març 2 2014

Declaració de La Pedrera

Un grup d’assistents a la conferència de Viviane Reding han fet una declaració per donar resposta a alguns dels punts que es plantegen des d’alguns dels representants de la UE. El document rep el nom de “Declarqació de La Pedrera“.

—-

Barcelona, 28 de febrer de 2014

El 23 de febrer la Comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania i Vicepresidenta de la Comissió Europea, madame Viviane Reding, ha tingut l’amabilitat de visitar Barcelona, per exposar, de primera mà, algunes de les línies prioritàries i principals preocupacions de la Unió Europea, en un moment especialment delicat de la seva història.

En aquest document volem fer unes precisions per a la seva reflexió i la de la ciutadania en general, reflexions suscitades per diferents intervencions del públic durant el debat.

1. La voluntat de diàleg dels catalans

Els catalans som, des de l’edat mitjana, el que més tard Napoléo en diria, referint-se als anglesos, “une nation de boutiquiers”. Sempre hem estat disposats a seure, a negociar, a pactar, lluny de posicions maximalistes. Els darrers decennis han estat caracteritzats justament per una política de “peix al cove”, la voluntat d'”anar aconseguint coses concretes d’un projecte global”. Però per pactar, cal la voluntat de les dues bandes.
Pel que fa al nostre futur, els Parlaments de Catalunya i Espanya han evidenciat posicions totalment contràries. A les Corts espanyoles, el 26 de febrer de 2013, una moció instant el Govern espanyol “a iniciar un diálogo con el Govern de la Generalitat en aras a posibilitar la celebración de una consulta a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya para decidir su futuro”, rep (deixant de banda els vots dels diputats catalans) el vot contrari per part de 274 dels 303 diputats: el 90%. El 27 de febrer de 2014, novament, una moció en sentit similar és tombada per 187 vots en contra, 43 vots a favor i 103 abstencions (del PSOE).
En sentit més constructiu, el 13 de març de 2013 el Parlament de Catalunya va votar a favor d’una moció idèntica, amb 104 vots d’un total de 135 escons.
La resposta espanyola a les aspiracions polítiques de la majoria del país no ha estat només de rebuig. La seva manca de voluntat de diàleg s’evidencia en la negativa a reduir la sortida neta de fons públics de Catalunya a un ritme anual equivalent a un 8% del seu PIB. Aquest fet, que s’ha mantingut durant dècades, redueix en forma persistent i acumulativa la competitivitat i el creixement de les empreses implantades a Catalunya, i explica la caiguda de posicions en el rànquing de comunitats autònomes, pel que fa a la renda per càpita. A més Catalunya té una greu manca d’infraestructures modernes (com ara els retards en el corredor ferroviari mediterrani i la principal autovia de connexió amb França).
També és evident pel que fa a l’ofensiva legislativa, jurídica i política contra la llengua catalana, en tots els fronts i tots els territoris, culminant en una llei orgànica d’educació imposada en contra de tota la resta de l’arc parlamentari, i també dels sectors directament implicats,. Tot això només pot tenir una lectura: una obstinada negativa a dialogar.
Aquesta ofensiva també es manifesta actualment en iniciatives legislatives estatals per reduir les competències dites autonòmiques, en camps tan variats com l’administració local, el comerç, les telecomunicacions, fins i tot per protegir les corrides de toros (prohibides per una llei del Parlament de Catalunya).
I també es manifesta en l’ampli ventall de recursos interposats per l’Estat davant del Tribunal Constitucional en contra de la legislació catalana, en moltes matèries, incloent-ne de crucials com ara l’educació i la immigració.

2. La inversió d’energies

Els catalans hem esmerçat grans energies, amb laboriosos consensos polítics i promeses incomplertes per part de dirigents espanyols, per obtenir un Estatut més modern, que volia aconseguir un reconeixement i acomodació de la personalitat catalana en el si de l’Estat espanyol. Aquestes han estat en bona mesura inútils, pel “cepillado” (retallada del contingut) dut a terme en el Congrés de Diputats, i per l’ofensiva (per a molts) sentència del Tribunal Constitucional de 27 de juny de 2010, que va provocar la manifestació més gran de la història de Catalunya, fins aquell moment. L’incompliment de diferents disposicions d’aquest Estatut retallat, per part de l’Estat, així com la desaparició de les competències exclusives de les comunitats autònomes i una política recentralitzador en molts àmbit, augmenta la sensació de frustració.
Sectors importants de la societat espanyola també hi han dedicat grans energies en contra de la voluntat expressa dels catalans, per exemple, recollint milions de signatures en contra d’un Estatut que encara s’havia de tramitar a les Corts espanyoles. Actualment gasten rius de tinta per fer-nos creure que s’estan produint “fractures socials” a causa d’un tema que, per primera vegada en la història contemporània, torna a ser motiu de debats, formals i informals, arreu del nostre país. Les úniques “fractures” detectables han estat algunes accions violentes per part de grups ultranacionalistes espanyols, que volem pensar que són incontrolats. La societat catalana és madura i democràtica, mal que pesi a alguns.
Ara mateix, i malgrat una depressió econòmica sense precedents en la història contemporània, enlloc com a Catalunya hi ha tants milers de professionals especialistes, dissenyant des de zero el que serà el nostre, nou Estat. En el si del Consell Assessor per a la Transició Nacional, d’Òmnium Cultural, de l’Assemblea Nacional Catalana, aquesta energia, voluntària, sense contraprestacions, és fruit de la mateixa energia que la que va amassar al centre de Barcelona, l’11 de setembre de 2012, una manifestació, aquesta vegada nítidament a favor de la independència, encara més gran que l’anterior (de 2010). És la mateixa energia que va agrupar, més d’un milió i mig de catalans, d’orígens diversos, al llarg dels 400 quilòmetres de la Via Catalana, l’11 de setembre de 2013, igualment a favor de la via democràtica cap a la independència. No són energies inútils: el poble català -que tots els règims han volgut que fos ben conscient de les moltes derrotes que ha sofert al llarg de la història- ha recuperat, finalment, la seva autoestima.

3. La vocació europeista de Catalunya

Pocs llocs mostren una tradició tan proeuropea com Catalunya. Hi ha diferents elements que ens haurien pogut justificar una posició refractària del nostre país en relació amb Europa. En efecte, Anglaterra va abandonar Catalunya a la seva sort amb el Tractat d’Utrecht (1713), incomplint el Pacte de Gènova de (1705). Encara es recorden les destrosses patrimonials causats per la tropes francesos al cap d’un segle, durant la guerra napoleònica. I encara un segle més tard, la política de “no intervenció” dels aliats durant la guerra espanyola de 1936-1939 (no respectada pels règims totalitaris d’aleshores), i durant la postguerra, possibilità una llarga i ferotge dictadura que va heretar la vella aspiració d’assimilar Catalunya a la nació castellana. Pocs anys abans un admiradíssim filòsof espanyol havia afirmat amb contundència que “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Aquest esperit assimilacionista, per desgràcia, encara perdura.
Com també persisteix l’exclusió dels catalans dels primers llocs de comandament militar i civil. Per trobar un president català del govern espanyol hem de mirar 141 anys enrere (el federalista Francesc Pi i Margall), a diferència de l’activa participació de quebequesos i escocesos, per exemple, com a primers ministres canadencs o britànics.
Per això, potser, i malgrat el que podria semblar, els catalans sempre hem mirat a Europa -començant per Perpinyà i, més enllà, París- com a marc més natural per al nostre lliure desenvolupament. S’allistaren milers de voluntaris catalans a lluitar al costat dels aliats a les dues guerres mundials, i hem estat sempre molt majoritàriament favorables a la Unió Europea i al procés d’integració europea. Si més no, fins ara.

4. Els principis de la Unió Europea

Els catalans sabem prou bé que només en èpoques de llibertat democràtica el nostre poble ha estat respectat, ni que fos parcialment. Compartim, doncs, plenament els valors que sustenten la Unió Europea, i celebrem com els que més el llarguíssim període de pau que ha permès -tret de lamentables conflictes locals- compartir un projecte de progrés basat en el respecte i la col·laboració mutus.
El pragmatisme històric dels catalans reconeix sense embuts el valor de la integració i la cooperació, per fer front als reptes d’una economia mundialitzada. A la vegada, molts volem participar activament de les grans decisions del continent, volem poder aportar el nostre gra de sorra als processos de presa de decisions, decisions que es prenen a taules de Consells on no tenim seient, i en un Parlament on no tenim representació en no ser ni tan sols circumscripció europea.
Escandalitza a molts catalans l’ús instrumental que es fa de la Unió Europea, com a amenaça si el nostre poble vota i decideix, pacíficament i democràtica, incorporar-se a la comunitat internacional com un Estat més. Ens indigna que es doni per segura una decisió -l’expulsió “immediata” de Catalunya de la Unió Europea- que no s’estipula enlloc als Tractats. Ens neguem a creure que pot interessar a la Unió fer cas d’aquells que, amb el menyspreu propi del colonitzador (com vostè, madame Reding, va poder comprovar durant la sessió per part de la persona que “la va venir a controlar”) defensen el bandejament -en aquesta ocasió- del pragmatisme que ha caracteritzat la integració europea fins ara.
I també preocupa a molts catalans la total impunitat amb què, des de determinats (però nombrosos) mitjans de comunicació, no tots privats, i des d’estrades polítiques diverses, se’ns titlla d’insolidaris i fins i tot de nazis. I les apel·lacions a la Comissió Europea i al Parlament Europeu no han tingut, fins ara, cap efecte en reduir aquestes constants acusacions vexants, injustes i indignes.

5. L’aspiració dels catalans

En un entorn mundialitzat, molts catalans creuen fermament que només disposant de les eines pròpies d’un Estat podrem continuar generant riquesa, creant llocs de treball per als nostres fills, i aprofundint en el benestar i felicitat del nostre poble. S’ha dit sovint que no és que Catalunya no tingui un Estat propi, sinó que té un Estat en contra; i només perquè el nostre projecte és de futur, és d’aspiració, deixem d’esmentar les moltes proves d’aquesta afirmació.
Durant més d’un segle i mig, Catalunya ha volgut modernitzar i federalitzar Espanya. El fracàs del moviment federalista s’ha degut, diverses vegades, a l’absència d’interlocutors a la resta de l’Estat: i només es poden federar pobles en acords entre iguals. Però és de tota evidència que Espanya continua essent un país de funcionaris, amb una cultura econòmica especuladora, amb un sistema judicial sovint mediatitzat per altres poders, sempre alentit i poc eficaç, amb una casta dominant secular que ha sabut sempre adaptar-se al règim de torn, i que ha vetllat pels seus propis interessos, i els de les seves amistats, com es pot comprovar amb qualsevol repàs dels casos de corrupció oberts actualment.
En aquest context “És català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” i “Som una nació” han estat consignes polítiques i cíviques des de fa molts anys, com a reacció i afirmació del poble català de la voluntat d’existir. És més: en diverses ocasions, el 1989, el 1998 i el 2010 el Parlament de Catalunya ha manifestat que no renuncia al dret a l’autodeterminació. Per voluntat clarament majoritària, ha arribat el moment d’exercir aquest dret. Fins i tot persones assenyades i respectades que han exercit altes responsabilitats polítiques a Catalunya diuen que el país està davant d’una històrica disjuntiva: la independència o la definitiva assimilació. I opten obertament per la supervivència, la independència.
El dia que Catalunya proclami la seva emancipació política, en el marc d’un món caracteritzat per la interdependència, no voldrà trencar els segles de lligams de caire familiar i de tota mena amb la resta de la península. La independència no serà un gest en contra de cap dels pobles d’Espanya. Serà per poder decidir, com qualsevol Estat, totes les qüestions que afecten el poble català que no pacti lliurement cedir competències a instàncies internacionals, com ara la Unió Europea.
No serem nosaltres qui, amb la independència, voldrem aixecar fronteres o crear aranzels. Al contrari, esperem que la nostra sobirania permeti col·laborar amb més intensitat, sobretot amb els nostres veïns germans de llengua i cultura. Esperem que les nostres vies de comunicació transeuropees siguin aprofitades en benefici de tothom.
No volem imposar la nacionalitat a ningú. Els catalans no volem que cap ciutadà sigui privat de la seva nacionalitat espanyola en contra de la seva voluntat. La història ens ha ensenyat manta vegades que les imposicions acaben girant-se en contra de qui les promou. Volem construir una societat tolerant, oberta, on el benestar de tots els ciutadans sigui un objectiu primordial. Els que s’oposen a la nostra emancipació basen bona part de la seva argumentació a favor de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya en qüestions sentimentals i identitàries, molt respectables i legítimes, però que no fan res per resoldre cap dels problemes que té i tindrà la societat catalana.

6. La falta crònica de confiança

Sentim veus -ho sap prou bé, senyora Comissària- que demanen que els nostres problemes es resolguin mitjançant el diàleg i la negociació. És lògic i normal. Però una negociació (com ja hem dit) requereix la voluntat de les dues parts. En tenim, encara avui, els catalans? Les “línies vermelles” que l’Estat espanyol ha travessat en tantes ocasions en els darrers anys (portant, per primer cop en la història, un Estatut d’Autonomia validat en referèndum –tot i que prèviament rebaixat- al Tribunal Constitucional; fent el mateix, també per primera vegada, amb una Declaració política del nostre Parlament; envaint competències del nostre Parlament amb total menyspreu; i tantes promeses estatals incomplertes) expliquen perquè bona part de la població de Catalunya hagi arribat al punt de no retorn. Ni que l’Estat ens prometés una “tercera via” seria creïble per a la majoria, a causa d’una desconfiança basada en un cúmul de fets incontrovertibles. I està a la vista de tothom que en els gairebé divuit mesos que han passat des de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, Espanya no ha fet ni un sol pas, ni un sol gest, que no hagi estat d’atrinxerament obstinat en contra de les pretensions catalanes. Tot el contrari, la recentralització avança cada cop més de pressa.
És més: totes les enquestes a Espanya indiquen que si, en resposta a algunes veus catalanes que encara hi veurien una sortida al conflicte, es procedís a una reforma de la Constitució espanyola, el més probable seria que la reforma recentralitzés l’Estat i tragués competències actualment en mans, nominalment, de Catalunya i les altres comunitats autònomes. Creiem fermament que només la independència del nostre país ofereix la possibilitat de continuar existint, i reeixir com a poble.

7. En conclusió

Per tot això, els relacionats a sota, que vam assistir al debat abans esmentat, fem una crida a la Unió Europea i a la comunitat internacional en el seu conjunt, perquè vetllin per l’acompliment efectiu d’allò que els set milions d’europeus que vivim i convivim a Catalunya hem demanat als nostres representants polítics: poder decidir lliurement I democràtica, i sense més amenaces apocalíptiques ni dilacions -i com han fet centenars d’altres pobles del món abans que nosaltres-, el nostre futur com a poble, i recuperar la nostra independència.’

Subscriuen aquest document els següents assistents al debat:

Anna Balcells
Lluís Bonet i Coll
Muriel Casals
Àngels Folch
Ricard Gené
Elena Jiménez
Miquel López
Isabel-Helena Martí
Sergi Mir
Carme Miralda
Ricard Olivella
Xesca Oliver
Albert Poblet
Robert Sabata
Joan Sanchez
Simona Skrabec
Miquel Strubell

febr. 26 2014

L’ANC i la FAVB aposten impulsar el debat sobre la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) han signat un conveni de cooperació amb l’objectiu d’impulsar el debat sobre la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya durant el 2014. La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, i el president de la FAVB, Josep Lluís Rabell, que han oficialitzat l’acord aquesta tarda a la seu de l’Assemblea, han mostrat la seva satisfacció per la signatura.

“El nostre objectiu és treballar conjuntament amb altres entitats, perquè estem tots d’acord amb què el futur polític de Catalunya s’ha de decidir votant. Això ens uneix”, ha explicat Forcadell. La presidenta de l’ANC ha afirmat que “volem que l’estat independent sigui millor; la independència no és un fi sinó un mitjà, i la manera de millorar és escoltar a tothom”. Per la seva banda, Rabell ha aprofitat per convidar oficialment a l’ANC a l’assemblea que la FAVB durà a terme el proper 29 de març.

La signatura ha comptat també amb la presència d’Antoni Morral, membre del Secretariat Nacional, que ha explicat que aquest és el primer dels molts convenis de col·laboració que l’ANC vol establir amb sindicats i entitats de la societat civil. “Compartim un diagnòstic, que és que l’ordre social establert per la constitució del 1978 està esgotat”. “Nosaltres creiem –ha afegit Morral- que aquest canvi necessari passa per la constitució d’un estat propi independent. Però aquest camí el fem junts: és un camí democràtic, pacífic i que manté la cohesió social”.
Al conveni, les dues entitats es comprometen a mantenir reunions periòdiques; participar en espais unitaris que s’estan constituint en defensa del dret a decidir; col·laborar en determinades campanyes de l’ANC; i organitzar actes conjunts entre d’altres.

febr. 22 2014

El 28 de febrer es presenta Súmate a Sabadell

Serà a les 19:30 al Centre Cívic Can Rull (Carrer St. Isidor, 51).

Posteriorment hi actuarà Peret Reyes.

febr. 21 2014

L’ANC repartirà 20.000 fulletons explicant el procés català al Mobile World Congress

L’Assemblea Nacional Catalana serà present al Mobile World Congress (MWC), que tindrà lloc a Barcelona la setmana vinent, per explicar als seus assistents el procés pacífic i democràtic favorable a la independència que s’està vivint a Catalunya.

Concretament, les assemblees territorials de l’ANC al Barcelonès repartiran 20.000 fulletons, 5.000 cada dia, a les principals entrades al Mobile World Congress, als recintes de la Fira de la Gran Via i a la Fira de Montjuïc. En total, es repartiran díptics en quatre llengües: anglès, francès, alemany i castellà.

Amb aquesta actuació que s’engloba dins la campanya “De Catalunya al món”, l’ANC pretén fer un pas més en la internacionalització de la causa catalana, remarcant la seva condició pacífica i democràtica i la voluntat de poder votar el futur de Catalunya el proper 9 de novembre del 2014. “Today over 80% of Catalans want to be able to vote on self-determination, making use of their democratic and civil rights. On 11th September 2012, the Catalan national day, 1.5 million people demonstrated behind the demand for independence. A year later, and with the same demand, more than 1,6 million people formed a 400-kilometre human chain stretching across the country from north to south, the so-called Catalan Way” s’explica en el díptic.

A més a més, com a complement a aquesta voluntat informativa de l’ANC dirigida al públic internacional del MWC, la territorial de Sants-Montjuïc per la independència ha preparat, per al dimecres 26 de febrer a les 17h, una acció a la Plaça Espanya de Barcelona, en què es penjaran diferents cartells amb un codi QR que estaran redirigits a una pàgina web amb enllaços d’interès amb informació sobre la consulta del 9 de novembre i el procés cap a la independència.

febr. 15 2014

Manifest dels jutges pel dret a decidir

Manifest de jutges pel dret de decidir

Els sotasignats –jutges i magistrats que exercim a Catalunya–, en la nostra condició de juristes i servidors públics, pensem que podem brindar a la societat civil catalana la nostra perspectiva respecte a la legitimitat i/o legalitat de l’anomenat dret de decidir i, en el seu cas, de les seves possibles manifestacions.

Ara mateix es produeix, a Catalunya però també a la resta de l’estat, un ampli i intens debat sobre l’anomenat dret de decidir. I des de determinats posicions o plantejaments s’ha transmès la idea que el reconeixement o exercici d’aquest dret de decidir queda absolutament al marge del nostre ordenament constitucional i, fins i tot, del marc jurídic internacional i que, per tant, no gaudeix de cap legitimitat.

La qüestió clau d’aquest debat, al nostre entendre, passa per acceptar o no la realitat nacional de Catalunya i, per tant, la seva plena sobirania per a decidir el seu futur.

Cal partir d’un fet que -pensem- no admet discussió: Catalunya és una nació. Aquesta realitat ve determinada per una història, una cultura, una llengua pròpia, i -per sobre de tot- una reiterada i perseverant voluntat de ser reconeguda com a societat nacional diferenciada, compatible amb el seu caràcter plenament integrador, ben palès en la història més recent.

Aquest fet -la realitat nacional de Catalunya- rau en la base de la Constitució de 1978 i en els Estatuts d’Autonomia del 1979 i 2006. Si el reconeixement no fou, en el seu moment, més explícit, va ser per raons prou conegudes, bàsicament el model de transició a un règim democràtic i el perill d’involució o amenaça autoritària, confirmat l’any 1981.

Aquesta indiscutible realitat nacional de Catalunya comporta, indefectiblement, el reconeixement del seu dret de decidir: l’anomenat ‘principi democràtic’ impregna tot l’ordenament jurídic internacional i comunitari, i una de les seves manifestacions més elementals és el dret dels pobles i nacions de decidir el seu futur.

Per tant, la negació del dret de decidir només es pot entendre i sostenir per un criteri estrictament ideològic i polític de negar la realitat nacional de Catalunya.

Certament, es pot entendre que Catalunya ja ha exercit aquest dret en diverses ocasions: en referendar la Constitució i els successius Estatuts de 1979 i 2006. Però la seva darrera decisió, l’Estatut de 2006, ha estat -en aspectes essencials d’identitat nacional i autogovern- manifestament desvirtuada per la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010.

Aquest rebuig ha generat l’actual situació política: segons és públic i notori per les successives manifestacions (2010, 2012 i 2013), les enquestes públiques i reiterats pronunciaments de les organitzacions socials, sindicals i polítiques, posen de manifest que gran part de la societat catalana -vist el rebuig a la seva darrera decisió (l’Estatut de 2006)- vol tornar a decidir la seva articulació amb l’Estat espanyol, i fer-ho contemplant totes les opcions, inclosa la independència.

En contra del que s’afirma des de determinats sectors i com a juristes, considerem que aquest dret de decidir es pot exercir en l’actual marc constitucional, des d’una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució, com escau a un estat social i democràtic de dret, que -tal com es defineix al seu article primer- propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. I en tot cas, tota Constitució, com a eina essencial de convivència democràtica, ha de permetre un procés continu de discussió i evolució, i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l’ordre constitucional.

Com també es proclama a l’article 9.2 de la Constitució, correspon als poders públics promoure les condicions perquè aquests drets de llibertat i d’igualtat de l’individu i dels col·lectius en què s’integra siguin reals i efectius, així com remoure els obstacles que els impedeixin i facilitar la participació de tots els ciutadans a la vida política, cultural i social. Aquest dret fonamental de tots els ciutadans de participar en assumptes públics es consagra en el seu article 23 i, més concretament, en l’article 92 es preveu la possibilitat de consulta per mitjà de referèndum respecte de les decisions polítiques d’especial transcendència.

Finalment, cal recordar que -segons es disposa al seu article 10.2- els preceptes de la Constitució relatius als drets fonamentals i a les llibertats s’han d’interpretar segons la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals ratificats per l’Estat espanyol, que es fonamenten en el ‘principi democràtic’, en la consideració que la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic (article 21 de la Declaració Universal) i en el dret dels pobles a la seva lliure determinació (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals). Dret d’autodeterminació que, segons els criteris més recents (i en relació amb el cas del Canadà), no es limita només als pobles governats o sotmesos per potències estrangeres, sinó que s’estén a aquells pobles que, tot i estar integrats en un estat democràtic, pateixen una limitació del seu dret a l’autogovern.

En definitiva, considerem que en el marc constitucional actual, interpretat a la llum de la normativa internacional i dels principis i drets fonamentals que la inspiren, és viable el legítim exercici del dret a la consulta que reclama de forma majoritària la societat catalana.

Barcelona, 6 de febrer de 2014

febr. 14 2014

El 22 de febrer L’Hospitalet prepara una jornada intensiva de recollida del Signa un vot

Ens espera un any intens, ple d’il·lusió, i amb un gran repte per endavant: aconseguir que a la consulta del proper 9 de novembre de 2014 sigui la del SÍ i SÍ a la Independència de Catalunya.

A l’Hospitalet tenim una de les claus de volta per a l’assoliment d’una majoria social del País per al SÍ i SÍ. Volem un País lliure, amb una majoria social que cregui en la llibertat, un País de tots i per a tots. Tenim molta feina per endavant, però mai no hi havíem estat tan a prop. Mai la il·lusió d’un futur lliure no havia estat tan a tocar de les nostres mans.

És per això que l’ANC de l’Hospitalet, conscients de la responsabilitat de País que tenim al davant, volem treballar per a l’ampliació de la majoria social independentista a la nostra ciutat.

Com es va anunciar a la darrera assemblea ordinària, la territorial de l’Hospitalet està preparant un intensiu de paradetes a la ciutat per al proper 22 de febrer.

El nostres objectiu és omplir l’Hospitalet amb 50 paradetes amb voluntaris d’entitats de l’Hospitalet, de partits polítics defensors del #SÍSí i d’altres territorials de l’Assemblea més o menys properes.

Participaran:

Territorials i sectorials de l’ANC:

Partits polítics:

Entitats:

Òmnium l’Hospitalet

A la jornada d’aquest dissabte, que porta per títol “#LHvoldecidir: omplim L’Hospitalet de parades” hi col·laboren una trentena de territorials de l’ANC de Barcelona i d’altres punts del país, així com entitats de L’Hospitalet i els partits que ja han manifestat públicament que el proper 9 novembre defensaran el Sí-Sí a la independència.

febr. 10 2014

La sectorial Docents per la independència arrenca amb pas ferm

En l’assemblea celebrada dissabte van aprovar un Manifest i també han posat en fucionament la seva web i les xarxes socials.
Convoquen a la concentració de Som Escola d’avui dilluns al vespre.

Manifest

Web

Facebook

Twitter

febr. 8 2014

Torneig d’Any Nou de lluita senegalesa

En Xavi Llebaria, la seva dona Lluïsa Moragas i la seva filla Maria, aprofitant el seu darrer viatge al Senegal, on comparteixen casa amb una família Senegalesa (per ells és la seva segona família), van organitzar per segon cop un torneig de lluita Senegalesa, el dia 1 de gener d’enguany. En aquesta ocasió han tingut la col·laboració de l’ANC. És per aquest motiu que l’han denominat 1r Torneig d’Any Nou Assemblea Nacional Catalana – Yarakh 2013 de lluita senegalesa. L’ANC va participar-hi amb l’aportació simbòlica de material per a una part dels premis en les diferents categories, que van ajudar a difondre el nostre procés en aquelles terres. Tot i que es tracta de material extra per complementar el premi principal, sacs d’arrós. A l’esdeveniment van assistir entre 1.000 i 1.500 persones.

El motiu principal del viatge, és veure la família i amics que tenen allà i com cada vegada que hi van, ho aprofiten per portar material escolar, roba i medicaments per farmacioles de primers auxilis i també qualsevol tipus de medicació, ja que les necessitats són molt grans. La medicació més específica, l’han portat a un petit poble de la regió de la Casamance, on han engegat un projecte per millorar l’accés a la medicació, que allà és prou difícil de aconseguir.

Esperem que aquesta col·laboració de l’Assemblea amb el Senegal continuï, perquè voler un nou país, un país millor, també passa per construir ponts amb altres cultures.

febr. 4 2014

Cal impulsar les Assemblees exteriors de l’ANC

En aquest moment és de vital importància el paper de l’Assemblea per ajudar a internacionalitzar el procés, fer-lo visible davant de l’opinió pública internacional i aconseguir suports internacionals que facilitin el reconeixement del nou estat independent.

Les Assemblees Exteriors són l’element clau que ens ajuda a teixir aquesta xarxa de col·laboracions i complicitats. Actualment n’hi ha 20 de constituïdes, però necessitem reforçar-les i crear-ne de noves.

És per això que us demanem que feu arribar aquest missatge als vostres contactes arreu del món, dient-los-hi que són claus en el procés de Catalunya cap a la independència, i que trobaran tota la informació per constituir una Assemblea Exterior a aquesta adreça i tot el suport logístic i d’informació que necessitin a través del correu consellexteriors@assemblea.cat

gen. 23 2014

2014: Time for outside actors to help steer the Catalan process?

Document elaborat pel Col·lectiu Emma

Catalans have set off on a road that could lead to their nation’s independence from Spain. The reasons they advance for wanting to take that road – historic, cultural, economic, social and political – have been thoroughly explained and are increasingly recognized as valid in many quarters. For some, the decision to seek an alternative to the present political arrangement was made only after all proposals to help reshape the state as a true “nation of nations” had been met with rejection, often with the added grievance of a humiliating treatment. And, lately, with a hardening of the other side’s positions and a drift back toward illiberal policies calling to mind a dictatorial past that Spain was supposed to have overcome. Many feel that failing to act now would mean accepting the subordinate role reserved to Catalonia in the Spanish order, today and in history, and ultimately giving in to Spain’s design of complete assimilation.

Catalans have now drawn up a plan of their own, and so far they have been giving the world an example of how things should be done. Patiently, taking action only after their proposals had been repeatedly turned down. Inclusively, relying on the strengths of all segments of society and not rejecting anyone on any grounds. Peacefully, coming out in hundreds of thousands into the streets to declare their determination, showing no hostility to others and spurning every form of violence. Democratically, with their elected representatives acting on the people’s wishes rather than dictating an agenda from above, and managing to bring together unlikely partners from the right and the left in a wide coalition. Responsibly, with most political forces – excluding only those that excluded themselves from the beginning – working to reach a deal and drive the process forward. And with an open mind: even now, the Catalan leadership is offering to explore with their Spanish counterparts every option of a negotiated agreement rather than going for a rash unilateral move. If this doesn’t have all the markings of a velvet revolution, what does?

2014 will be a crucial year for Catalonia. All signs – the balance of political forces in Parliament, the consistent results of every opinion poll and the impressive demonstrations, not to mention the lack of credible alternatives on the unionist side – point to the fact that a tipping point has been reached. A majority of Catalans want a real change, and their representatives have pledged to provide the means for them to determine the direction that this change should take. Their proposal – and the obvious way to dispel all doubts about the Catalans’ intentions – is a referendum on the issue, much like the one that is planned for Scotland in September. No one beyond Spain’s borders is seriously questioning the legitimacy of that course of action. And yet the Spanish establishment – with the government and the opposition united in an unsettling show of intransigence on this point – is hell-bent on preventing it. This is how things stand at the beginning of the new year – in an awkward impasse.

Up to now, the official line in international circles is that the Catalan situation is Spain’s internal affair. Everyone’s aware, however, that whichever way things play out the consequences won’t stop at the border and that, if allowed to drag on, the present uncertainty will be damaging to all – in Catalonia, in Spain and beyond. If the Spanish side keeps refusing to budge and if every proposal coming from Catalonia continues to be blocked on a technicality or simply ignored, some form of involvement by third parties may be required to break the deadlock. The good offices of external actors could indeed help Spain reach its own tipping point. Much as they resist the idea, the people there no less than the politicians will have to come to terms with the fact that, paraphrasing PM Cameron’s words about Scotland, Catalans can’t be kept in Spain against their will.

A measure of quiet diplomacy is probably all that is called for at this stage. Foreign actors who have a definite clout over a cash-strapped and politically bruised Spain may want to use that clout to nudge its politicians into doing the sensible thing. There have already been a few public hints to that effect, and probably more than a few private ones as well. But, even this early in the game, a stronger signal would not be out of order. Especially to ensure that there is no foul play – and, one would hope, no violence – on the part of those who feel that their interests may be threatened by the Catalans’ choice.

And it should also be clear to all that things have reached a stage where any attempt to sideline the Catalan people – by denying them their right to speak, by strong-arming their leadership or by trying to fix a last-resort deal behind closed doors – won’t help solve the problem but only postpone it and compound it. The only acceptable outcome from a democratic perspective at this point is a vote, and the immediate goal for all should be helping to find a way for Catalans to have their say. And then, if they do indeed decide that they want their own state, it will be everyone’s responsibility to watch over the ensuing process in order to guarantee that it is the people’s freely expressed will that carries the day.

Altres idiomes: castellà, francès, alemany, italià, àrab, portuguès, holandès i esperanto.

Versió catalana

Els catalans han iniciat un camí que els podria portar cap a la independència de la seva nació respecte d’Espanya. Els motius que addueixen per voler emprendre aquest camí – històrics, culturals, econòmics, socials i polítics – han estat explicats a bastament i cada cop hi ha més sectors que reconeixen la seva validesa. Alguns han pres la decisió de buscar una alternativa a l’actual marc polític quan han vist que totes les propostes per contribuir a reformar l’Estat fins a convertir-lo en una veritable “nació de nacions” són rebutjades, sovint amb el greuge afegit d’un tractament humiliant. I, últimament, amb un enduriment de les postures de l’altra banda i amb una tendència a retrocedir cap a polítiques intolerants que recorden els temps passats de la dictadura que se suposa que Espanya ha superat. Molts pensen que no actuar ara voldria dir acceptar el paper de subordinació que l’ordre espanyol establert reserva, actualment i al llarg de la història, a Catalunya i el resultat final seria sucumbir al pla d’assimilació completa elaborat per Espanya.

Ara, els catalans han dissenyat el seu propi pla, i fins ara han ensenyat al món com s’haurien de fer les coses. Amb paciència, actuant només després que les seves propostes hagin estat rebutjades reiteradament. De manera inclusiva, confiant en les forces de tots els segments de la societat i sense rebutjar ningú per cap motiu. De manera pacífica, sortint al carrer centenars de milers de persones per declarar la seva determinació, sense mostrar cap hostilitat envers els altres i rebutjant qualsevol forma de violència. De manera democràtica, ja que els seus representants electes actuen conforme als desitjos del poble en comptes de dictar el programa des de dalt, i aconseguint unir socis improbables de dreta i esquerra en una àmplia coalició. De manera responsable, amb la majoria de les forces polítiques – excloent només les que s’han exclòs elles mateixes des del principi – treballant per aconseguir un acord i tirar el procés cap endavant. I amb una mentalitat oberta: fins i tot ara, els líders catalans s’ofereixen a explorar amb els seus homònims espanyols totes les opcions d’un acord en comptes de tancar-se en banda i fer accions unilaterals. Si això no té tots els elements d’una revolució de vellut, llavors què és?

2014 serà un any crucial per a Catalunya. Tots els indicis – l’equilibri de forces polítiques al Parlament, la constància en els resultats de totes les enquestes d’opinió i les impressionants manifestacions, per no parlar de la falta d’alternatives creïbles per la banda unionista – indiquen que s’ha arribat a un punt d’inflexió. La majoria de catalans volen un veritable canvi, i els seus representants s’han compromès a posar els mitjans perquè decideixin cap a on ha d’anar aquest canvi. La seva proposta– i la manera òbvia d’esvair tots els dubtes sobre les intencions dels catalans – és un referèndum sobre la qüestió, molt semblant al que està previst que tingui lloc a Escòcia al mes de setembre. Fora de les fronteres d’Espanya ningú qüestiona seriosament la legitimitat d’aquesta manera d’actuar. En canvi, les institucions espanyoles – amb el govern i l’oposició units en una demostració inquietant d’intransigència sobre aquest aspecte – s’entesten a impedir-ho. Així és com estan les coses a principis del nou any – en un punt mort ben complicat.

Fins ara, la resposta oficial en els cercles internacionals és que la situació catalana és un assumpte intern d’Espanya. Tanmateix, tothom sap que independentment de la manera en què es desenvolupin els esdeveniment, les conseqüències no s’aturaran a la frontera i que, si es deixa que s’eternitzi, la incertesa actual serà perjudicial per a tothom – a Catalunya, a Espanya i més enllà. Si la part espanyola no es vol moure i si se segueixen bloquejant per raons tècniques, o simplement s’ignoren, totes les propostes procedents de Catalunya caldrà alguna mena d’implicació de terceres parts per tal de desfer el punt mort. Els bons oficis d’actors externs podrien ajudar realment Espanya a arribar al seu punt d’inflexió. Per molt que es resisteixin a la idea, la gent d’allà i també els polítics hauran d’acceptar el fet que, parafrasejant les paraules del primer ministre Cameron sobre Escòcia, no es pot mantenir els catalans a Espanya contra la seva voluntat.

Per ara probablement només caldria una certa dosi de diplomàcia discreta. Els actors estrangers, que tenen una influència evident sobre una Espanya econòmicament entrampada i políticament tocada, podrien fer servir aquesta influència per empènyer els seus polítics a fer una cosa sensata. Ja hi ha hagut algun gest públic en aquest sentit i probablement també uns quants en privat. Tot i que, fins i tot en aquests primers moments, potser també convindria un toc d´atenció més seriós. Especialment per garantir que no hi hagi joc brut – i, esperem, que no hi hagi violència – per part d’aquells que creuen que els seus interessos es poden veure amenaçats per allò que triïn els catalans.

I també tots haurien de tenir molt clar que les coses han arribat a un punt en què qualsevol intent de deixar de banda el poble català – negant-li el seu dret a parlar, aplicant tàctiques intimidatòries als seus líders o intentant alguna maniobra d’última hora a porta tancada – no ajudarà a resoldre el problema sinó que només l’ajornaria i l’agreujaria. L’únic resultat acceptable des d’un punt de vista democràtic en aquest moment és una votació, i l’objectiu immediat de tots hauria de ser ajudar a trobar el camí perquè els catalans es puguin expressar. I llavors, si realment decideixen que volen un estat independent, serà responsabilitat de tothom vigilar el procés subsegüent per tal de garantir que prevalgui la voluntat del poble expressada lliurement.

gen. 17 2014

Repercussió a la premsa internacional de la votació del Parlament de transferir la competència sobre referèndums

Informació de Vilaweb, Nació Digital i Ara

Le Figaro: Catalogne: le parlement pour un référendum
The Guardian: Catalonia votes to ask Madrid for secession referendum
Le Nouvel Observateur (França): La Catalogne souhaite un référendum sur l’indépendance
The Wall Street Journal: Catalonia Parliament Asks Spain for Power to Hold Referendum
The New York Times: Catalonia Votes to Ask Spain for Secession Ballot
Chicago Tribune (EUA): Catalonia defies Madrid with push for independence vote
E24 (Noruega): Catalonia vil stemme om uavhengighet
The Independent (Irlanda): Catalonia holds secession bid vote
Press TV (Iran): Catalonia votes on secession from Spain
The Scotsman: Catalans vote on holding independence referendum
Walliser Bote (Suïssa): Katalanen wollen über ihre Unabhängigkeit abstimmen
Südostschweiz (Suïssa): Katalanen wollen über ihre Unabhängigkeit abstimmen
Aargauer Zeitung (Suïssa): Katalanen wollen über ihre Unabhängigkeit abstimmen
Blick (Suïssa): Katalanen wollen über ihre Unabhängigkeit abstimmen
Reuters: Catalonia defies Madrid with push for independence vote

gen. 16 2014

Més de 500 persones es concentren al Parlament a favor del referèndum

Mig miler de persones han assistit a la concentració que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha convocat aquest matí al Parlament per mostrar novament que la societat civil empeny de manera clara per tal que es pugui celebrar la consulta; donar suport als partits favorables al referèndum en les passes que hauran de dur a terme aquest any determinant; i deixar clar, a la vegada, que aquest pas no pot ser una excusa per dilatar o aturar la convocatòria de la consulta. Els assistents han rebut amb crits d’Independència els parlamentaris que anaven entrant.

El vicepresident de l’Assemblea, Jaume Marfany, ha remarcat que l’ANC és avui “al costat del Parlament” en el camí cap al referèndum, tot i que ha assegurat que aquests passos “no poden dilatar la celebració de la consulta” que “s’ha de celebrar el 9 de novembre amb o sense permís de l’Estat espanyol”. Marfany ha destacat l’elevada majoria parlamentària que avui aprovarà la petició de la transferència de la competència per poder convocar referèndums, i ha remarcat que en aquest procés “societat civil, partits i institucions han d’avançar junts”.

gen. 15 2014

Arrenca la temporada 2014 de “Corre per la independència”

Aquesta setmana comença el circuit de curses “Corre per la independència“. Trobreu més informació aquí.

gen. 14 2014

19 de gener a Sentmenat homenatge als resistents en la commemoració dels 300 anys del saqueig borbònic

Avui 14 de gener es compleixen 300 anys del saqueig i incendi de Sentmenat per les tropes borbòniques. Diumenge 19 de gener es farà un homenatge als avantpassats.

Més informació.

gen. 10 2014

L’ANC encara un 2014 determinant amb la Via Catalana per arribar a la independència

_GPS4548

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat aquesta tarda el Pla d’Actuació 2014, un conjunt de projectes per empènyer cap a la independència en un any determinant. L’acte “Via Catalana 2014: què farem per arribar a la independència?” s’ha dut a terme de manera simultània a Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Artés. Des de l’acte a la capital catalana, que s’ha celebrat a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona (UB), la presidenta de l’Assemblea, Carme Forcadell, ha encoratjat i ha fet una crida a tots els assistents a l’acte a treballar més que mai per tal d’ampliar el suport a la independència i convertir la defensa d’una Catalunya lliure en un projecte encara més inclusiu, il·lusionant i cohesionador. “Aquest serà un any decisiu per la història de Catalunya. El 2014 és el nostre any. I ara és l’hora de demostrar el que som capaços de fer i de la implicació amb el nostre projecte de país” ha afirmat Forcadell.

En el seu discurs, la presidenta de l’ANC ha remarcat l’oportunitat històrica que suposa per a les generacions actuals tenir una data i una pregunta sobre la independència de Catalunya i ha demanat capacitat resistència, valentia i coratge per afrontar els propers mesos. “Hem de seguir sumant ciutadans a favor de la independència. El futur de Catalunya només depèn de nosaltres. És a les nostres mans fer possible allò que és impossible.

Al llarg de l’acte, també han intervingut a l’acte el vicepresident de l’ANC, Jaume Marfany, els membres del Secretariat Nacional Irene Martin, Jordi Manyà, Ricard Gené, Andreu Porta i Rosa Alentorn, així com l’advocada Magda Oranich, que ha destacat la importància que les lleis d’un país defensin els drets dels seus ciutadans. “Les lleis han de protegir els drets, no treure’ls” ha afirmat Oranich, tot especificant que la independència de Catalunya no depèn de la legalitat vigent sinó de la voluntat política dels representants polítics actuals. Marfany, per la seva banda, ha presentat el Pla d’Actuació explicant que la “Via Catalana va començar el passat Onze de Setembre amb la cadena humana però va més enllà perquè és una manera de fer, un camí pacífic i inclusiu en el camí cap a la independència. “El 2014 és el nostre any, en positiu, el del doble sí: sí a la democràcia i sí a la independència”. “És l’any que ens hem de preguntar què estem disposats a fer per aconseguir la independència, i fer-ho”. “Ara és l’hora!”, ha conclòs

“Un sol poble” és la campanya per ampliar i consolidar la majoria social a favor del doble Sí a la independència de Catalunya. “Volem garantir que guanyarem la consulta”, que el Sí Sí serà l’opció majoritària en una consulta, a tots i cadascun dels pobles i ciutats del país, ha explicat la coordinadora de la campanya, Irene Martin, que ha afegit que la construcció d’un nou estat és un projecte col·lectiu en què tothom hi és necessari, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. “Amb el projecte ‘Un sol poble’ farem arribar les raons per la independència a indecisos i a totes aquelles persones que no tenen clar si volen que Catalunya sigui un estat independent”, especialment a les Àrees Metropolitanes de Barcelona i Tarragona, ha explicat Martin. (VÍDEO: “Catalunya mestissa”)

Tot seguit, Jordi Manyà ha presentat el projecte “El país que volem”, que té per objectiu respondre la pregunta “per què volem la independència?”. D’aquesta manera, la campanya pretén aglutinar a totes les entitats socials del país, però també fer participar tots els ciutadans de Catalunya, per tal que aportin el seu granet de sorra en la reflexió de com es vol que sigui la Catalunya independent. “La independència no és un fi en si mateix, sinó una eina per poder construir un país millor” ha remarcat Manyà. I és en aquest sentit que l’ANC preveu dur a terme un seguit de debats temàtics tant amb ciutadans anònims com amb experts en la matèria per anar definint quin és el model de país que es vol aconseguir en una Catalunya independent.
VÍDEO: “Construeix un país”

El membre del Secretariat Nacional i coordinador d’Internacional, Ricard Gené, ha presentat ‘De Catalunya al món’, un projecte per internacionalitzar el procés polític i la voluntat dels catalans d’exercir el dret a l’autodeterminació i per aconseguir suports que més endavant facilitin el reconeixement del nou estat català. En aquest sentit, Gené ha dit que cal transmetre que Catalunya no serà un llast per a la comunitat internacional i que la seva independència no és una amenaça perquè el català és un procés d’autoexigència democràtica i pacífica. En concret, el projecte passa per estendre el més ràpidament la xarxa d’Assemblees Exteriors de l’ANC (actualment n’hi ha 20 i moltes en procés de constitució); fer arribar als mitjans internacionals els punts de vista i les raons del procés d’autodeterminació i d’independència de Catalunya; adaptar i difondre els missatges polítics a l’òptica de cada estat; i coordinar-se amb altres entitats i institucions que actuen amb incidència internacional.
VÍDEO: “Catalonia should have the right to vote”

Així mateix, Andreu Porta, coordinador del projecte “De la Desobediència a la Sobirania”, ha exposat la necessitat de respondre les accions antidemocràtiques que pugui realitzar l’Estat espanyol a Catalunya, convertint aquesta resposta en actes de sobirania a favor de la construcció d’una Catalunya independent. Les línies marc del projecte es basen en la solidaritat i el treball en equip amb altres entitats i organitzacions de caire social; la desconnexió progressiva de diversos mecanismes de l’Estat espanyol, com seria exercir la sobirania fiscal. Porta també ha remarcat la importància d’una línia de mobilització que tingui com a objectiu estar preparats per actuar amb la màxima rapidesa davant de qualsevol escenari que pugui esdevenir en els propers mesos, sempre de manera pacífica i inclusiva.
VÍDEO: “Junts ho farem possible”

El darrer projecte presentat ha estat el de Signa un Vot per la Independència, que va començar el juny del 2013 però que aquest cap de setmana viurà la primera recollida massiva arreu del territori a més de 400 punts. La seva coordinadora, Rosa Alentorn, ha destacat la importància de la campanya, basada en el Dret Fonamental de Petició, en què es demana al Parlament de Catalunya que convoqui un referèndum sobre la independència i que, en cas que aquesta no pugui dur-se a terme, es declari la independència d’acord al dret internacional. Posteriorment, l’advocada Magda Oranich, una de les protagonistes de l’espot promocional de Signa un Vot per la Independència, també ha intervingut a l’acte.
VÍDEO: Signa un Vot per la Independència

VÍDEO: El 2014 omplirem les urnes!