Repercussió a la premsa internacional de la V de l’11 de Setembre

Informació de Vilaweb


>> Mitjans en anglès

>> Mitjans en francès

>> Mitjans en castellà

>> Mitjans en italià

>> Mitjans en portuguès

>> Mitjans en alemany

>> Mitjans en polonès

>> Mitjans en turc

>> Mitjans en èuscar

Berria1.800.000 kataluniar kalean galdeketaren alde

>> Mitjans en hongarès

>> Mitjans en noruec

>> Mitjans en txec

>> Mitjans en occità

The clock keeps ticking in Catalonia

Article del Col·lectiu Emma


With less than four months to go until November 9th, the scheduled date for a referendum on independence in Catalonia, those advocating for a negotiated solution – the so-called “third way” – seem to have lost the battle.


In an attempt to secure a compromise that could hold the State together, representatives of influential interest groups in Catalonia, many of them with economic ties to the Spanish public sector, had been pleading with the powers that be in Madrid to make an offer of a better financial arrangement and a larger measure of self-government for Catalans. Respected international voices have also been urging a change of attitude from Spain along the lines followed by the British government regarding Scotland – allowing a referendum in Catalonia and then forcefully campaigning for a “no” vote.


Spanish President Rajoy appeared to be listening to those voices when he finally agreed to a meeting with Catalan President Mas. Thus far he had been approaching the matter as a game of who blinks first, taking it for granted that his Catalan counterpart would give in and announce that he was calling off the referendum. But this is not about leaders or personalities. Mr. Mas will come to Madrid representing not only his party or his government, but also a wide parliamentary majority, hundreds of civil-society organizations and over three-quarters of the Catalan population, all of them backing the idea of a referendum  – including some who might end up voting “no”. His deal with the Catalan people includes putting to a vote any agreement that may be reached with the Spanish government. He has, then, a clear mandate to officially convey to Mr. Rajoy what everyone already knows: that a huge majority of the Catalan people want a chance to exercise what they consider an inalienable right and vote on the shape of their collective future.


For the Spanish political establishment – on that point the ruling party is supported by most opposition groups – this is a deal breaker, and Mr. Rajoy has since rushed to cool down everyone’s expectations. Just in case, two self-appointed opinion groups have immediately stepped forward: those from the left to reiterate a vague proposal of constitutional reform in which some Catalan positions might be taken into consideration; over on the right, the hardliners of Spanish nationalism have sternly warned Mr. Rajoy against any gesture that could be interpreted as a willingness to start a dialogue with Catalonia.


One of those groups is at least going through the motions of offering to talk, while the other doesn’t even bother to hint at a way out. But, much as their respective styles differ, the two currents representing the majority opinion in Spanish society agree on the essential point: it is up to them to set the limits of what Catalans can expect from Spain. Consequently, they both reject the possibility of a vote. Catalonia’s future, their argument goes, is a matter for all Spanish citizens to decide. The deception is flagrant: since Catalans are a minority in Spain, this would mean that they are and will be forever outvoted and in someone else’s power. Unsurprisingly, it’s a principle that Catalans will not accept.


There are no signs that in the short weeks until November 9th the positions will change in any meaningful way. Catalans are determined to stand their ground. Their peaceful and thoroughly democratic stance is hard to counter and can’t be ignored. And the Spanish establishment is turning the obvious solution – the simple act of voting, the defining principle of democracy – into a problem.


And yet, short of declaring martial law and sending in the special forces – a course of action that would definitely destroy Spain – the State’s institutions don’t have the power to stop what has become an irreversible tide in favor of a profound change. Even if President Mas could be persuaded to backtrack on his pledge to let the Catalan people speak on the issue, or – if worse comes to worst – somehow forced out of office, the extent of popular discontent with Spain is such that the drive towards independence would only grow stronger.




In a recent interview with The Wall Street Journal, Spanish Finance Minister Cristobal Montoro dismissed out of hand any chance of a compromise, saying that Spain wasn’t prepared to reinvent itself in order to meet the Catalans’ demands. He’s totally missing the point. Regardless of what Catalans eventually decide about themselves, Spain does need to reinvent itself if it wants to avoid sinking deeper into economic and political irrelevance. The Catalan issue is only one among several that it will have to face sooner or later. Paradoxically, it could be the perfect starting point on a long-delayed road to change. By letting the Catalan people vote – and perhaps set off on their own – Spain has a good opportunity to build a political future on more rational grounds, not simply for the benefit of Catalans but for its own sake.


50 vídeos en anglès per explicar el procés català cap a la independència

Compilació feta per Alba Rebordosa.


Here is a good selection of videos in English that informs of Catalonia and the process towards independence: history, economy, culture, institutions, social movements …

  1. Stop spoliation
  2. Pau Casals in The United Nations (1970): “I’m a catalan”
  3.  Spain’s Secret Conflict, An informative documentary about our relations with the spanish state.
  4. Catalonia 2014, Our hope to be Free by 2014, after 300 years of occupation.
  5. Decolonisation and new states in the world.
  6. ANC: “Let’s not tell him tales, Let’s build him a Country”
  7. Catalonia is ready for independence, Catalonia lost its sovereignty in 1714 when it was conquered by the Spanish Bourbon Kingdom (with french troops collaboration), since then, Spain has not treated with respect the catalan nation. Now, 300 years after, Catalonia is ready for independence.
  8. Catalonia: Identity A film on Catalonia with Prof Michael Keating, European University Institute.
  9. What is Catalonia? Catalan, a business opportunity
  10. Catalonia is not Spain. Catalonia is an oppressed nation… Catalunya lost its national rights in 1714, when it was defeated by the Spanish troops of FelipeV. But three centuries later the Catalans even continue fighting by their rights.
  11. Catalan vote tests region’s sense of independence. BBC News (2009) – Catalan towns and villages are holding an unofficial referendum to test support for breaking away from Spain entirely. In 2006 the region passed a law defining Catalonia as a nation and creating more autonomy, but the Spanish government blocked the ruling. However Catalans say they feel different from the rest of Spain, with their own language and culture – and some say the region’s prosperity is subsidising the rest of the country. (Sarah Rainsford reports from Vic in Catalonia).
  12. Why Catalania is not Spain? Many people of the world think that Catalonia is a part of Spain from nature. And it’s not like this. Our lands was stolen of our hands 4 centuries ago, we have not surrendered from then and we, one and another time, have been asking that they gave them back to us, but between wars and dictatorships the one that it was legitimately has always been denied us ours.
  13. Catalonia Calls to the World
  14. Catalonia independence or autonomy? Catalonia is a major economic engine within Spain. However, many Catalans are tired of the taxes they hand over to Madrid. It is a region with a proud histroy and language and calls for independence are growing louder. Is Catalonia serious about a split from Spain?
  15. Catalonia’s independence Video based in Prof. Sala i Martin’s article.
  16. Freedom for Catalonia, Catalunya!
  17. Freedom for Catalonia After almost 300 years of struggle it is about time that Catalonia separates from Spain. No more opression.
  18. Catalonia is not Spain!!!
  19. Talking about Catalonia independence | Alana
  20. I’m catalan, I love freedom
  21. We are a nation, we decide. The demonstration in the center of Barcelona on July 10th, 2010
  22. Catalans vote in symbolic independence referèndum AFP – People in Catalonia voted in symbolic referendums on Sunday that organisers hope will be a step towards eventual independence from Spain for the wealthy northeastern region
  23. Catalan calls for independence from Spain (March, 2010) Catalonia unofficial polls have shown the Spanish region is strongly in favor of separation. But as calls for a referendum on independence continue, the issue seems far more complicated.
  24. Catalonia rallies for independence Al Jazeera English (13/08/2010). There are growing calls from people in Catalania, a region in Spain where residents have their own unique language and culture, for a breakaway from the country.
  25. Demonstration for the Independence of Catalonia. Aerial View. TV3 – Televisiò de Catalunya (10/07/2010 ). More than one million people (1’100’000 according city police) gathered last July 10th againts the Spanish Contitutional Court ruling againts the Catalan self-rule. The protest became a general claim for the independence of this current Spanish region.
  26. Catalan Way in Catalonia September 11th, 2013
  27. Catalan Way in the world.
  28. FLASHMOB – INDEPENDENCE OF CATALONIA – (18th of March 2012)
  29. Catalonia v Spain – ‘The Human Chain’, Fight for Independence
  30. LipDub – Independence of Catalonia
  31. Degrees of Separation: Catalonia independence cries get louder
  32. TooneTV : Catalonia – More Than Just A Community
  33. A trip around Catalonia – Timelapse
  34. BBC An informative documentary
  35. Cry for Catalan independence during the ‘classic’ Barça – Real Madrid
  36. A conference about Catalonia, by Matthew Tree, a British journalist who lives here.
  37. The president of Catalonia, Artur Mas, receive participants in the summit of the ECB (Barcelona, 02/05/2012).
  38. Two americans talking about Catalonia and its independence process
  39. Farewell Spain?
  40. Goodbye Spain, A documentary that compares Catalonia’s situation with those of some other nations without a state.
  41. Catalan Way
  42. Barcelona Skyline – Drone view of Barcelona
  44. Barcelona
  45. Statues of Liberty
  46. Catalonia
  47. The History of the Catalans from Catalonia
  48. Andreu Mas-Colell, Minister of Economy, Government of Catalonia
  49. The construction of the largest human castle in history
  50. Barcelona

2014: Time for outside actors to help steer the Catalan process?

Document elaborat pel Col·lectiu Emma


Catalans have set off on a road that could lead to their nation’s independence from Spain.  The reasons they advance for wanting to take that road – historic, cultural, economic, social and political – have been thoroughly explained and are increasingly recognized as valid in many quarters. For some, the decision to seek an alternative to the present political arrangement was made only after all proposals to help reshape the state as a true “nation of nations” had been met with rejection, often with the added grievance of a humiliating treatment. And, lately, with a hardening of the other side’s positions and a drift back toward illiberal policies calling to mind a dictatorial past that Spain was supposed to have overcome. Many feel that failing to act now would mean accepting the subordinate role reserved to Catalonia in the Spanish order, today and in history, and ultimately giving in to Spain’s design of complete assimilation.

Catalans have now drawn up a plan of their own, and so far they have been giving the world an example of how things should be done. Patiently, taking action only after their proposals had been repeatedly turned down. Inclusively, relying on the strengths of all segments of society and not rejecting anyone on any grounds. Peacefully, coming out in hundreds of thousands into the streets to declare their determination, showing no hostility to others and spurning every form of violence. Democratically, with their elected representatives acting on the people’s wishes rather than dictating an agenda from above, and managing to bring together unlikely partners from the right and the left in a wide coalition. Responsibly, with most political forces – excluding only those that excluded themselves from the beginning – working to reach a deal and drive the process forward. And with an open mind: even now, the Catalan leadership is offering to explore with their Spanish counterparts every option of a negotiated agreement rather than going for a rash unilateral move. If this doesn’t have all the markings of a velvet revolution, what does?

2014 will be a crucial year for Catalonia. All signs – the balance of political forces in Parliament, the consistent results of every opinion poll and the impressive demonstrations, not to mention the lack of credible alternatives on the unionist side – point to the fact that a tipping point has been reached. A majority of Catalans want a real change, and their representatives have pledged to provide the means for them to determine the direction that this change should take. Their proposal – and the obvious way to dispel all doubts about the Catalans’ intentions ­– is a referendum on the issue, much like the one that is planned for Scotland in September. No one beyond Spain’s borders is seriously questioning the legitimacy of that course of action. And yet the Spanish establishment – with the government and the opposition united in an unsettling show of intransigence on this point – is hell-bent on preventing it. This is how things stand at the beginning of the new year – in an awkward impasse.

Up to now, the official line in international circles is that the Catalan situation is Spain’s internal affair. Everyone’s aware, however, that whichever way things play out the consequences won’t stop at the border and that, if allowed to drag on, the present uncertainty will be damaging to all – in Catalonia, in Spain and beyond. If the Spanish side keeps refusing to budge and if every proposal coming from Catalonia continues to be blocked on a technicality or simply ignored, some form of involvement by third parties may be required to break the deadlock. The good offices of external actors could indeed help Spain reach its own tipping point. Much as they resist the idea, the people there no less than the politicians will have to come to terms with the fact that, paraphrasing PM Cameron’s words about Scotland, Catalans can’t be kept in Spain against their will.

A measure of quiet diplomacy is probably all that is called for at this stage. Foreign actors who have a definite clout over a cash-strapped and politically bruised Spain may want to use that clout to nudge its politicians into doing the sensible thing. There have already been a few public hints to that effect, and probably more than a few private ones as well. But, even this early in the game, a stronger signal would not be out of order. Especially to ensure that there is no foul play – and, one would hope, no violence – on the part of those who feel that their interests may be threatened by the Catalans’ choice.

And it should also be clear to all that things have reached a stage where any attempt to sideline the Catalan people – by denying them their right to speak, by strong-arming their leadership or by trying to fix a last-resort deal behind closed doors – won’t help solve the problem but only postpone it and compound it. The only acceptable outcome from a democratic perspective at this point is a vote, and the immediate goal for all should be helping to find a way for Catalans to have their say. And then, if they do indeed decide that they want their own state, it will be everyone’s responsibility to watch over the ensuing process in order to guarantee that it is the people’s freely expressed will that carries the day.


Altres idiomes: castellàfrancèsalemanyitaliààrabportuguèsholandès i esperanto.


Versió catalana

Els catalans han iniciat un camí que els podria portar cap a la independència de la seva nació respecte d’Espanya. Els motius que addueixen per voler emprendre aquest camí   – històrics, culturals, econòmics,  socials i polítics – han estat explicats a bastament i cada cop hi ha més sectors que reconeixen la seva validesa. Alguns han pres la decisió de buscar una alternativa a l’actual marc polític quan han vist que totes les propostes per contribuir a reformar l’Estat fins a convertir-lo en una veritable  “nació de nacions” són rebutjades, sovint amb el greuge afegit d’un tractament humiliant. I, últimament, amb un enduriment de les postures de l’altra banda i amb una tendència a retrocedir cap a polítiques intolerants que recorden els temps passats de la dictadura que se suposa que Espanya ha superat. Molts pensen que no actuar ara voldria dir acceptar el paper de subordinació que l’ordre espanyol establert reserva, actualment i al llarg de la història, a Catalunya i el resultat final seria sucumbir al pla d’assimilació completa elaborat per Espanya.

Ara, els catalans han dissenyat el seu propi pla, i fins ara han ensenyat al món com s’haurien de fer les coses. Amb paciència, actuant només després que les seves propostes hagin estat rebutjades reiteradament. De manera inclusiva, confiant en les forces de tots els segments de la societat i sense rebutjar ningú per cap motiu. De manera pacífica, sortint al carrer centenars de milers de persones per declarar la seva determinació, sense mostrar cap hostilitat envers els altres i rebutjant qualsevol forma de violència. De manera democràtica, ja que els seus representants electes actuen conforme als desitjos del poble en comptes de dictar el programa des de dalt, i aconseguint unir socis improbables de dreta i esquerra en una àmplia coalició. De manera responsable, amb la majoria de les forces polítiques – excloent només les que s’han exclòs elles mateixes des del principi – treballant per aconseguir un acord i tirar el procés cap endavant. I amb una mentalitat oberta: fins i tot ara, els líders catalans s’ofereixen a explorar amb els seus homònims espanyols totes les opcions d’un acord en comptes de tancar-se en banda i fer accions unilaterals. Si això no té tots els elements d’una revolució de vellut, llavors què és?

2014 serà un any crucial per a Catalunya. Tots els indicis – l’equilibri de forces polítiques al Parlament, la constància en els resultats de totes les enquestes d’opinió i les impressionants manifestacions, per no parlar de la falta d’alternatives creïbles per la banda unionista – indiquen que s’ha arribat a un punt d’inflexió. La majoria de catalans volen un veritable canvi, i els seus representants s’han compromès a posar els mitjans perquè decideixin cap a on ha d’anar aquest canvi. La seva proposta– i la manera òbvia d’esvair tots els dubtes sobre les intencions dels catalans ­– és un referèndum sobre la qüestió, molt semblant al que està previst que tingui lloc a Escòcia al mes de setembre. Fora de les fronteres d’Espanya ningú qüestiona seriosament la legitimitat d’aquesta manera d’actuar. En canvi, les institucions espanyoles – amb el govern i l’oposició units en una demostració inquietant d’intransigència sobre aquest aspecte – s’entesten a impedir-ho. Així és com estan les coses a principis del nou any – en un punt mort ben complicat.

Fins ara, la resposta oficial en els cercles internacionals és que la situació catalana és un assumpte intern d’Espanya. Tanmateix, tothom sap que independentment de la manera en què es desenvolupin els esdeveniment, les conseqüències no s’aturaran a la frontera i que, si es deixa que s’eternitzi, la incertesa actual serà perjudicial per a tothom – a Catalunya, a Espanya i més enllà. Si la part espanyola no es vol moure i si se segueixen bloquejant per raons tècniques, o simplement s’ignoren, totes les propostes procedents de Catalunya caldrà alguna mena d’implicació de terceres parts per tal de desfer el punt mort. Els bons oficis d’actors externs podrien ajudar realment Espanya a arribar al seu punt d’inflexió. Per molt que es resisteixin a la idea, la gent d’allà i també els polítics hauran d’acceptar el fet que, parafrasejant les paraules del primer ministre Cameron sobre Escòcia, no es pot mantenir els catalans a Espanya contra la seva voluntat.

Per ara probablement només caldria una certa dosi de diplomàcia discreta. Els actors estrangers, que tenen una influència evident sobre una Espanya econòmicament entrampada i políticament tocada, podrien fer servir aquesta influència per empènyer els seus polítics a fer una cosa sensata. Ja hi ha hagut algun gest públic en aquest sentit i probablement també uns quants en privat. Tot i que, fins i tot en aquests primers moments, potser també convindria un toc d´atenció més seriós. Especialment per garantir que no hi hagi joc brut – i, esperem, que no hi hagi violència – per part d’aquells que creuen que els seus interessos es poden veure amenaçats per allò que triïn els catalans.

I també tots haurien de tenir molt clar que les coses han arribat a un punt en què qualsevol intent de deixar de banda el poble català – negant-li el seu dret a parlar, aplicant tàctiques intimidatòries als seus líders o intentant alguna maniobra d’última hora a porta tancada – no ajudarà a resoldre el problema sinó que només l’ajornaria i l’agreujaria. L’únic resultat acceptable des d’un punt de vista democràtic en aquest moment és una votació, i l’objectiu immediat de tots hauria de ser ajudar a trobar el camí perquè els catalans es puguin expressar. I llavors, si realment decideixen que volen un estat independent, serà responsabilitat de tothom vigilar el procés subsegüent per tal de garantir que prevalgui la voluntat del poble expressada lliurement.



Repercussió a la premsa internacional de la votació del Parlament de transferir la competència sobre referèndums

Informació de Vilaweb, Nació Digital i Ara 



Captura de pantalla 2014-01-17 a les 1.19.25


Repercussió internacional de l’anunci del referèndum d’autodeterminació

informació de Nació Digital  i Vilaweb

Mitjans en anglès:

Mitjans francòfons:

Mitjans italians:

Mitjans alemanys:

Mitjans russòfons:

Mitjans àrabs:

Mitjans lusòfons:

Mitjans polonesos:

Mitjans noruecs:

Mitjans bascs:

Mitjans sud-americans:

Captura de pantalla 2013-12-13 a les 1.28.39

3a Conferència Internacional “Building a New State” 2013


“Although there is no right, under the Constitution or at international law, to unilateral secession, that is, secession without negotiation on the basis just discussed, this does not rule out the possibility of an unconstitutional declaration of secession leading to a de facto secession. The ultimate success of such a secession would be dependent on recognition by the international community”. Remissió relativa a la Secessió del Quebec (1998), paràgraf 155, Cort Suprema del Canadà

En resposta a la pregunta del govern federal sobre si la constitució canadenca emparava la secessió unilateral la Cort Suprema del Canadà dirimí el 1988 que, a desgrat de ser un procediment no estipulat per la legalitat constitucional, seria legítim si provingués d’una expressió democràtica inequívoca i majoritària, i viable si la nova entitat fos reconeguda per la comunitat internacional. De fet la major part dels països que han esdevingut independents en els darrers cent anys a Europa i la resta del món ho han fet mitjançant declaracions unilaterals d’independència. La manifesta manca de voluntat política del govern i les institucions de l’Estat espanyol per encetar el diàleg i fer possible la convocatòria d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya fa necessari que els catalans ens il·lustrem en el coneixement de com s’hauria d’encarar, i quines conseqüències comportaria, a casa nostra aital escenari.

La 3a edició de la conferència internacional de Sobirania i Justícia (SiJ) Building a New State 2013 reflexionarà divendres, 4 d’octubre, sobre El reconeixement internacional de nous estats en una taula rodona dirigida per la catedràtica de Comunicació i ex-rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Imma Tubella. El co-director de l’Institut de Dret Internacional Públic de la Universitat de Bonn i Supernumerary Fellow de St. Anne’s College Oxford, Stefan Talmon, i el catedràtic de la mateixa matèria de la Universitat de St. Gallen (Suïssa) i opinador habitual en els mitjans de comunicació alemanys, Bardo Fassbender, ens ajudaran a examinar els precedents internacionals que puguin ser de relleu al cas català. Es farà una projecció d’escenaris de com Catalunya hauria d’orientar la seva inserció en la comunitat internacional, i, més específicament, l’adhesió a la Unió Europea i principals organismes de caràcter supranacional. La taula se celebrarà a les 16:00 h a l’auditori de La Pedrera i, al matí, en format de taller-esmorzar, a l’auditori Volart de la Fundació Vila Casas davant d’un auditori de personalitats convidades. Serà l’advocat, i coordinador de la Comissió Internacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Ricard Gené qui presidirà la sessió en aquesta primera trobada matinal.


“Undoubtedly, the division of Czechoslovakia was painful for many of us. Despite that, it was not accompanied on the Czech side by a feeling of injury, by self-pity, by reproachfulness, or even by disgust for Slovakia and the Slovaks. We came to realize that the Slovaks had the right to independence. This fact, too, is immensely important: had our parting of ways been accompanied by bitterness, it would have burdened our relations for a long time. Eventually, this burden of bitterness would have turned against us”. Václav Havel (Irreconcilable Differences? Explaining Czechoslovakia’s Dissolution, Rowman & Littlefield Publishers, Inc., 2000, pàg. ix)

Txèquia i Eslovàquia escenificaren la dissolució formal dels seus lligams polítics l’1 de gener de 1993, ara fa vint anys. Vladimir Meciar, líder del Moviment per una Eslovàquia Democràtica (HZDS) i Václav Klaus, del Partit Cívic Democràtic Txec, respectius guanyadors de les eleccions a l’Assemblea Federal txecoslovaca celebrades el 5 i 6 de juny de 1992, acordaren la desintegració, després de tres eixorques setmanes d’esforços infructuosos per reformular l’acord polític entre ambdues nacions. Tanmateix, les negociacions per bastir l’arquitectura estatal pròpia en cada una de les dues comunitats foren àgils, i s’implementaren amb decisió i diligència. Dues dècades després, tots dos països estan plenament integrats en el concert internacional i són membres de la Unió Europea. Eslovàquia, a més, forma part de l’eurozona des de l’1 de gener de 2009. La resolució amb què s’han aplicat reformes liberalitzadores sobre l’economia eslovaca ha fet possible un formidable creixement del PIB aquests darrers anys. Entre el 2002 i el 2006, a tall d’exemple, augmentà a un ritme del 6% anual. L’any següent, el 2007, ho féu un 10,4%, més que ningú altre en el marc de la Unió Europea.

L’eurodiputat demòcrata-cristià Eduard Kukan era el representant permanent de Txecoslovàquia a l’ONU quan es produí el Divorci de vellut. Dos anys després, des del març fins al desembre de 1994, fou nomenat Ministre d’Afers Exteriors de l’Eslovàquia independent i ho tornà a ser des del 1998 fins al 2006. L’any 2004 fou candidat presidencial. En la taula conduïda per la periodista M. Dolors Genovès Kukan impartirà la conferència Vint anys d’independència d’Eslovàquia. Abans l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ens situarà en antecedents a efectes de comprensió de l’experiència eslovaca des de la mirada i sensitivitat catalanes.


“We face a relentless struggle in every corner of the globe”. John F. Kennedy (Parlament del president Kennedy davant l’Associació Americana d’Editors de Premsa, 20 d’abril de 1961, Public Papers of the Presidents, pàg. 306)

La tercera, i darrera, taula rodona porta per títol Catalunya amb veu pròpia en el tauler econòmic i geopolític global i serà capitanejanada per la consultora i lobista Erika Casajoana. Carme Colomina, cap d’Internacional del diari ARA, Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis (CCN), Jaume Ventura, investigador del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI-UPF) i Max Vives-Fierro, director de la Fundació Catalunya-Europa, desgranaran els factors estratègics clau i dibuixaran l’anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) del paper internacional que podrà jugar el nostre país, un cop es doti amb estructures d’estat, enmig del bullent magma de la correlació de forces globals, blocs geopolítics en competència permanent, i volàtils fluxos econòmics transnacionals.

La 3a conferència internacional SiJ compta amb dos companys de viatge excepcionals: l’ANC i el CCN que col·laboren tant en el finançament com en la concepció i posada en marxa de l’esdeveniment. El procés d’inscripció s’obrirà a principis de setembre. També es podrà seguir tota la sessió de tarda des d’una pantalla d’ordinador atès que Building a New State 2013 serà retransmesa en directe via streaming.

Resum del programa:

SESSIÓ DE MATÍ (9:30 h a 12:00 h – Auditori Volart Fundació Vila Casas)

Taller-esmorzar (9:30 h a 12:00 h)
El reconeixement internacional de nous estats
Ponents: Stefan Talmon i Bardo Fassbender
Presidència: Ricard Gené

SESSIÓ DE TARDA (16:00 h a 20:30 h – Auditori de La Pedrera)

Taula rodona (16:00 h a 17:30 h)
El reconeixement internacional de nous estats
Ponents: Stefan Talmon i Bardo Fassbender
Presidència: Imma Tubella
Conferència (17:30 h a 18:30 h)
20 anys d’independència de la República d’Eslovàquia
Ponents: Eduard Kukan i Jordi Pujol
Presidència: M. Dolors Genovès
Taula rodona (19:00 h a 20:30 h)
Catalunya amb veu pròpia en el tauler econòmic i geopolític global
Ponents: Carme Colomina, Albert Pont, Jaume Ventura i Max Vives-Fierro
Presidència: Erika Casajoana


Inscripció a la cadena humana de l’11 de Setembre de 2013 des de l’ANC del Vallès Occidental


La recta final de les inscripcions té una nova eina, la web de la campanya “Mou-te per la Via”, un espai participatiu on s’ofereix informació de servei per fomentar els desplaçaments des dels nuclis més habitats del país fins als trams de la Via Catalana al seu pas per les Terres de l’Ebre.

Mapa interactiu de l’ocupació de la Via

El pròxim 11 de Setembre L’Assemblea Nacional Catalana organitza una cadena humana que travessarà Catalunya de nord a sud, serà la Via Catalana. Són 400 quilòmetres de llargada i caldrà molta gent perquè sigui un èxit. Necessitem que tothom s’incrigui per garantir la mobilitat i la distribució per tot el recorregut. Us proposem que ho feu a través de les assemblees territorials de l’Assemblea i així podreu anar en grup, tindreu el transport organitzat i facilitareu que sigui un èxit.

Si us apunteu a través d’aquests formularis anireu amb la resta de persones del vostre municipi. Si sou d’entitats coordineu la inscripció del vostre grup. També podeu fer la inscripció a la web nacional.

Tornem a fer visible al món sencer la nostra voluntat.

Després de la forta demanda de places d’autocars i d’inscripcions per a la Via Catalana, algunes Assemblees Territorials ja han omplert totes les places i el trams que tenien assignats. Si el formulari que busqueu no és actiu mireu d’anar directament a i inscriviu-vos als trams que quedin lliures.

Aquesta pàgina d’inscripció a contribuït l’èxit de mobilització a la nostra comarca. Comproveu-ho aquí.

Feu-vos simpatitzants o adheriu-vos a l’ANC, contacteu amb la vostra territorial per seguir connectats amb l’Assemblea.

Falques de ràdio:

Mira el programa de TV “Vull una resposta” dedicat a la Via Catalana clicant aquest enllaç

El llibre “What’s up with Catalonia” ja es distribueix

Donar a conèixer el procés d’independència al món és ara una cosa de vital importància. Necessitem fer pedagogia sí, però no a Espanya. Serà en aquest context de política internacional que es resoldrà la viabilitat del nostre estat.

Per facilitar-ho la Liz Castro ha preparat un llibre en anglès per explicar-nos al món. Hi han participat: Ignasi Aragay, Laia Balcells, Germà Bel, Laura Borràs, Alfred Bosch, Núria Bosch, Roger Buch, Joan Canadell, Pau Canaleta, Salvador Cardús, Muriel Casals, Andreu Domingo, Carme Forcadell, Josep Maria Ganyet, Salvador Garcia-Ruiz, Àlex Hinojo, Edward Hugh, Oriol Junqueras, M. Carme Junyent, J.C. Major, Pere Mayans Balcells, Josep Maria Muñoz, Mary Ann Newman, Elisenda Paluzie, Vicent Partal, Cristina Perales, Eva Piquer, Enric Pujol, Marta Rovira Martínez, Vicent Sanchís, Xavier Solano, Miquel Strubell, Matthew Tree, Ramon Tremosa, i F. Xavier Vila

S’ha finançat a través de micromecenatge i ja es pot aconseguir. Amb aquestes ajudes una còpia impresa arribarà a les mans de persones rellevant de tot el món. Quants més millor. Feu-ne la màxima difusió entre tots els vostres contactes d’arreu del món. Doneu suport a la iniciativa. No se n’ha fet un tiratge imprés sinó que es va imprimint en funció de la demanda.

El podeu trobar en paper en aquest llistat de llibreries. En alguns casos trigaran només 24h en tenir-lo.

També el podeu comprar-lo en format electrònic a Amazon US Amazon UK Amazon Canada Amazon Brazil Amazon Japan Barnes & Noble iBookStore

També el podeu trobar per compartir seguint aquesta política de Creative Commons:

What's up with Catalonia? (front cover)

L’espoli fiscal explicat al món i per dur al telèfon

Vídeo de presentació per a l’App StopEspoli.
Amb Clara Ponsatí, Montserrat Guibernau, Joan B. Casas, Heribert Padrol, Núria Bosch, Elisenda Paluzie, Jordi Galí, Carles Boix, Guillem López Casasnovas i Andreu Mas-Colell.

Instal·la’t l’app per a l’iPhone feta per