El dijous 27 de juny de 2013 el doctor en Història Contemporània de la UB Antoni Segura i Mas va pronunciar una conferència al Centre Cívic de Bellaterra centrada en la recent història política, la que va des de la Transició espanyola fins ara.
Després de fer un repàs de les diverses comtesses electorals des de la mort del dictador Franco, dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya del 1979 i del 2006, desgrana cronològicament el pas de l’autonomisme a l’independentisme per, finalment, treure’n conclusions.
L’11 de setembre de 1976 i de 1977 es fan grans manifestacions a favor de l’Estatut (Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia). És un moment d’il•lusió en què tot està per fer i tot sembla possible.
La Constitució espanyola de 1978 faculta la creació d’autonomies per contrarestar les reivindicacions nacionals i històriques de Catalunya i Euskadi. És l’anomenat “cafè per a tots”.
L’Estatut del 1979 atorga més competències a la Generalitat que el del 1932; no obstant, aquesta té menys poder polític.
Les eleccions de 1980 donen a CIU el govern de Catalunya i el President Pujol farà política nacional construint les eines bàsiques de país. Des del 1980 al 2003, el 80 – 90% dels vots són de partits catalanistes.
El cop d’Estat del 23F (1981) incidirà negativament en la política autonòmica. L’objectiu de la LOAPA, conseqüència del 23F, és frenar el discurs sobiranista i esdevé un obstacle a l’autonomisme català.
El 2003 es forma el 1er Govern Tripartit. S’elabora un nou Estatut (Estatut del 2006) amb l’objectiu prioritari d’evitar l’abusiu espoli fiscal i el manteniment del principi d’ordinalitat. L’Estatut és referendat pel poble català. Durant la llarga tramitació, hi ha una forta campanya del PP fomentant la recollida de signatures en contra, el boicot a productes catalans i la impugnació al Tribunal Constitucional. L’Estatut és retallat i finalment rematat pel Tribunal Constitucional. El PSOE també hi participa i no respectarà els compromisos contrets. Moltes competències del nou Estatut no s’aplicaran mai, negant fins i tot el nou model de finançament.
En resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, al juliol de 2010 té lloc una gran manifestació de protesta. Tancada la via estatutària, cala en la societat catalana l’independentisme.
L’11-S de 2012 té lloc la gran manifestació independentista amb participació de molts ciutadans perquè l’Estat espanyol no satisfà les necessitats del catalans i per tant no els serveix. Ciutadans que abans eren autonomistes o bé nacionalistes ara s’identifiquen amb l’independentisme.
Durant aquests anys, el Parlament de Catalunya s’ha pronunciat diverses vegades a favor de l’autodeterminació: 12.12.1989; 09.10.1998; 03.03.2011; 10.03.2011 i el 27.11.2012, evidenciant sempre una clara majoria sobiranista.
Al desembre de 2012, Artur Mas és investit com el 129è President de la Generalitat de Catalunya. La seva política gira en la lluita contra la crisi i el dret a decidir. I és aquí on estem.

Conclusions:
1. Els diversos Estatuts han estat elaborats per majoria d’esquerres i gestionats per majoria de centredreta.
2. Amb 22 anys d’autonomisme no s’han complert les expectatives en no minvar les diferències econòmiques entre autonomies i en no aplacar el sentiment nacional a Catalunya. És el fracàs de l’estat autonòmic.
3. La manifestació del 10-J, és un acte de rebuig i d’emprenyament a l’Estatut del 2006. La del 11-S és una manifestació de joia, alegria i esperança.
4. El dret a decidir per continuar o no amb Espanya és un tema cabdal. Defensa la iniciativa i fer-la al màxim d’oberta si és possible. Als ulls d’Europa i del Món el govern de Madrid es troba en una posició feble davant principis democràtics bàsics com el de decidir. Cal establir millors connexions internacionals, especialment amb Berlín i París, per explicar-nos.
5. El dèficit fiscal català és excessiu (del 8 al 10%), sigui el mètode que sigui el que s’aplica.
6. Catalunya és viable econòmicament i socialment. Per habitants té un nivell mitjà dins Europa i quan al PIB per càpita està per sobre de la mitjana europea.
7. Quan a la independència manifesta que aquesta no és la solució de tots els mals i que els primers anys poden ser durs.

Ja en torn de preguntes l’Antoni Segura esmenta el cas del Canadà i el Quebec; malgrat que la constitució no contempla la secessió aquesta es negocia entre els dos governs. Situació ben contrària a l’espanyola, que tot i tenir una Constitució oberta que permet una lectura flexible, la interpretació que se’n fa no és així. Manifesta que amb l’escenari polític espanyol Catalunya no té cap viabilitat dins d’Espanya.
També considera que el dret a decidir ha de ser neutral malgrat el joc brut dels contraris; és important no trencar el país.
L’estatus polític i econòmic de Navarra i Euskadi és molt còmode en la situació actual.
Manifesta flexibilitat en una Catalunya independent per a l’acceptació de la doble nacionalitat.
El jove Nil Roda-Naccari, estudiant de Ciències Polítiques va presentar el doctor A. Segura i va moderar la part final de la conferència.