada, principalment, als catalans.
L’Assemblea Nacional Catalana és un moviment social, que ha nascut amb un sol
objectiu: aconseguir que la societat civil catalana, unida, aglutinada, es posi
dempeus i obligui als nostres parlamentaris a declarar, unilateralment, la
independència de Catalunya sempre que abans, aquesta independència, no es
produeixi d’una manera “natural”, per pura acceptació de l’evidència. I quina és
l’evidència? Doncs, que estem farts de viure ajupits i humiliats, i que ja som majoria.
Però, davant d’aquesta evidència, encara no som capaços de superar les nostres
misèries més vergonyants. Encara no ens adonem de la trascendència d’aquest
moviment imparable que ha de permetre, naturalment i pacífica, estroncar una
sagnia que ens està portant a la ruïna econòmica i moral.
La gent de l’Assemblea és la gent del país, sense cap afany de poder, sense cap
afany de notorietat ni cap afany d’ocupar l’espai de ningú. No som ni serem mai un
partit polític, ens dissoldrem l’endemà de la constitució del nostre Estat. Aquesta és
la nostra grandesa. Som el fil conductor d’un poble que s’ha aixecat per no ajupir-se
mai més.
I per això reclamem altura de mires i generositat a tothom. Som catalans que no
estem disposats a parar fins assolir la victòria final. No podem permetre’ns cap nova
decepció. Reclamem a tothom que faci pinya amb nosaltres, amb tot el poble de
Catalunya i que, de moment, s’oblidi de totes aquelles prioritats que no vagin en la
direcció que ens hem traçat.
L’onze de setembre d’enguany, aquest moviment transversal que ens aglutina a tots,
ha d’aconseguir fer tremolar els fonaments de l’estat espanyol, un estat creat a sang
i foc que es troba en situació de fallida econòmica, i que no podem permetre que ens
arrossegui a tots. El moment històric és d’una trascendència absoluta. Totes les
associacions, totes les entitats, tots els partits polítics, tots els mitjans de
comunicació tenen el deure cívic de posar-se al costat, al servei del poble.
Necessitem palesar la nostra força sense fissures. Cal dinamitzar totes les
sensibilitats, i demostrar al món que aquesta nació encara no ha desaparegut. Som
un país gran, treballador, que volem contribuir, amb veu pròpia, al desenvolupament
universal. Necessitem fer-ho amb totes les energies, abans de caure en la ruïna
absoluta de l’Espanya paràsita.
Per això, en aquests moments, més enllà de les obligacions diàries estrictament
professionals, més enllà dels petits reconeixements en el nostre entorn més
immediat, més enllà de la visió a curt termini, necessitem aixecar la mirada.
Necessitem la implicació personal de tothom que s’estimi el país, és a dir, de tothom
que s’estimi la nostra herència més preuada: costums, llengua, idiosincràsia…
Ens cal ressò, aixecar la veu, disposar d’altaveus: cadascun dels actes promocionats
per l’Assemblea Nacional Catalana és un acte de rebel·lió suprema, sana, d’aquells
que deixen petja. Els catalans hem dit prou i, si ens ho creiem, si ens donem les
mans, les aixequem amb força i llancem al vent un “Visca Catalunya lliure!” encara
som a temps de reconstruir el nostre país, de forjar un futur pròsper per als nostres
descendents. La resta és pura traïdoria.
Ramon Falcó i Borrell
Membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana
Coordinador de la Marxa cap a la Independència